Els nens de la guerra civil grega

Prop de 25.000 de menors d'origen macedoni van ser evacuats a la llavors Iugoslàvia i altres països de l'Est i condemnats a un desterrament que encara dura. El final de les hostilitats entre Atenes i Skopje pot aplanar el camí de la seva tornada

zentauroepp45092978 mas periodico   sobre los ni os de la guerra civil griega pa180920180359

zentauroepp45092978 mas periodico sobre los ni os de la guerra civil griega pa180920180359

6
Es llegeix en minuts
Irene Savio
Irene Savio

Periodista

ver +

Qui sap quin atzar de la vida va fer que Kole Manev, macedoni nascut al nord de Grècia, acabés passant la vellesa a 100 metres d’un orfenat del barri de Chento, a la perifèria de Skopje. Ell, que va viure tants anys com un orfe des que un dia del 1948, amb tot just 5 anys, la seva vida es va enfonsar. Com altres milers de nens, Kole va ser evacuat enmig de la cruenta guerra civil (1946-1949) en què l’Exèrcit grec, avalat pels EUA i el Regne Unit, es va acabar imposant als insurgents de l’Exèrcit Democràtic del Partit Comunista, les files del qual havien augmentat molts macedonis que se sentien perseguits per la política antiminories del Govern. Des d’aleshores, Kole ha viscut desterrat. Han sigut 70 anys d’absències i tensions que ara comencen a divisar el seu epíleg, gràcies a l’acord entre Atenes i Skopje per tancar la pugna sobre el nom de Macedònia, pel qual els ciutadans d’aquesta antiga república de Iugoslàvia han de decidir si accepten la denominació Macedònia del Nord en el referèndum del pròxim diumenge

Nens refugiats grecs d’origen macedoni, en un lloc indeterminat d’Europa de l’Est el 1947.

“La guerra civil grega va ser un moment terrible, les conseqüències de la qual encara m’afecten. Tota la meva família va quedar desmembrada”, diu Kole, de 77 anys. La seva germana, que amb només17 s’havia afegit a la insurgència comunista, va ser arrestada i va estar empresonada durant 10 anys a Atenes. La seva mare, que no parlava una paraula de grec, es va exiliar a Polònia, i els seus oncles van acabar els seus dies a Austràlia, els EUA i l’Uzbekistan. Ell, no obstant, va ser la víctima més jove de la seva família, una comunitat de pastors i agricultors d’un poble de muntanya de la província de Kastoriá, Pimenikon (Bapchor, en macedoni), al nord de Grècia.

30 quilòmetres a peu

El Kole recorda perfectament el dia en què va ser evacuat de la seva ciutat, a l’albada de la guerra freda. “Quan els combats es van fer més intensos, la Creu Roja i els comunistes van decidir evacuar grups de nens de 2 a 14 anys que es trobaven a les zones més perilloses. Només als nens», explica. «No puc dir amb exactitud el nombre, però érem molts en el meu grup. A peu, vam caminar uns 30 quilòmetres fins al pas fronterer de Prespa i d’allà vam entrar a Iugoslàvia, per després seguir fins a Romania, on vaig estar sis anys en un internat a Tulghe. Érem el meu germà, d’11 anys; la meva germana, de 8, i jo», explica. 

Així el Kole li va dir adeu a Grècia, el seu país de naixement però del qual mai més va tenir la nacionalitat. Amb els seus pares no va tornar a reunir-se fins al 1955, quan va poder viatjar fins a l’aleshores iugoslava República de Macedònia, després de la mort del líder soviètic Ióssif Stalin i l’arribada al poder del seu successor, Nikita Khrusxov. Aleshores, la família ja feia una dècada que era fora de Grècia. 

25.000 menors evacuats

«Prop de 25.000 nens macedonis nascuts a Grècia van tenir la nostra mateixa sort. Van ser separats de les seves famílies i van acabar desterrats a altres països», diu Paskal Gilevski, un altre antic nen refugiat, nascut el 1939 en un poble als voltants de la ciutat de Kastoriá i que va passar la seva infantesa a Hongria. «Quan va acabar el conflicte, no vam poder tornar perquè primer els soviètics ens mantenien a les seves escoles i després perquè Grècia ja no ens considerava grecs», coincideix Paskal, que amb els anys va acabar alliberant les seves vivències gràcies a l’escriptura de novel·les i poesies.

