SECRETÀRIA MORTA

L'escàndol que va acabar amb l'ascens de Ted Kennedy

Una pel·lícula revisa l'accident de cotxe del senador en què va perdre la vida una secretària

zentauroepp44981860 el escandalo de ted kennedy180912182804

zentauroepp44981860 el escandalo de ted kennedy180912182804

6
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Mary Jo Kopechne tenia 28 anys quan va assistir a una festa en un diminut illot proper a Martha’s Vineyard (Massachusetts) anomenat Chappauiddick, el 18 de juliol de 1969, acompanyada per cinc de les amigues que va fer per a la campanya presidencial de Robert F. Kennedy un any abans.

Kopechne començava a fer-se un nom entre els cercles demòcrates de Washington, després d’haver treballat per a un senador de Florida primer i haver-se unit al personal de Kennedy, després; en concret havia demostrat el seu talent ajudant a escriure per a RFK tant un discurs contra la guerra del Vietnam com el que havia servit al polític per anunciar la seva desafortunada candidatura a la Casa Blanca.

Mary Jo Kopechne. / getty

Edward Ted Kennedy, per la seva part, era l’últim fill viu de Joseph Kennedy en el moment de la festa. Després de la mort a la guerra de Joseph Jr. i els assassinats de John i Robert, ell era l’encarregat de mantenir el cognom present al món de les altes esferes del poder, com a senador a Massachusetts i potser com a futur aspirant a ocupar la Casa Blanca.

Amfitrió de la festa, s’havia encarregat de reunir al lloc tant les sis dones com el seu cosí Joseph Gargan i Paul Markham, un dels seus col·laboradors. Al final de la nit, en tot cas, la celebració es va convertir en tragèdia: el cotxe de Kennedy va bolcar al passar per un pont i va caure a l’aigua. El senador va sobreviure, mentre que la seva passatgera, Kopechne, va morir ofegada.

Els detalls del que va passar mai es van aclarir. ¿Què va passar en aquell pont? ¿Estava Kennedy borratxo? ¿Què feien ell i Kopechne junts aquella nit? ¿Hi havia una tercera persona al cotxe? Són preguntes sobre les quals el ‘biopic’ ‘El escándalo Ted Kennedy’, que divendres que ve arriba als cines, no pretén tenir respostes concloents.

 

1.000 pàgines

El seu director, John Curran, prefereix utilitzar l’esdeveniment per reflexionar sobre la indefensió de les dones, les expectatives impossibles sobre les que es va erigir el clan Kennedy, com s’abusa del poder i el paper que els mitjans juguen a l’hora d’ocultar o revelar escàndols polítics. Per això es basa exclusivament en la investigació de gairebé 1.000 pàgines publicada pel Tribunal Judicial Suprem de Massachusetts el 1970. Al cap i a la fi, les úniques dues persones que realment tenen les claus estan mortes. I els que van passar amb ells part de la vetllada, els que encara són vius, mai han parlat.

La pel·lícula de John Curran explora l’abús de poder i el paper dels mitjans a l’hora d’ocultar escàndols polítics

El motiu principal pel qual els detalls del que va passar són tan imprecisos és que van passar ni més ni menys que 10 hores abans que Kennedy informés de l’accident a la policia local. ¿Per què no ho va fer abans?

Posteriorment, ell va al·legar que havia patit un xoc físic i emocional que li havia impedit pensar amb claredat. D’acord amb la descripció que va oferir després, el senador s’havia submergit set o vuit vegades a l’aigua per intentar rescatarKopechne. Després de no tenir èxit, havia caminat de tornada a la casa per avisarGargan  i Markham i, de nou al lloc dels fets, també ells havien intentat en va recuperar el cos.

Si el senador s’havia estat comportant erràticament després de l’accident a causa de la commoció, ¿per què no van informar Gargan i Markham de l’accident al seu lloc o el van forçar a fer-ho? Pressionats per l’entorn de Kennedy, els policies locals encarregats d’investigar l’accident no s’ho van preguntar. Ni tan sols van considerar oportú efectuar una autòpsia del cos de Kopechne.

