La falsa (i tràgica) volta al món de Donald Crowhurst

¿Qui era realment Donald Crowhurst,Donald Crowhurst el mariner aficionat que un dia va salpar a recórrer el mar en solitari i va desaparèixer per sempre? ¿Un neci vanitós que va abandonar la seva dona i quatre fills petits en una recerca imprudent de la glòria? ¿Un trampós? ¿Un pobre diable? ¿Potser un somiador delirant? Molt probablement, tot això a parts iguals. I és per això que la vida i la mort de Crowhurst han fascinat tant escriptors i cineastes des que, ara fa mig segle, va pujar al seu petit trimarà per participar en la primera regata sense escales al voltant del món.

 

L’exemple més recent d’aquest interès l’encarna 'Un océano entre nosotros', que divendres vinent arriba als cines. Encarnada amb aplom per Colin Firth, la versió del personatge que la nova pel·lícula del director James Marsh ofereix és un home sumit en una tipologia especialment virulenta de la crisi de mitjana edat i que, per tant, anhela una aventura realment transcendent.

Gairebé tot en contra

Tot i que quan Crowhurst va partir de Teignmouth (Devon) el 31 d’octubre de 1968, dies després que ho fessin els seus vuit rivals en la carrera Sunday Times Golden Globe, els seus objectius immediats eren més prosaics. D’una banda hi havia la seguretat financera que el premi de 5.000 lliures els proporcionaria a ell i a la seva família; per l'altra, la publicitat i el consegüent èxit comercial que aquell triomf proporcionaria al Navicator, un sistema de posicionament geogràfic –una cosa així com un embrió del GPS– que ell mateix havia inventat. La veritat, això sí, és que ho tenia gairebé tot en contra. D’entrada, era un mariner de cap de setmana; el seu trimarà, construït a partir d’un disseny propi, de cap manera estava preparat per a la travessia: el Navicator no funcionava correctament, i el buc era massa vulnerable a les fuites.

Crowhurst, a més, s’havia deixat entabanar per un despietat publicista que havia exagerat la seva història en la premsa més enllà de tot indici de realisme, i l’havia posat a mercè d’un patrocinador usurer a través d’un acord segons el qual, si no era capaç de completar la carrera en nou mesos, hauria de tornar tots els diners i enfrontar-se a la ruïna.

O la mort o la ruïna

Segons la ruta estipulada, Crowhurst partiria rumb a Sud-àfrica a través de l’Atlàntic, i tombaria el cap de Bona Esperança per travessar l’Oceà Índic fins al sud d’Austràlia; després travessaria el Pacífic i, una vegada deixat enrere el cap d’Hornos, tornaria a l’Atlàntic per encarar la tornada a casa. Havia calculat que podria completar la carrera en tan sols 130 dies, més ràpid que qualsevol dels altres competidors, i que fins i tot recuperaria prou temps per arribar el primer malgrat haver sortit l’últim.

No obstant, passades només unes setmanes al mar, encara avançant per la costa africana, va haver d’afrontar el fet que la seva embarcació no estava en condicions de navegar i que, quan intentés conduir-la a través dels vents rugents de l’Antàrtic, moriria. Va decidir falsejar les seves dades de navegació. S'estaria ancorat a l’oceà durant uns mesos, esperant que la resta de competidors tornessin a l’Atlàntic rumb a la costa britànica, i llavors es reincorporaria a la carrera darrere d’ells. Això li permetria salvar la seva dignitat i quedar-se els diners del patrocini.

Saltar per la borda

No comptava que, gradualment, set dels seus vuit rivals anirien abandonant la regata. Pitjor encara, les dades de navegació falsejades per Crowhurst van portar els organitzadors a creure que, tot i que havia deixat el Regne Unit més tard que l’únic dels seus oponents que continuava en la carrera, guanyaria el premi al regatista més ràpid. Sabia que, com a conseqüència de l’escrutini a què la seva aparent gesta el sotmetria, les falsedats del seu quadern de bitàcola quedarien exposades.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Va imaginar les multituds aclamant-lo primer i insultant-lo després, als mitjans de comunicació assetjant-lo, i va ser massa per a ell. Desconcertat per la culpa i la por i debilitat per mesos de solitud i confinament, va patir una esquerda psicològica. Quan va ser trobat el juliol de 1969, poc més de vuit mesos després d’haver partit de les costes britàniques, el trimarà no va mostrar indicis d’haver sigut víctima de cap tipus d’accident que causés la caiguda de Crowhurst. És de suposar que va saltar per la borda de forma deliberada. Els seus diaris de navegació van revelar que havia passat les seves últimes setmanes obsessionat amb la Teoria de la Relativitat d’Einstein –el tema d’un dels pocs llibres que havia portat amb ell–, i que en els seus últims i delirants dies l’havia utilitzat com a punt de partida per redactar un embogit assaig de 25.000 paraules sobre el seu propi domini de l’espai i el temps.

Males decisions

El que ofereix 'Un océano entre nosotros' està lluny de ser el simple retrat d’un impostor, o el d’un dement. Com ja va demostrar en l’oscaritzat documental 'Man on wire' (2008) –sobre el funambulista Philippe Petit– i en el 'biopic' de Stephen Hawking 'La teoría del todo' (2014), Marsh està particularment dotat per fer-nos empatitzar amb homes disposats a posar a prova els seus límits físics i psicològics a fi d’aconseguir l’impossible. ¿Que qui era realment Crowhurst? Segons la pel·lícula, només un home que va prendre diverses decisions molt dolentes, fuetejat per massa fracassos passats, per haver de ser un heroi per a la seva dona i els seus fills, i per la desesperada necessitat d’arribar tan lluny com calgués, o tan profund, per trobar un sentit.