EL 'CRAC' A LES PANTALLES
Llops, 'killers' i trepes
El cine que ha abordat la crisi econòmica del 2008 i les seves conseqüències ha mostrat l'ensorrament del sistema i les noves relacions establertes al competitiu món laboral
zentauroepp44889912 up in the air 2009 jason reitman180905171328
Lehman Brothers, el que havia sigut el quart banc d’inversió més important dels EUA, es va declarar en fallida el 15 de setembre del 2008. Un any abans, pel·lícules ben diferents com ‘En el mundo libre’, de Ken Loach, i ‘La cuestión humana’, de Nicolas Klotz, ja estaven plantejant el clima de neguit econòmic que s’intuïa, així com possibles solucions alternatives. La de Loach relata la creació d’una agència de treball temporal per a immigrants. El film de Klotz se centra en el psicòleg del departament de Recursos Humans d’una multinacional que ha de fer l’avaluació d’un dels directius.
Des d’aleshores, han proliferat les pel·lícules sobre els responsables de Recursos Humans. L’atur provocat pel col·lapse econòmic del 2008, i la por de perdre la feina que es té, ha establert noves pautes de comportament i originat curioses reflexions cinematogràfiques com les d’‘Up in the air’ (2009), de Jason Reitman, i ‘El viaje del director de Recursos Humanos’ (2010), d’Eran Riklis.
La primera és el retrat d’un tipus impassible (George Clooney) contractat per diverses empreses per reduir el personal. Arriba a cada local, cita els treballadors que en teoria no rendeixen i, sense parpellejar, els comunica que estan acomiadats. A la segona, el protagonista és el responsable de Recursos Humans de la fleca més important de Jerusalem i ha d’afrontar l’odissea de viatjar fins a Romania per trobar la família d’una treballadora de l’establiment, morta en un atemptat amb bomba.
Mètodes salvatges
El ‘cine de recursos humans’ ròssec. ‘Corporate’ (2016), de Nicolas Silhol, mostra la perversió inusitada del sistema: la missió de la protagonista és convèncer els treballadors que se’n vagin sense haver de dir-los que ja no els necessiten. Al terreny literari, Pierre Lemaitre, conegut per les seves històries policíaques protagonitzades pel comissari Verhoeven, ha disseccionat amb cruesa el tema a ‘Recursos humanos’, sobre un director d’aquest departament que va perdre la feina fa anys i, superats els 50, es presenta a un nou càrrec ferotgement competit per altres candidats més joves.
Han proliferat
filmes sobre caps
de Recursos
Humans, como
‘Up in the air’
y ‘Corporate’
Els mètodes salvatges per aconseguir una ocupació –i la competència que als responsables de les empreses els agrada provocar– funcionen també com a causa-efecte cinematogràfic de la inestabilitat. Algunes pel·lícules ho van intuir abans que explotés la bombolla, cas de ‘El método’ (2005), de Marcelo Piñeyro, adaptació de la peça teatral de Jordi Galcerán ‘El mètode Grönholm’. Les ficcions sobre les proves a les quals s’han de sotmetre diversos personatges per aconseguir un lloc de treball han abundat, sigui en clau realista, com ‘Benvingut a Farewell-Gutmann’ (2008), de Xavi Puebla, en què tres directius d’una empresa farmacèutica es disputen acarnissadament el lloc del director mort, o amb els codis del ‘thriller’, cas d’‘Exam’ (2009), de Stuart Hazeldine, l’acció del qual s’esdevé en un espai de reduïdes dimensions en el qual vuit persones fan la prova final per accedir a un càrrec important d’una altra farmacèutica.
La resposta d’Oliver Stone
El cine nord-americà no li ha donat l’esquena a la crisi. ‘Wall Street: el dinero nunca duerme’ (2010) va ser la resposta d’Oliver Stone. Va reprendre el personatge de ‘Wall Street’ (1987) per introduir-lo en un món, el de la Borsa, ben diferent després de l’últim ensorrament econòmic. ‘The company men’ (2010), de John Wells, arrenca amb les conseqüències de la caiguda del sistema el 2008 –l’acomiadament de milers d’empleats i diversos càrrecs directius d’una multinacional– i estudia el comportament de tres enfrontats a l’atur i la desubicació social. ‘Margin Call’ (2011), obra de J. C. Chandor, interpretada per Kevin Spacey, es desenvolupa durant les 24 hores que precedeixen a l’inici de la crisi a les dependències d’un important banc d’inversions, reflex gens dissimulat de Lehman Brothers. ‘El lobo de Wall Street’ (2013), de Martin Scorsese, seria l’estocada final. Aquest retrat del ‘broker’ Jordan Belfort, que es va lucrar als anys 90 venent bons porqueria, és l’avantsala de l’últim crac econòmic.
La ficció televisiva s’ha prodigat, però menys. Tot i que és una col·lecció de relats distòpics sobre la relació que establim amb les tecnologies, ‘Black Mirror’, creada el 2011 per Charlie Booker, incideix també en les relacions laborals i econòmiques. ‘Billions’, iniciada el 2016, mostra la lluita entre un fiscal i un magnat que va sobreviure a l’ensorrament del 2008 gràcies als fons d’inversió privats.
Notícies relacionades
El cine documental ha intentat explicar, de vegades de manera molt tècnica i confusa, els motius d’aquesta crisi. ‘Vamos a hacer dinero’ (2008), d’Erwin Wagenhofer, va respondre a certa immediatesa en l’anàlisi dels mercats financers previs. ‘Inside job’ (2010), de Charles Ferguson, va poder establir certa perspectiva i mostrar els culpables de la crisi: un conglomerat de buròcrates, banquers, polítics i economistes. Des de la ficció, Adam McKay va respondre amb ‘La gran apuesta’ (2015), en la qual els protagonistes (Steve Carell, Ryan Gosling, Brad Pitt i Christian Bale) intueixen la fallida de tot el mercat hipotecari tres anys abans que Lehman Brothers tanqués el xiringuito.
