Anar al contingut
¿Per què som uns incondicionals de Bergman?

CENTENARI D'UN GENI DE LA CÀMERA

¿Per què som uns incondicionals de Bergman?

Directors, guionistes i actors, il·lustres fans del cineasta suec, revisen la seva influència

Els enquestats –als que s’ha demanat que responguin sobre quina creuen que ha estat l’aportació d’Ingmar Bergman al cine i triïn la seva pel·lícula preferida– destaquen la infinita capacitat per despullar l’ànima humana de l’autor de ‘El setè segell’, la seva modernitat i la seva perícia en el maneig de la tècnica.

ISABEL COIXET

(Sant Adrià del Besòs, 1960) té una àmplia filmografia i nombrosos premis, entre aquests, dos Goya a la millor direcció per ‘La vida secreta de les paraules’ (2005) i ‘La llibreria’ (2017)

Isabel Coixet.

1. ‘El setè segell’ va ser la primera pel·lícula d’Ingmar Bergman que vaig veure. Tenia 13 anys, vaig anar-hi amb el meu pare. A l’acabar la pel·lícula em va preguntar si m’havia agradat i li vaig dir que sí. Després em va preguntar si l’havia entès i li vaig dir que no. La pel·lícula era completament diferent de les pel·lícules que havia vist fins aleshores (comèdies, ‘westerns’, drames).  Em va obrir el cap: vaig comprendre que les pel·lícules també podien ser una altra cosa. Després vaig fer un curt en Super 8 a la platja de Sant Adrià del Besòs amb un amic molt alt que portava posada una capa com Max Von Sydow a ‘El setè segell’. Però el vaig fer jugar al dòmino, no als escacs. I mentre movia matusserament la càmera –que va acabar trencada perquè se li va ficar sorra dins–, al canviar els cartutxos, vaig creure que començava a entendre la pel·lícula.

2. ‘Persona’ és probablement la pel·lícula que més m’agrada de Bergman i la que més vegades he vist. Fa tres mesos, la vaig mirar al Film Forum de NYC en una còpia nova i vaig tornar a al·lucinar: els diàlegs, la relació entre les dones, els enquadraments, la llibertat, l’amargor, els eterns dubtes sobre el sentit de portar fills al món, l’humor cabró... ‘Saraband’, l’última pel·lícula de Bergman, és probablement la pel·lícula mes amarga de la història del cine. Avui ningú s’atreveix a fer una pel·lícula així. Potser Zvyagintsev. Però ningú mes.

BRAYS EFE 

(Las Palmas de Gran Canària, 1988) Aquest actor ha saltat a la palestra pel seu paper de Paquita Salas, en l’exitosa sèrie televisiva de Javier Calvo i Javier Ambrossi.

Brays Efe.

1 i 2. És difícil escollir només una pel·lícula... Totes estan plenes de troballes formals i narratives, d’interpretacions originals i històries magnètiques. Jo, avui, trio ‘El silencio’, per barrejar amb mestria la guerra en un país inventat, la repressió i el dolor de la malaltia amb la innocència i el descobriment infantil al costat dels nans d’un circ espanyol. Un hotel i un tren que no abandonaran el meu cap.

FERNANDO FRANC

(Sevilla, 1976) Director i muntador. Guanyador d’un Goya el 2014 al millor director novell per ‘La herida’. L’any abans, l’Acadèmia de cine l’havia nominat pel seu muntatge de ‘Blancanieves’.

1.La meva relació amb Ingmar Bergman és molt precoç: comença als 12 anys amb l’emissió de la versió llarga de ‘Fanny i Alexander’ a TVE. No sé si la vaig entendre gaire, però recordo vívidament que em va fascinar el seu món i el seu misteri, la seva llum. A partir d’allà vaig començar a veure tots els ‘bergmans’ que vaig poder, a la tele, a cineclubs o en VHS, i es va convertir en un dels meus directors preferits.
Crec que les virtuts més grans del seu cine es defineixen en el rigor: aconsegueix retratar la psicologia dels personatges amb absoluta precisió sense renunciar a una forma sempre bellíssima però perfectament ajustada, en què res sobra i tot té sentit.
 
