¿Qui paga pels teus desitjos?

Amitjans del 1700, mentre dissenyava les bases de la democràcia moderna, Rousseau va expressar en veu alta una inquietud de futur: “Que ningú sigui tan pobre per voler vendre’s i que ningú sigui tan ric per poder comprar els altres”. 'Et voilà', dos segles i escaig després estem ficats en aquesta bassa, xipollejant en el que el filòsof Byung-Chul Han anomena "la violència de la llibertat".

Es tracta d’una lògica nova. En el primer capitalisme, el fordista, el del segle XX, l’ordre mercantil consistia primer a produir, i després a consumir. "El govern de l’ésser humà passava a través de la ciència i de la raó instrumental", recorda el periodista Esteban Hernández, autor d’'Los límites del deseo' (Clave Intel·lectual). “En la mesura que els desitjos buscaven la seva satisfacció, les institucions de l’època –la fàbrica, l’empresa, l’exèrcit i l’escola– provaven de separar l’home d’impulsos biològics que, alliberats a si mateixos, farien fracassar qualsevol intent de vida en comú”. La civilització es va crear, doncs, per sotmetre aquest ànsia pel bé de tots.

"Tu pots"

Però quan el coneixement, la cultura, el periodisme i l’Estat de dret han perdut els ressorts que els concedien autonomia, al capitalisme avançat se li va encendre la bombeta: ¿com substituir el coercitiu "tu has" –que sempre emprenya– per l’alegre "tu pots"? Generar primer desitjos i després, produir. Així es va inaugurar el supermercat dels anhels il·limitats, abans reservat a una selecta minoria.

I allà estem –o, per ser més exactes, allà hi ha el 30% que pot consumir–, en el "ho vull, i ho vull ara", trepitjant el vell imperatiu de no utilitzar el proïsme com a mitjà ("quan el desig colla, l’individu no veu els danys col·laterals", explica el conductisme clàssic). "En el deliri de l’il·limitat –matisa l’economista Frédéric Lordon, autor de ‘Capitalisme, desig i servei’–, el requisit és la fluïdesa gairebé perfecta amb un mínim compromís amb el proveïdor". S’ha creat una fantasia d’independència "intolerant a qualsevol restricció externa".

El desig com a dret

Comencem amb un exemple que sempre acaba en llançament de trastos ideològics. Aquest estiu, una dona atrapada a Kíev (Ucraïna) per la demora en la paperassa de la seva filla nascuda per gestació subrogada –“una nena molt desitjada”– es queixava a les càmeres: "Estara aquí té costos. Si no treballo, no cobro. Em quedaré sense vacances l’any que ve i també el següent”. ¿Noten al seu interior el soroll d’una ungla rascant una pissarra? Desitja un fill, desitja tornar a casa, desitja unes vacances. ¿Quin problema hi ha? "¿La indiferència moral?", afirma aixecant el dit amb humilitat l’antropòleg Gregory Bateson. El desig de ser mare és possible perquè hi ha una indústria que facilita el seu compliment per entre 9.000 i 240.000 euros (amb la deguda 'compensació' a la gestant). Bauman exposa, amb elegant simplicitat, que “perquè un sigui lliure n’hi ha d’haver almenys dos”. En altres paraules, que “ser lliure significa tenir el permís i ser capaç de mantenir altres no lliures”.

María Corral, catedràtica de Filosofia del Dret i directora de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB, recorda que "ja en el dret romà es deia que el cos humà era 'res extra commercium' (una cosa fora del comerç)", i que el Conveni sobre Drets Humans i Biomedicina del Consell d’Europa "marca que els cossos humans i les seves parts no són objecte de lucre". La parella rica, subratlla la catedràtica, sempre es queda amb el nen perquè la pobra no el pot atendre o té un entorn desestructurat.