La distracció de l’‘Apolo 11’

En un primer moment, la ciutadania i els mitjans no van prestar especial atenció a l’accident; estaven massa ocupats seguint l’arribada a la lluna de l’‘Apolo 11’. Aquesta distracció va proporcionar a l’equip de Ted un temps preciós per controlar els danys i en va enfosquir encara més la veritat. Una vegada l’allunatge va deixar d’acaparar telenotícies, no obstant, la història de Kennedy i Kopechne va explotar entre l’opinió pública.

Era obvi que el senador no l’acompanyava a casa. Ella no va agafar la bossa. Pensaven tornar a la festa

La nova pel·lícula intenta capturar la cobertura mediàtica generada al seu voltant intercalant imatges d’arxiu i titulars de diaris al llarg de la narració.

També s’emfatitza la pressió que tot aquell soroll va posar sobre la dona de Kennedy, Joan, que en aquell moment estava embarassada i va acabar patint un avortament involuntari, del qual va culpar l’incident. “Crec Ted en tot el que diu”, va declarar en tot cas. Va assumir que aquella nit el seu marit només havia pretès fer un favor a Kopechne acompanyant-la al seu hotel, malgrat que l’evidència –al sortir de la casa Kopechne no va agafar ni la bossa ni la clau de la seva habitació, motiu pel qual resulta obvi que esperava tornar a la festa– apunta que es dirigia amb ella a la platja.

Ted Kennedy, a la sortida del tribunal que el va condemnar per abandonament de l’escena de l’accident. / AP

Durant el judici, Kennedy es va declarar culpable d’haver abandonat l’escena d’un accident. Se’l va sentenciar a la pena mínima per aquest delicte –dos mesos de presó–, però mai va complir la pena perquè el jutge va suspendre la sentència. “Ja ha sigut i continuarà sent castigat més enllà de la pena que aquest tribunal pugui imposar”, va adduir. No es va dur a terme cap investigació pública sobre la mort. Immediatament, Kennedy va oferir un discurs televisat a la nació, en el qual va qualificar les seves accions a Chappaquiddick com a “irracionals i indefensables i inexcusables i inexplicables” i va confessar haver-se sentit “vençut per un grapat d’emocions” arran de l’ocorregut.

Un home fràgil

El Ted Kennedy de 1969 era una cosa semblant a un fantasma, la imatge espectral dels seus germans: l’accent, les dents, el cabell, tot hi era. Però, alhora, òbviament, no tenia res a veure amb els seus germans. Tal com el retrata la pel·lícula, era un home fràgil i de mentalitat infantil, a estones arrogant i a estones autocompassiu. L’ombra del que va passar a Chappaquiddick el perseguiria durant la resta de la seva carrera política.

L’escena final de la pel·lícula ofereix imatges d’arxiu d’una successió d’entrevistes de carrer: un periodista pregunta a un transeünt rere un altre si continuarien considerant votar per Kennedy després de l’accident, i molts d’ells responen amb un sí rotund. No obstant, està clar que entre l’opinió pública es va estendre la certesa que aquest no era el tipus d’home que volien tenir al capdavant del país en temps de crisi. Això explica la seva derrota en les eleccions presidencials de 1980, i va contribuir a les seves decisions de no presentar-se com a candidat en les de 1972, 1976 i 1984. 

Notícies relacionades

Paradoxalment, amb el temps, Chappaquiddick va deixar de ser només el moment en què Ted Kennedy va deixar en evidència que no mereixia heretar el llegat de la seva família. També va marcar el començament del que avui es considera una de les tasques polítiques més notables en la història recent dels Estats Units. Allunyat dels focus, i gairebé a tall de penitència, Kennedy es va concentrar en la tasca de legislar, i va arribar a una impressionant llista d’assoliments a través de la seva feina al Senat. Va formar-ne part fins a la seva mort el 2009.

 

Temes:

Pel·lícules