2.Una de les meves pel·lícules favorites, així en general, no només de Bergman, és ‘Persona’. Potser l’he vist una dotzena de vegades justament perquè és inesgotable. Malgrat el seu plantejament tremendament minimalista, té una complexitat tan gran que crec que, per molt que un la miri, no acaba de revelar-se per complet. De fet, és com si alhora que es revela (en el sentit de descobrir-se) es revelés (en el sentit de tornar a velar-se). I aquest petit miracle no és una cosa que passi amb moltes pel·lícules. D’altra banda, em costa quedar-me només amb una, així que m’agradaria reivindicar i recomanar també ‘El silencio’ i ‘Crits i murmuris’, totes dues són fascinants.

JAIME ROSALES

(Barcelona, 1970) Va aconseguir el 2007 el Goya al millor director i millor pel·lícula per ‘La soledat’. Va debutar amb ‘Les hores del dia’ (2003). 

Jaime Rosales.

1. La majoria dels directors no aconsegueixen fer una obra mestra en la seva vida. No és fàcil fer una gran obra. D’altres, pocs, aconsegueixen fer-ne una de sola. Hi ha directors, una minoria ínfima, que aconsegueixen fer diverses obres mestres indiscutibles. Bergman pertany a aquesta última categoria. Bergman crea un cine nou que té, durant la seva vida i amb posteritat a la seva mort, una influència enorme. El cine canvia amb Bergman. Passa de ser un cine de l’acció a un cine de la interioritat. A les pel·lícules de Bergman, accedim a la psicologia misteriosa i profunda de l’ésser humà. Abans de Bergman, el cine mostrava accions exteriors (que responien, lògicament, a motivacions interiors i, per això, també eren interessants), però és amb Bergman que la càmera s’atura als rostres per mostrar-nos-en els pensaments, les emocions, els dubtes. El cine amb Bergman s’inclina cap a l’ésser humà per veure què li passa dins. A partir d’aquest moment, ni tan sols les pel·lícules d’acció no s’escapen de la seva influència.

2. És difícil triar una pel·lícula preferida entre ‘El setè segell’, ‘Maduixes silvestres’, ‘L’estiu amb Monika’ i ‘Persona’. Cada una d’aquestes quatre pel·lícules suposa una fita, una conquesta per al món del cine. ‘L’estiu amb Monika’ té un encant enorme. És una pel·lícula lliure, senzilla, jove, un cant a la vida, a l’amor, a la terra, al cos, a la joventut i al cine. Tot és bonic en aquesta pel·lícula. No obstant, potser em quedo amb ‘Persona’ per l’enorme poesia i per la tensa abstracció que proposa. A ‘Persona’, tot passa al món mental. És la narració de les relacions humanes a partir de les mirades, els gestos, les paraules. Del que es diu i del que no. Del que s’ensenya i del que s’amaga. És cine. Una cosa tan difícil de fer i tan fàcil de reconèixer.


ALBERTO MARINI

(Torí, Itàlia, 1972) Guionista, entre altres films, de ‘Romasanta’, ‘Mentre dorms’ i ‘El desconocido’. Va debutar en la direcció amb ‘Summer camp’.


1.  Bergman ha sigut un virtuós de la tetrapilotomia, aquest art inventat irònicament per Umberto Eco, que consisteix a tallar, en sentit longitudinal, un cabell en quatre. Bergman va dominar, sense ironia i lluny de caure en la irrellevància, la tetrapilotomia de les grans inquietuds humanes, des de la fe, fins a la mort, el temps, la família, la parella, l’amor. Va saber esmicolar i descarnar l’ésser humà i la seva psique, despullant-lo capa rere capa, burxant fins als ossos de les emocions, penetrant a la mateixa medul·la. Ens va obrir els ulls i ens va forçar a mirar cap on no volíem. Ho va fer sense focs artificials, amb els seus plans austers, sigui que ens convidés a una partida d’escacs amb la Mort, o a una altra, l’enèsima, confrontació silenciosa, dins de quatre parets, entre Liv Ullmann i Gunnar Björnstrand