I si algú desitja salut ,¿què hi ha de dolent a comprar un ronyó per 50.000 euros o un fetge per 93.000? "El discurs neoliberal dirà, en els dos casos, que l’únic bé que tenim és el nostre cos –assegura Corral–, però ¿quin model social és el que permet que per sobreviure lliurement la gent hagi de vendre el seu cos o alguna de les seves parts? Amb la façana de la igualtat i de decidir lliurement, acceptem l’explotació més vil del vulnerable”.

Emocions a l’alça

Perquè el xiringuito no s’ensorri, la raó ha d’anar a l’habitació de les escombres i l’emoció, pujar a la planta d’executius. Només així cola que la gent inverteixi a ser feliç, esprémer la vida, conèixer llocs, acumular experiències, conquerir la vellesa amb l’energia d’un plusmarquista. "Les emocions desperten necessitats latents, que desemboquen en desitjos de compra", raona Mercedes Torres, joveníssima 'estrategic planner' de l’agència Tiempo BBDO. “Avui per vendre bolquers s’apel·la a l’emoció de la paternitat”.

Els creatius i els mitjans de comunicació s’espremen els dos hemisferis per analitzar fins als empastaments a l’usuari ('customer centric', es diu l’estratègia). I amb les dades, a bombardejar amb els "Estima’t”, "Demana un desig, el farem realitat”, “Alimenta els desitjos del teu fill" o –i aquest guanya per golejada– "El joisme, un moviment per deixar de pensar tant en tot i començar a pensar més en tu" proposat per una solvent marca de te.

¿Ho veuen? El sistema no apel·la al nosaltres. Ni tan sols a la llibertat individual de la competència per la riquesa. Va directe a l’autoafirmació individual, a un jo interessat a definir la mateixa identitat mateixa i rebre l’aplaudiment. En altres paraules, a un jo còmode en el 'show off' (postureig) i anhelós d’aconseguir 'likes' per les seves gestes: ara penjo ufà a Instagram l’última recepta de quinoa –aliment bàsic als països productors, el Perú i Bolívia, que ja els resulta prohibitiu–; després, tuit de la foto del partidàs –al bebè, que estaria d’allò més bé a la seva manteta d’activitats, li poso uns cascos perquè els 115 decibels no li rebentin els timpans; i més tard, mostro a Facebook la posta de sol al ressort de les Maldives, a 50 metres darrere del qual claven 100 fuetades a una dona per haver tingut sexe abans del matrimoni.

Val, d’acord, els exemples són exagerats. Però són flaixos quotidians en els quals, a priori, no hi ha un ànim de crueltat. El filòsof Han hi veu "una crisi de culpa". Ningú assumeix cap responsabilitat. La catedràtica Corral, menys taxativa que el coreà, opina que “la gent va veient que el ‘ho vols, ho tens’ que prediquen no s’ajusta al que la realitat els dona, i aquesta estafa, unida a la pressa en les solucions, no permet que prenguin consciència del que hi ha al voltant”. Un 'voltant’ que, per exemple, consisteix en què les indústries de la moda, la tecnologia, la canya de sucre, el cacau i el peix es beneficien de l’explotació de 40 milions de persones (el 71% dones i nenes), segons l’informe 'The Global Slavery Index 2018'.

Pobre de 5 estrelles

¿I el desig de viatjar, és innocent? Segons el baròmetre OMT del Turisme Mundial del 2017, 1.322 milions de persones van realitzar viatges fora del seu país de residència el 2017. O sigui, el 17,5% de la humanitat, la majoria del primer món. A l’empremta ambiental, la gentrificació i el model colonial de buscar paradisos on no n’hi ha, s’afegeix un pas més. En la marató del desig, el ‘tot inclòs’ a Punta Cana, el passeig en elefant per Koh Samui o el 'trekking' al Kilimanjaro –tots ells possibles a còpia de posar a ratlla els autòctons– ja no fan cremar les xarxes socials.