Refugiats grecs, el 1947 en algun lloc de l’Europa de l’Est.

«S’ha d’entendre també que molts macedonis no sabien res del comunisme. Es van afiliar a l’Exèrcit Democràtic perquè els comunistes els havien promès que seríem lliures per parlar el nostre idioma, cosa que els grecs no ens permetien», argumenta Kole. «L’Exèrcit regular, a més, era vist com una força que representava un Govern monarcofeixista, que volia reprimir les minories que vivien a Grècia. A això, s’hi va afegir la interferència de la Iugoslàvia de Tito i de la Unió Soviètica de Stalin», afegeix.   

Només els "grecs d’origen"

Una llei grega del 1982, avalada pels socialistes, tampoc va resoldre la situació. Va permetre la tornada dels nens de la guerra que es declaressin «grecs d’origen», i això va excloure els macedonis que van refusar desfer una identitat que, mentrestant, s’havia reforçat. «Això, substancialment, va significar que la majoria va continuar sense poder creuar la frontera, per tornar a casa o anar a plorar sobre la tomba d’algun familiar», explica el professor grec Akis Gavriilidis, analista polític i filòsof de la Universitat de Tessalònica.

Un desterrament que continua fins ara, tot i que amb els anys es van anar produint obertures informals per part dels Governs hel·lènics, els quals –tret d’excepcions– van anar relaxant les polítiques de tancament de fronteres als ciutadans d’origen macedoni. “Avui no hi ha un acord ni un mecanisme perquè aquestes persones recuperin la nacionalitat grega. I la principal raó és precisament que no es reconeix ni l’antiga toponímia en llengua macedònia de la (avui) Macedònia grega, ni els noms en aquest idioma de les persones desterrades», diu Marianna Bekiari, del partit Arc de Sant Martí, que defensa els drets de la minoria a Grècia. “Molts topònims es van canviar durant la dictadura d’Ioannis Metaxás [1936-1941]”, afegeix Bekiari, el moviment del qual va intentar portar el cas davant de les instàncies internacionals sense gaire èxit.

"Només hi podem entrar com a turistes"

«Només hi podem entrar com a turistes», afegeix Ivan Tchaposki, nascut a Grècia el 1936 i desterrat a Iugoslàvia el 1947. Capítol a part són les compensacions per les propietats familiars dels nens desterrats que algunes associacions intenten recuperar des de fa temps i que tampoc han tingut una solució definitiva. “«Un dels problemes és que caldria buscar els registres que contenen aquesta informació i provar que el nom macedoni correspon amb el grec. És molt difícil després de tants anys, fins i tot si hi hagués voluntat», argumenta l’escriptor grec Dimitri Deliolanes. 

No obstant, el professor Akis Gavriilidis creu que podria donar ales al debat el final de l’hostilitat amb Grècia, el nus de la qual és la pugna sobre el nom de Macedònia que mantenen Grècia i la República de Macedònia, ja que Atenes s’oposa a l’ús d’aquesta denominació per l’ambigüitat que crea entre el país i la regió grega de Macedònia, on precisament van néixer el Kole, el Paskal i l’Ivan. “En l’acord, no hi ha menció als nens de la guerra civil –apunta Gavriilidis–. Però, sens dubte, si el pacte es ratifica finalment, el clima serà un altre i la qüestió es podria reobrir».  

Costa amunt

Notícies relacionades

“A mi m’agradaria de nou ser ciutadà grec», admet el Paskal. No obstant, el camí per donar per acabada l’antiga Iugoslàvia i la guerra freda encara sembla costa amunt: després del referèndum, l’acord haurà de ser sotmès al vot del Parlament macedoni i, posteriorment, de nou, al del Parlament grec. “Triomfin amb aquest acord o no, dubto que nosaltres tinguem algun avantatge”, diu el Kole, l’opinió del qual és força més pessimista que la del seu company de dissort. 

No queda gaire temps. Ja han transcorregut més de 70 anys des de l’exili dels nens de la guerra civil grega. Asseguts al pati de la llibreria Matica, al centre de Skopje, el Paskal i l’Ivan, que s’han fet amics amb el pas del temps, beuen te i xerren amb altres homes de pell arrugada i cabells blancs que també són antics nens refugiats d’aquest conflicte. Ningú sap amb certesa quants com ells encara són vius.