2.  El meu vincle més personal amb Bergman és possiblement amb ‘Cara a cara’ (1976), un emblema d’aquelles pel·lícules que els meus pares no em deixaven veure quan petit. El “no és per a tu” va fer que aquest director adquirís un halo de misteri i anhel. Sobretot, misteri. Un misteri que no va minvar, sinó al contrari, quan finalment es va considerar que ja tenia l’edat. Veure-la em va deixar trastocat. Pel relat tan descarnat i també per l’inexplicable afecte dels meus pares, sobretot de la meva mare, cap a la protagonista. ¿Què devia veure en aquella Liv Ullmann tan complicada, deprimida, freda, tan allunyada d’ella, sempre dolçament, càlidament i emocionalment cristal·lina? ¿Com podia la meva mare empatitzar amb aquella psiquiatra psicòtica i amb tendències suïcides, que entre rialles relata un intent de violació sofert, somia amb el seu enterrament i és incapaç de mantenir un mínim vincle afectiu amb ningú, ni amb el marit i menys amb la filla? 

‘Cara a cara’ em va convidar a despertar insinuant-me la sospita que potser no coneixia totalment els meus pares i, per regla de tres, la humanitat que m’envoltava. ¿I si, darrere de la seva aparent normalitat, hi havia també en els meus pares alguna cosa oculta, fosca, tortuosa? Com a adolescent imberbe i setciències que era, no vaig preguntar. Vaig aclarir el dubte per mi mateix i de la forma més fàcil: vaig tornar a tancar els ulls. Em vaig convèncer que, en realitat, els meus pares no havien entès la pel·lícula i que eren coses només de la ficció. Però anys després, quan la humanitat ha deixat de semblar-me tan pura i tan... humana, donaria el que fos per poder preguntar a la meva mare, i ja no és possible, tornar a veure-la em suggereix que era jo qui en va entendre poc o res. Torno a veure ‘Cara a cara’ i Liv Ullmann ja no em resulta un personatge de ficció. I els meus pares són allà, en aquells avis que malgrat l’atrocitat, la tristesa i la desolació humana que els envolta, ofereixen esperança a aquella psiquiatra desfeta i sense ganes de viure, estimant-se fins al final, dolços, càlids i cristal·lins. 

DANIEL MONZÓN

(Palma, 1968) Guionista i director, atresora diversos premis per ‘El corazón del guerrero’ i ‘El Niño’ i pel guió de ‘Celda 211’.

Daniel Monzón.

1. Ingmar Bergman és, juntament amb Carl Theodor Dreyer, un dels cineastes que més bon ús ha fet del primer pla per despullar l’ànima de les persones. No és casualitat que tingui pel·lícules els títols de les quals al·ludeixen directament a aquesta característica com ‘El rostro’ o ‘Cara a cara’. El seu acostament a la complexa i remoguda psicologia humana des del sobri però atent estudi del rostre dels seus extraordinaris intèrprets confereix una inusitada profunditat i calat al retrat dels personatges, als quals acabes coneixent en els seus més íntims, lleus i silenciosos secrets... 

2. 2.És difícil dir quina és la meva preferida, tot i que potser ‘Maduixes silvestres’, per l’impacte que em va produir en la infantesa. Aquest inoblidable malson premonitori amb què arrenca la pel·lícula em va deixar una empremta inesborrable i va fer que, malgrat que en principi podria semblar molt difícil una obra d’aquestes característiques per a un nen, m’enganxés a la butaca i seguís sense parpellejar la darrera aventura existencial del vell professor. 

JOSÉ SKAF

(Buenos Aires, Argentina, 1978) La seva ‘opera prima’, el ‘thriller’ fantàstic ‘Vulcania’, es va veure al Festival de Sitges del 2015. 

