Les mares de Galatasaray

Feia un any que Murat havia mort quan Hanife se'l va trobar assegut al port de Karaköy, a Istanbul, un dimarts a les cinc de la tarda amb el sol humil del març amagant-se darrere dels edificis. Murat estava igual que la penúltima vegada que ella el va veure, quan, el 5 gener de 1995, després d’esmorzar junts torrades amb melmelada, ous ferrats i molt de te, van marxar junts a la comissaria de policia: cabell negre i llarg reclinat cap a un costat, celles amples de color carbó, bigoti d’imberbe recentment estrenat, barbeta impol·luta mai afaitada i mirada d’algú que intenta convèncer-se –a ell i als altres– que per fi ha sortit de l’adolescència.

Des d’aquella primera vegada, Hanife s’ha trobat Murat diàriament: en una botiga de llibres o passejant pel carrer. Entrant al metro o agafant un ferri. Mirant des d’una finestra o sortint d’un portal. Sempre el mateix. El mateix pentinat, els mateixos ulls despistats, la mateixa boca amb els llavis entreoberts.

El temps avança per a tothom menys per a Murat. "Sé que ara tindria alguns cabells blancs, que la seva cara seria diferent. Fins i tot podria ser que no el reconegués pel carrer. Però no puc evitar-ho: cada vegada que veig un jove de la seva edat em quedo aturada, mirant-lo. Es creuen que estic boja. El veig i el recordo constantment. La meva vida és un morir cada dia”, diu Hanife.

Una pistola a casa

Murat, el 1995, tenia 18 anys i una pistola a casa. La policia turca ho va descobrir i, per por de ser empresonat, va fugir de casa per amagar-se. Els agents van pressionar Hanife: la detenien, cada setmana, durant unes hores, i anaven a casa seva a registrar-la una vegada i una altra; li deien que, o deixava de protegir el seu fill, o ho pagaria car. Hanife, llavors, va parlar amb un advocat i va convèncer Murat perquè s’entregués, perquè el seu delicte –possessió d’una arma de foc sense llicència– no era tan greu: només quatre mesos de presó.

Aquell matí, el del 5 de gener de 1995, van esmorzar i se’n van anar a la comissaria. “A l’arribar tot va anar molt bé. Els policies van ser molt simpàtics. Li van donar la benvinguda i van assegurar que no seria res, que una vegada Murat entregués la pistola, quedaria en llibertat”, recorda Hanife, la veu de la qual, 23 anys després, comença a trencar-se a l’avançar en la història. Se sent responsable perquè, diu, es va deixar enganyar: el seu fill ja no sortiria mai d’allà.

Anys de guerra bruta

Quan Murat va ser detingut, Turquia passava per un dels moments més difícils de la seva història. Des de 1984, l’Estat i la guerrilla kurda del PKK –designada com a terrorista per la UE i els EUA– es feien la guerra mútuament. Turquia va crear organitzacions antiterroristes secretes, la missió de les quals era aturar, torturar i treure informació de qui fos necessari.

El kurd va ser prohibit. Els pares que posaven noms en aquest idioma als seus fills acabaven a la presó.

Van desaparèixer intel·lectuals i activistes d’esquerres; escriptors i empresaris. A l’est, 4.500 pobles van ser esborrats del mapa per incendis provocats per un o altre bàndol; un milió de persones van fugir a les ciutats lluny dels combats, on, no obstant, la persecució i la violència continuaven. 25.000 persones, segons les estimacions de diverses organitzacions civils, van ser torturades; 4.000, desaparegudes en custòdia policial. Murat va ser un d’ells.

Hanife recorda massa bé com va ser l’última vegada que el va veure. Anava darrere d’un Renault 12 blanc, els cotxes que utilitzaven les unitats secretes de la policia per fer desaparèixer la gent. Davant, als seients del pilot i copilot, hi havia dos policies que li van dir a la mare que anaven a buscar la pistola de Murat i que, tranquil·la, senyora, que l’endemà tornarien. “La cara del meu fill ja no era la mateixa. Feia un mes que estava en custòdia policial, i vaig veure que la seva pell tenia un color rar. La seva mirada era estranya. No era ell, el que estava allà. Els seus ulls eren diferents, inflats com mai els havia vist. L’havien estat torturant”, explica.

