¿Per què va morir Whitney Houston?

“El meu dimoni més gran soc jo mateixa”, va confessar Whitney Houston en la seva més tristament famosa entrevista, el 2002, confirmant anys d’especulació sobre la seva addicció a les drogues. Llavors ja s’havia convertit en carnassa per als tabloides, i tant la seva veu com el seu cos i la seva ment continuarien deteriorant-se fins a la seva mort el 2012, als 48 anys, amb el cap submergit sota l’aigua d’una banyera. 

 

Quan aquest fragment televisiu fa la seva aparició al documental ‘Whitney’, l’espectador ja té diversos elements de judici amb què respondre la pregunta que ha quedat planant sobre el pop en els últims sis anys: ¿quins turments són els que van fer que la cantant es rendís a les seves tendències autodestructives, protagonitzant una de les davallades més tràgiques de la història del ‘show business’?

Dirigida pel britànic Kevin Macdonald, la pel·lícula utilitza imatges d’arxiu fins ara inèdites i entrevistes amb els més pròxims a Houston per traçar el retrat d’una dona que va passar la seva vida lluitant contra la seva identitat, incapaç de superar abusos sexuals patits en la infantesa, i desesperada per evitar el pitjor dels finals tant per a ella com per a la seva filla, Bobbi Kristina Brown, que acabaria morint pocs anys després i en circumstàncies similars.

De l’església a la fama

Macdonald sembla suggerir que Houston va tenir la destinació segellada des del dia en què va néixer. Els seus familiars no podien creure com una nena tan petita era capaç d’efectuar tals acrobàcies vocals, i aquell talent no va tardar a tenir un altaveu. Durant els 70 la jove va créixer actuant a l’església sota el ferri tutelatge de la seva mare, Cissy Houston, una cantant de gòspel que al seu dia se n’havia anat de gira amb artistes com ara Aretha Franklin i Elvis. Basada no només en el seu do i el seu ‘look’ de supermodel, sinó també en aquesta impol·luta imatge de noia de bona família cristiana, no va tardar a assolir la fama. 

Van arribar els àlbums supervendes, les gires multitudinàries i la ubiqüitat mediàtica. Va arribar la balada I will always love you, tan mundialment exitosa que fins i tot Saddam Hussein la va utilitzar, versionada, durant una campanya electoral. Van arribar més diners del que ella mai podria gastar, tot i que no més del que, pel que sembla, els membres de la seva família eren capaços de polir-se.

Bisexualitat

Els dimonis, recorda la pel·lícula, van estar des del principi allà, al seu costat. D’entrada, Houston es va sentir sempre torturada per la falta d’acceptació que patia entre la comunitat negra, per a qui la seva música sonava massa blanca; inseguretats d’índole racial, de fet, l’havien acompanyat des d’una infantesa marcada pel ‘bullying’. Així mateix, Macdonald explora com la pressió que la cantant sentia per presentar al públic la millor versió de si mateixa la va obligar a viure en secret la seva bisexualitat i, en particular, la història amb la seva amiga Robyn Crawford. ‘Whitney’ deixa clar el rebuig que aquella relació sentimental va provocar entre la família de Houston. “Era una no ningú, algú amb qui jo no volia que ma germana s’involucrés”, sentencia Gary Garland, germà de la diva. 

Tant ell com el seu altre germà, Michael, van formar part durant anys del seguici de Houston, i van ser ells els que la van introduir a la cocaïna quan era només una adolescent; molt abans, doncs, que conegués el seu marit, Bobby Brown, habitualment assenyalat com el gran culpable de la seva caiguda. Dit això, el director no absol aquest últim. “Això no va ser el que la va matar”, insisteix Brown, malgrat que en el cadàver es van arribar a trobar cinc tipus diferents de drogues. La seva actitud, per descomptat, és comprensible: solia consumir al costat de la que va ser la seva dona.

Abusos sexuals

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La figura de Garland, finalment, està també vinculada a la tragèdia de la seva germana d’una altra manera encara més traumàtica, que proporciona a ‘Whitney’ el seu moment de més impacte dramàtic. Intervinguda la pel·lícula, dèiem, es revela que tots dos van ser víctimes d’abusos sexuals quan eren nens per part de la seva cosina, la també cantant Dee Dee Warwick, que va morir el 2008. “Ella se sentia avergonyida, i es preguntava si havia fet alguna cosa per merèixer-ho”, explica Mary Jones, que va ser assistent de la diva durant molts anys i que va trobar el cadàver. 

¿Va ser aquest primerenc acte de violència terrible el que en última instància va abocar Houston a la mort? ¿O va ser l’avarícia dels seus pròxims, que la tractaven com un caixer automàtic? ¿Quanta culpa cal atribuir a una societat procliu a l’apedregada pública que només va mostrar empatia amb la cantant quan ja era massa tard? Mentre planteja aquestes preguntes, ‘Whitney’ fa gala de tot el tacte que és raonable esperar d’una pel·lícula que en qualsevol cas, per la seva pròpia existència, representa el mateix tipus d’explotació que va empènyer Houston al desastre, i que sens dubte continuarà envoltant la seva figura.