1. És indiscutible que Ingmar Bergman és una figura clau per entendre la història del cine. Va deixar una marca inesborrable en el setè art amb la seva obra experimental, atrevida i, sobretot, avançada al seu temps. Perquè Bergman va ser un visionari. Un director capaç de dirigir 60 pel·lícules, un gran percentatge de les quals es consideren avui dia autèntiques obres mestres. Una filmografia plena de to, atmosfera i potència visual. Un autor a qui li importaven els seus personatges, subjectes plens de contradiccions, desitjos i necessitats, immersos en laberints existencials que pocs han sabut retratar com el director suec. Perquè Bergman era, abans que res, un estudiós de la condició humana i un autèntic mestre a l’hora de plasmar-la a la pantalla. Però potser, malgrat tot, l’aportació més gran del director al cine no siguin les seves pel·lícules, sinó la influència de la seva obra. El seu llegat ens ha regalat mestres com Woody Allen, Martin Scorsese, Robert Altman o Francis Ford Coppola. Sense Bergman, qui sap si tindríem Paul Thomas Anderson, Todd Haynes o Jeff Nichols. L’ombra de Bergman és llarga i només Déu sap quina meravella en pot sortir en el futur. 

2. 2.La meva pel·lícula preferida d’Ingmar Bergman és ‘Maduixes silvestres’. Va ser la primera amb què vaig sentir una veritable connexió emocional. Una pel·lícula que va enderrocar els meus prejudicis sobre el director i en què vaig trobar un autor que era molt més que un suec seriós i malenconiós que era “obligatori” veure si volies complir la majoria d’edat en els gustos cinèfils. Una pel·lícula tremendament emocional i plena d’elements narratius i visuals atrevits i avançats al seu temps. ‘Maduixes silvestres’ em va apassionar i va ser tot un descobriment, a què es va sumar una última sorpresa, la sensació que acabava de veure l’origen d’una de les meves pel·lícules preferides, ‘Una història de debò’, de David Lynch.

ISAKI LACUESTA

(Girona, 1975) Director i guionista, en la seva filmografia figuren títols com ‘Els condemnats’ (2009) i ‘La propera pell’ (2016).

Isaki Lacuesta.

1. Té una amplitud immensa de registres, un domini de recursos tan extensos i aparentment antagònics gairebé incomparable en la història del cine (Kurosawa és dels pocs que se’l pot comparar en aquest sentit). Per exemple, va ser capaç d’inventar noves formes de realisme i, gairebé alhora, d’ampliar els registres del cinema fantàstic; era un cineasta extremadament dotat per captar la vida física més tangible i alhora pràcticament inventar com a gèneres propis el cinema psicològic i el metafísic; era el gran cineasta dels cossos i dels fantasmes, de l’amor i de la por de la mort. Cada dia, qualsevol espectador actual continua empassant-se idees seves, tant si és espectador de cine ‘mainstream’ com si va al teatre més alternatiu. Més que un continent: Bergman era les plaques tectòniques. 

2. En podria esmentar 20, depenent del dia i de l’estat d’ànim. Avui escolliré ‘Secrets d’un matrimoni’ (1974), perquè la va produir fa 44 anys com a sèrie de televisió, i encara sembla més nova i insòlita que el que ara ens venen com a novíssima ficció televisiva. A més, Bergman va reprendre la història de la parella protagonista 30 anys després a ‘Saraband’ (2003), en què va configurar un dels retrats més commovedors que existeixen del pas del temps, de la vida en parella i de l’amor i el desamor. 

JUANRA FERNÁNDEZ

(Conca, 1970) Guionista i director. Va debutar amb el llargmetratge ‘Para Elisa’ (2012).

1. 1.Ell mateix va arribar a dir que el cine era la seva amant, diferenciant-lo clarament del teatre,un art que considerava la seva dona. I algú que compara la seva obra cinematogràfica amb una passió eventual i perible ja és un clar indicatiu del que pretenia aportar com a guionista i director: llibertat. Aquesta llibertat creativa destinada a esquinçar les ments dels espectadors, situant-los en projeccions fora de la norma comuna i avorrida, és el segell de Bergman, la seva firma clara com a autor que sempre va evitar entretenir i va procurar crear morals sense límits.