Ara ho peten modalitats com el pobrisme (turisme de misèria), amb circuits a bord de vehicles amb vidres tintats per les faveles de Rio o els ‘slums’ de Bombai. Emoya Luxury Hotel and Spa, per exemple, porta la seva oferta molt, però que molt lluny. Ha muntat a Sud-àfrica una àrea de barraques dins del complex, el Shanty Town, perquè el turista experimenti en carn pròpia com viu un pobre de solemnitat (amb wifi i assortiment d’'amenities premium’, per descomptat). No és broma. La revista ‘Vanity Fair’ va publicar recentment que “els milionaris prefereixen visitar camps de refugiats” a les festes i compres als seus habituals vedats d’exclusivitat. ¿Continuen sentint aquesta ungla rascant la pissarra? “Degradació pura i dura”, denuncia l’Observatori de Bioètica de la UB.

Tronistes de cor

Tampoc surten indemnes les relacions afectives i sexuals. Vint anys després de la creació de Meetic, hi ha centenars de pàgines webs i aplicacions de mòbil de contactes. Tinder, Happn, Badoo, Grindr, Adoptauntío, Linggers... Que t’agrada raonablement un candidat? El poses a ‘favorits’, però n’hi ha 17 més parpellejant a la pantalla. "Fa quatre o cinc dècades tot conspirava perquè construïssis una parella estable, ara tot empeny a consumir relacions amb freqüència", assegura fent una comparació Esteban Hernández. Es mercantilitzen els afectes, ens convertim en 'tronistes' i guanya la banca. 

La llum vermella

Però resulta que res d’això juga a favor de les requeriments bàsics humans. “Necessitem llaços, estabilitat i profunditat –prossegueix el periodista–. Si hi passes per sobre només tens dades però no coneixement, i això ens fa pitjors éssers humans”. Ens convertim en gent que, per primera vegada en la història, diu Bauman, veu els pobres –“que ja no són els aturats, sinó els no consumidors”– com un veritable llast. I no diguem si per atzar es tracta de nouvinguts al supermercat dels desitjos i els seus permisos de residència no estan en ordre. Llavors se’ls pot deportar, portar a camps de refugiats, treure’ls de la nostra vista. “La pobresa és, en primer lloc, i potser exclusivament, un tema que incumbeix a la llei i l’ordre”, recalca el sociòleg polonès.

Quan la pèrdua de la comunitat moral es combina amb la tecnologia avançada –que dissol qualsevol cosa com si fos un problema irritant– "les nostres possibilitats de supervivència són iguals que les d’un ninot de neu a l’infern", compara l’antropòleg Gregory Bateson. "Perquè mentre més pots tu, més a prop hi ha els que no poden", alerta Corral. I la història demostra que quan es desestructura el que és comú, apareixen punts de fuga. O bé els exclosos reprodueixen esquemes dels poderosos –"a Llatinoamèrica els pobres munten bandes armades per traficar amb drogues", comenta com a exemple Hernández– o són capturats per ideologies que utilitzen mecanismes de seguretat perversos.

“Curiosament –afegeix el periodista– qui ha entès que cal tornar al sentit comú del ciutadà mitjà és la ultradreta o la dreta populista”. Segons el seu parer, és la que ha agafat la bandera de l’honestedat i els llaços sòlids davant la falsedat en les relacions. "És en aquest context on s’ha desenvolupat Trump, mentre que les opcions lligades al progressisme han abandonat la posició dels valors sòlids".

Deixar de sentir l’ungla

¿Algú pot parar els cavallets? En part de l’Acadèmia no perden la fe. Tots coincideixen que urgeix "establir iniciatives col·lectives", "recuperar els llaços reals", "buscar l’acord en temes essencials", "retornar la importància a les humanitats". Victòria Camps, catedràtica de Filosofia Moral i Política a la UAB i autora d’‘El govern de les emocions’ (Herder), afirma que l’arma estratègica és l’ètica, "que ensenya a dominar les passions" i promou virtuts com la temperància. I per Esteban Hernández la manera "és negar la viabilitat, la necessitat i la justícia d’aquest impuls per tenir més clics, més beneficis, més coits, més experiències".

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Potser la manera de deixar de sentir el soroll de l’ungla esquinçant la pissarra sigui "posar límits al desig".