Gairebé 70 anys segrestats per Pyongyang

La vida de Tae-young Lee és la d’una absència omnipresent. Era un nen quan va veure el seu pare per última vegada i encara el busca als 77 anys. No és més que una nebulosa en la seva ment i per honrar la seva memòria es va fer periodista. El seu pare és un dels centenars de sud-coreans segrestats per Pyongyang que mai van tornar. Hem vingut a parlar de la seva lluita però insisteix amb educació exquisida a parlar primer del seu pare. La cortesia obliga.

«Es diu Kil-yong Lee i és un patriota», afirma en present malgrat que ara hauria superat la centena d’anys. La seva resistència contra la colonització japonesa ja l’havia portat de jove a la presó i els Jocs Olímpics de Berlín 1936 el van agafar al diari ‘Dong-A Ilbo’. A la redacció va arribar la foto del seu compatriota Ki-jung Sohn al podi després de guanyar la marató. Hi ha anodines carreres periodístiques salvades per una exclusiva, per una foto. La del seu pare perdura per un esborrall. Va difuminar a mà el cercle vermell de la bandera japonesa al xandall i amb aquesta taca va sortir en portada. El governador japonès a Corea, Minami Jiro, va enviar el seu pare i uns altres set periodistes a la presó i va tancar el diari durant nou mesos. Els més grans encara recorden aquell audaç acte d’un redactor senzill que va elevar la moral nacional en els temps més crus. «És un heroi», resumeix Tae-young.

Mala sort

L’exèrcit nord-coreà va envair Seül el 1950 i Kil-yong va desatendre les recomanacions per amagar-se. Els serveis secrets se’l van emportar de casa el 17 de juliol. «Treballava fins a molt tard. Era molt feliç. Bebia i cantava amb els amics. Me’n recordo poc, la major part ho sé a través de la meva mare. Moltes vegades ens preguntàvem a la família què havíem fet malament perquè se l’emportessin. Crec que va ser només mala sort», assenyala.

Pyongyang va tornar la major part de presoners de guerra després de firmar l’armistici el 1953 però va retenir els que va jutjar útils per a la reconstrucció del devastat país. Enginyers, professors... o periodistes que poguessin perfeccionar la maquinària propagandista. Els familiars d’aquella primera fornada d’ostatges continua bregant malgrat la seva probable mort per imperatiu biològic. «Fins fa poc el volia veure abans de morir, ara només vull saber què va passar, com va ser la seva vida, si va ser feliç a Corea del Nord», explica. No hi ha camí que hagi menyspreat. Ho ha intentat amb periodistes que van tornar, amb la Creu Roja, amb desertors... Va escoltar fa molt temps que havia tingut «un accident» a Pyongyang. Res més.

Pescadors

Pyongyang va continuar amb els segrestos després de la guerra. Un informe de l’Asan Institute assenyala que 3.855 sud-coreans van ser capturats i van travessar per força la frontera, dels quals 3.319 van ser tornats o van escapar. En queden uns 500, i 300 d’ells superen els 70 anys. El temps corre en contra de les ànsies de reagrupament. Molts d’ells eren pescadors que es van allunyar de les seves costes més del que la prudència aconsellava. Van passar molts anys fins que un periodista d’un diari local relacionés aquestes desaparicions aparentment independents amb les pulsions criminals nord-coreanes. I va passar molt més temps fins que la societat el va creure.

Hwang In-cheol subjectava una fotografia mesos enrere a la seu del Club de corresponsals estrangers de Seül. «És l’única connexió que tinc amb el meu pare, és una font de consol però també de dolor». Tenia dos anys quan el va veure per última vegada. El seu pare, periodista televisiu, va prendre el 1969 el vol intern que va ser segrestat per un agent nord-coreà i desviat a Pyongyang. Els 39 passatgers tornats dos mesos després van descriure el maratonià adoctrinament. Hi faltaven set passatgers i quatre tripulants, els més valuosos segons els criteris del règim.

Pla complex

Hwang va saber el 2001 que el seu pare continuava viu a través de la mare d’una hostessa que va poder reunir-se amb la seva filla al nord. Pyongyang va respondre cinc anys després que desconeixia la destinació del seu pare. També ho ha intentat tot. Va poder contactar amb ell a través d’un contrabandista i en la breu conversa telefònica va saber que volia tornar al sud. Va dissenyar un pla audaç i complex per treure’l a través del riu Yalu però va fallar el moment: Corea del Nord va realitzar un assaig nuclear i va segellar les fronteres amb soldats de reforços.

La seva mare té alzheimer, el seu pare seria octogenari i les oportunitats s’esfumen. L’oficina sud-coreana que lídia amb l’assumpte no respon a les seves trucades ni el rep després que perdés els nervis en una de les seves visites. Mastega la frustració i mira amb enveja els esforços de Washington i Tòquio per repatriar els seus nacionals, ja siguin vius o morts.

La vintena de japonesos segrestats entre els anys 70 i 80 són una reclamació governamental gairebé diària mentre pocs recorden a Seül els 500 sud-coreans. Els familiars critiquen tant els governs conservadors com els progressistes. Tampoc figuren en la marató diplomàtica que ha de conduir a la desnuclearització nord-coreana. No els ha esmentat Donald Trump, president nord-americà, quan mesos enrere justificava l’atac militar a Pyongyang per les seves violacions de drets humans i prometia a Tòquio el seu suport incansable als familiars dels desapareguts japonesos.

Drets humans

És probable que aquest silenci li sigui incòmode a Moon Jae-in, l’admirable president sud-coreà que aquesta setmana s’abraçava amb Kim Jong-un a Pyongyang. Moon és un acreditat lluitador pels drets humans i també és prou intel·ligent i pragmàtic per comprendre que la diplomàcia consisteix a resoldre problemes asseient-se amb tipus que no convidaries al teu aniversari. La pau a la península és prioritària i urgeix silenciar qualsevol empipament. Fonts d’intel·ligència han revelat recentment que Kim Jong-un va emetre una «ordre especial» per prohibir qualsevol negociació sobre els segrestats.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Tae-young reparteix el temps entre la Unió de famílies de segrestats durant la guerra que presideix i els retalls de premsa esportiva que col·lecciona com feia el seu pare. «Volem que admetin els segrestos i demanin perdó, així també podrem nosaltres perdonar i tancar el procés. Alguns no els perdonaran. Jo sí. No vull passar aquest pes a les generacions següents», acaba.