  2. Decantar-se per una obra de l’extensa cinematografia del geni suec és gairebé un sacrilegi, perquè es relega a un segon lloc altres títols. No obstant, aquest sacrilegi és el millor reconeixement a tota la seva obra. D’aquesta manera podria dir que ‘El rostro’ és, en el moment d’escriure aquestes línies, la meva pel·lícula seva preferida. I el motiu d’aquesta elecció és sens dubte el joc narratiu i visual en què ens situa, viatjant entre la fantasia i la realitat, tant per als espectadors de fora de la pantalla com per als ficticis que formen part de la trama. La presentació expressionista ens condueix a una posada en escena sinistra, sobrenatural i fins i tot caricaturesca de la societat de llavors i, per descomptat, de la d’ara.

PABLO BERGER

(Bilbao, 1963) Director de ‘Blancaneu’ (2012), per la que va aconseguir, entre altres premis, el Goya a la millor pel·lícula.

Pablo Berger.

1. Bergman és el director TOTAL. Tot, absolutament tot, en les seves pel·lícules és important. La història, els actors, la posada en escena, la llum, el disseny sonor, el muntatge... És un mestre, a qui tots els directors ens acostem com l’oracle. Ell és el gran Merlí i nosaltres els seus aprenents. Cine sensorial al límit. 
  
2. 2.No sé si ‘El silencio’ (1963) és la meva preferida, però, sens dubte, n’és una. Pel·lícula plena de cops de puny visuals i sonors. Seqüències mítiques com la del nen vagant pel tren, o la de quan es troba amb la ‘troupe’ de nans o la de la protagonista veient una parella fer l’amor en un cabaret, són només un grapat de les seves seqüències inoblidables i pertorbadores.  S’ha de destacar la feina de Sven Nykvist, director de fotografia de capçalera de Bergman, amb el seu blanc i negre contrastat i les seves composicions precises. I, com a cirereta, un disseny de sonor, a contracorrent, que amplifica les emocions dels personatges. I com en tot el cine de Bergman, un repartiment que traspua veritat i misteri.  Una obra mestra psicosexual que segueix viva més de 50 anys després de la seva estrena...

MARIAN ÁLVAREZ

(Madrid, 1978) L’última estrena de l’actriu, premiada per ‘La Herida’, és ‘Morir’, de Fernando Franco.

1 i 2. Hi ha moltes referències de ‘Persona’ a ‘Morir’. Dos personatges que s’aïllen en una casa a la platja per intentar curar la malaltia d’una d’ells, un altre que assumeix el rol de cuidador, la platja, les roques... En el meu cas, el personatge de l’Alma em va inspirar moltíssim per a la Marta. M’interessava sobretot l’halo de misteri que sobrevola la parella. En el cas de ‘Morir’ els personatges fan el camí invers de ‘Persona’. Passen de ser una parella en tota la seva intimitat a convertir-se en veritables estranys, ja que la malaltia que pateix el Luis (Andrés Gertrúdix) el transforma tant que la Marta no el reconeix. Aquelles mirades, silencis, manera de tractar-se, aquell misteri latent a ‘Persona’, em va donar una gran clau per crear la Marta i la seva relació amb el Luis.

KIKE MAÍLLO

(Barcelona, 1975) Guanyador d’un Goya al millor director novell per ‘EVA’ (2011)

1. Pocs autors han sabut comprendre l’humà en tal grau de profunditat. Va entendre el cine des del purisme: res sobra o falta en la composició dels seus plans. Això sí, va trobar en els llargs soliloquis dels seus personatges un camí, gairebé un mantra, perquè els seus millors caràcters, gairebé sempre femenins, es despullessin davant de nosaltres. Bergman troba en la veu i el rostre l’explicació de tot el que se’ns esdevé.

2. ‘Persona’, ‘Crits i murmuris’.

Les respostes han sigut recopilades per Nando Salvà, Juan Manuel Freire, Beatriz Martínez i Juan Fernández.

0 Comentaris
cargando