PERFIL

Mónica Naranjo: 'la pantera de Figueres'

La cantant, compositora i maça d'aspirants a 'talent' es proposa fer un gir a la seva vida

zentauroepp44368089 mas periodico monica naranjo por tassies180719113552

zentauroepp44368089 mas periodico monica naranjo por tassies180719113552

4
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

La prometedora foto a Instagram de Mónica Naranjo nua i tombada a la fresca, al costat del divorci del seu marit dels últims 15 anys, Óscar Tarruella –un mosso d’esquadra que es va presentar a casa seva després d’un robatori i es va quedar, convertit en el seu representant i home per a tot–, de qui sempre s’ha dit que va contribuir enormement a la seva domesticació social, permet alimentar esperances de recuperar la que va ser coneguda al seu dia com ‘la pantera de Figueres'. I és que els que únicament l’hagin vist en acció durant els últims anys, en els seus tímides aparicions com a jurat en concursos televisius, no poden fer-se una idea del que era aquesta dona en els seus primers temps. Dir que feia tronar i ploure es fer curt amb Mónica Naranjo Carrasco, nascuda a Figueres el 1974 de pares andalusos, Francisco i Patrícia, i dotada d’una veu capaç, com diria P. G. Wodehouse, de trencar una copa de cristall a 10 metres o d’obrir una ostra a cinc.

Mónica Naranjo. / INSTAGRAM

Mónica Naranjo va començar a cantar als quatre anys i ja no ha deixat mai de fer-ho. Veient que la nena apuntava maneres, la seva mare la va matricular en una escola de cant, sense imaginar que, amb el pas del temps, Mónica acabaria compartint duets amb personatges tan variats com Luciano Pavarotti, Rocío Jurado o la seva heroïna de tota la vida, la italiana Mina, a qui dedicaria un àlbum sencer, 'Minage' (2000).

Èxit colossal

Els seus començaments a Espanya no van ser gaire prometedors, així que el seu productor i després fugaç marit Cristóbal Sánsano se la va emportar a Mèxic, que és on van començar a prendre-se-la seriosament. Va ser en el llunyà 1994. Tres anys després publicava el disc 'Palabra de mujer', que va ser un èxit colossal, del qual es van vendre globalment dos milions i mig de còpies (una bona part dels nou milions de discos que, segons dades oficials, ha venut fins avui). Després de l’homenatge a Mina ja esmentat, va venir 'Chicas malas’ (2001), i llavors una llarga absència discogràfica que es va trencar el 2008 amb l’aparició de 'Tarántula' i, vuit anys de silenci més tard, 'Lubna' (2016). Aleshores ja era molt famosa al seu país natal, però la seva imatge havia canviat sensiblement: molts preferíem Mónica en l’època que feia una mica de por, que sempre prevalia sobre la inevitable mirada irònica cap a la cantant.

 

¿Constituiran el divorci i el 
nu integral les primeres 
proves que l’artista torna 
a l’etapa anterior?

L’estil de la música de Mónica Naranjo que feia una mica de por era incomparable, per bé o per mal. Imaginin, els que mai la van escoltar, una barreja de 'torch song', la copla de tota la vida i el més estrident heavy metal –amb un toc satànic– i es faran una vaga idea de com anava la cosa. En directe actuava amb una banda estrepitosa de ‘metals’ embotits en cuir negre que, per molt soroll que fessin –¡i en feien molt!–, mai aconseguien enfosquir la veu de Naranjo, que s’imposava al pandimònium general com s’hauria fet sentir en alta mar, durant una tempesta terrorífica. 

Ella també anava vestida de cuir negre, amb modelets suggerents a l'estil de Madonna, però més nostres. Se la distingia a quilòmetres pel costum de portar mitja melena d’un color i mitja d’un altre. En els seus millors –i més aterridors– moments, aconseguia semblar una fera escapada de la gàbia i disposada a menjar-se els insensats que l’observaven a un metre de l’escenari.

Plaers culpables

A mi em va passar amb aquesta força de la naturalesa el mateix que, més endavant, em va passar amb el raper de Miami Armant Pérez, de nom artístic Pitbull: vaig començar disfrutant dels seus numerets i dels seus brams des de la distància irònica que mantinc amb altres plaers culpables –penso en ABBA, Boney M., Camilo Sesto, Liberace o Tiny Tim– i vaig acabar totalment entregat a la causa. De tal manera que, si estava fent zàping i apareixia Mónica amb cara d’acabar d’haver-se menjat el seu últim amant i no haver-ne deixat ni els ossos, em quedava clavat al televisor, 'mesmeritzat', fins que la cantant desapareixia. Els seus videoclips, per cert, també eren de traca: sense les bestieses estetitzants dels de Madonna, els de Mónica resultaven més perversos tirant a bruts, i –si no recordo malament– la diva solia compartir l’enquadrament amb tota mena de friquis vestits de PVC ajustat, per no parlar de les múltiples referències a l’estètica del 'bondage' i l’univers sadomasoquista.

Fins que tot això es va acabar i 'la pantera de Figueres' es va convertir en una noia normal i corrent que ja no feia cap por. ¿Constituiran la foto d’Instagram i el divorci del mosso les primeres proves que Mónica torna a l’etapa anterior? Tant de bo. 

Notícies relacionades