L’endemà, Hanife va tornar a la comissaria i els agents li van dir que se n’anés, que ja no podia tornar més, que el seu fill s’havia escapat del país, que ells no el tenien i que la història havia acabat. La mare va denunciar, va parlar amb jutges, advocats i més policies. Ningú la va ajudar: “Em van repetir que s’havia escapat, i que si ell no contactava amb mi era perquè estava enfadat. Que jo era una mala mare, perquè havia lliurat el meu fill; que una bona mare no fa aquestes coses”.

Ferida oberta

Hanife s’esquinça. Prova de continuar, però no pot. Fa 23 anys que té una ferida que, creu, no es curarà mai; pensa que mai sabrà de veritat si Murat, el seu fill, a qui li havia donat tot, està viu o mort. Viu atrapada en una incertesa que, dia rere dia, li devora les entranyes. “Em sento culpable i no sé com he pogut viure aquests 23 anys sense ell. L’objectiu de qualsevol mare és veure com el seu fill creix; com es fa gran. A mi això m’ho han tret. És molt difícil. No puc. No sé com continuar vivint. Sento que soc jo la que mor”, diu.

Turquia ha girat full. El 2003, Recep Tayyip Erdogan va arribar al poder i, amb la promesa de reconciliar el país, va tapar els forats d’aquella època amb molt ciment, aeroports, carreteres, autopistes, places, avingudes, mesquites i gratacels. La majoria dels turcs, ara, no tenen cap intenció de mirar cap enrere. Aquí es mira cap endavant: gairebé ningú gira el cap quan, al passar dissabte per la plaça de Galatasaray d’Istanbul, veu un grup de senyores assegudes al terra amb retrats gastats de xavals bigotuts.

Una placa i una tomba

Són una desena de mares –entre elles Hanife– que, durant més de 20 anys, tret d’algunes interrupcions, s’han manifestat cada cap de setmana per demanar a l’Estat turc que reconegui l’assassinat dels seus fills. “Només demanem una placa i una tomba per a cada un. Res més. Si no, no podrem sortir d’aquesta situació”, diu Mikael, fix cada dissabte i el germà del qual va desaparèixer el 1980, després del cop d’estat d’aquell any.

“El van detenir per ser d’esquerres i molt actiu. El van portar a una presó militar i el van torturar fins que el van matar. Mai va cometre cap crim. Només creure en la revolució”, explica Mikael, que diu que ell ha hagut de convèncer-se a si mateix que el seu germà està mort. Si no, diu, li hauria sigut impossible superar el dol.

Prohibit queixar-se

Fa dues setmanes, Mikael, Hanife i els altres van anar a la plaça de Galatasaray per celebrar la 700a setmana de protestes. La policia els va rebre tancant el carrer Istiklal –el que dona a la plaça–, on hi havia més cotxes, autobusos i blindats de policia que manifestants: en mitja hora, abans que ningú se n’adonés, els agents van carregar amb els escuts antiavalots, van llançar gas pebre i van detenir 32 persones; entre elles, totes les mares. Van passar el dissabte a la comissaria.

El Govern, hores després, va prohibir per sempre les manifestacions de les mares, i les va acusar de ser utilitzades per grups terroristes –en referència, sense esmentar-ho, al PKK– per sembrar el caos a Turquia.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

No sempre ha sigut així. Erdogan, el 2011, s’hi va reunir per expressar-los la seva solidaritat. Els va prometre una justícia que mai ha arribat. “En aquell temps, Erdogan reconeixia que l’Estat turc havia reprimit durant la guerra. Ara ja no –explica Howard Eissenstat, professor universitari expert en Turquia–. En l’actualitat, el president turc té una perspectiva més d’Estat; més nacionalista. Amb els anys, la repressió política ha anat en augment. L’Estat permet la crítica, però en marca els límits. Quan té por que se sobrepassin, actua”.

Hanife va anar a aquesta reunió amb Erdogan, només per mirar als ulls el llavors primer ministre i ara president. El va mirar, el va escoltar i no li va agradar: “Deia que ens entenia, però posava excuses. Afirmava que ell no era el responsable del que havia passat. Des d’aquell moment em vaig adonar que Erdogan no faria res per nosaltres. Si ens diguessin de reunir-nos amb ell una altra vegada, ho rebutjaria. No tinc res més a parlar amb aquest senyor”, sentencia Hanife