Walter Isaacson: A Leonardo da Vinci avui l'estarien medicant

Al biògraf Walter Isaacson (Nova Orleans, 1952) li agrada la caça major. És autor de les indagacions més ambicioses i completes que s’han escrit sobre la vida de Steve Jobs, Albert Einstein, Benjamin Franklin i Henry Kissinger, i amb tots va procurar esquivar la part coneguda de les seves figures públiques per centrar-se a treure a la llum la raó humana que els va fer excepcionals, el secret sota la pell que els va convertir en únics.

Ara ha utilitzat la mateixa brúixola per burxar en la vida de Leonardo Da Vinci, a qui mostra com un visionari aficionat –no com un superdotat arribat d’un altre planeta–, en la biografia que acaba de publicar a l’editorial Debate. La seva conclusió és inspiradora: tots podem ser un geni del renaixement, és qüestió que mantinguem els ulls ben oberts i conservem la curiositat que teníem de nens.

El pròxim any es compleixen cinc segles de la mort de Leonardo. ¿A hores d’ara es continuem descobrint detalls desconeguts sobre la seva vida i la seva obra?

Sí, com la identitat de la seva mare, una camperola a qui hem identificat recentment, o l’important que va ser el seu ofici d’escenògraf en la seva carrera professional, sobre la qual cosa es parla poc. Leonardo va començar dissenyant vestuaris i decorats per a teatres, i d’aquí va sorgir el seu interès per l’enginyeria. Per exemple, el seu famós prototip d’helicòpter va ser fruit de la seva necessitat de tenir un sistema per despenjar uns àngels sobre un escenari. Tot seguit, va fer allò de sempre: preguntar-se què passaria si. I es va posar a imaginar com seria un artefacte perquè els humans volessin.

A Leonardo ens el presenten als llibres d’història de l’art. El seu assaig és una esmena a aquest encasellament.

Sí, perquè ell va ser molt més que un pintor genial. Si analitzem les 7.200 pàgines que va deixar manuscrites, veiem que la seva tasca científica va estar íntimament lligada a l’artística. És impossible separar-les. De fet, ell es considerava tant enginyer com a pintor. Les seves notes estan plenes de comentaris tècnics sobre anatomia i mecànica, que després van tenir una plasmació en les seves pintures. Kenneth Clark, el gran biògraf de Da Vinci del segle XX, va dir que l’afligia que hagués perdut tant de temps amb la ciència perquè això el va privar de pintar més quadros. Pot ser, però sense aquestes troballes mai hauria pintat la 'Mona Lisa', que amaga tot un tractat d’anatomia.

Posats a desmuntar mites, vostè també qüestiona la imatge de superdotat que teníem d’ell. El pinta com un humà molt humà, fins i tot massa.

No va ser la persona més intel·ligent del renaixement. De fet, no dominava les matemàtiques, li va costar aprendre llatí, era més aviat mandrós i tendia a papallonejar i deixar els treballs a mitges. Era com vostè i com jo, no va tenir una ment superior com la de Newton o Einstein.

¿Llavors com va arribar a ser el geni que coneixem?

Per la seva curiositat. La genialitat de Leonardo va consistir a no parar de fer-se preguntes al llarg de la seva vida. En els seus apunts va anotar tasques com: "Descriure la llengua d’un picot". O: "¿Per què el cel és blau?". Ell veia un ocell volant i estudiava les seves ales per provar d’imitar-lo. No hi havia res que li fos aliè, li interessava tot. Als seus manuscrits hi ha fins i tot trucs per tintar-se el cabell quan van començar a sortir-li canes. Ell no va ser el geni més intel·ligent de la història, però sí el més curiós.

Esquerrà, bastard, homosexual, herètic, vegetarià i procrastinador... El retrat que fa d’ell sembla el d’un inadaptat acostat a la marginalitat. ¿Com va aconseguir donar-li la volta a aquest destí?

En realitat va tenir sort d’haver nascut com a fill il·legítim, perquè el seu pare era notari i si l’hagués reconegut, li hauria tocat fer-se notari igual que ell i tota la seva saga. Això també el va deslliurar de rebre una educació formal basada en ensenyaments de l’edat mitjana, deixant-li el camp lliure per ser autodidacte, que és el que va ser tota la seva vida. La impremta començava a prosperar i en poc temps va tenir accés a un munt de llibres.

¿La seva biografia va condicionar molt la seva obra i el seu llegat?

En el seu cas, crida l’atenció la seva poca aversió al fracàs. Als 30 anys, després de ser acusat de sodomia i d’enfrontar-se al seu pare per abandonar diversos encàrrecs artístics sense acabar, se’n va anar de Florència a Milà i va començar de zero. Va fracassar moltes vegades, però va aprendre dels seus errors. No va aconseguir construir una màquina voladora ni un tanc, encara que els va dissenyar. Tampoc va aconseguir canviar el rumb de l’Arno, el riu que passa per Pisa, encara que ho va intentar amb Maquiavelo. El van criticar per deixar feines a mitges, però això el va portar a ser un perfeccionista, perquè els va millorar més tard, com va fer amb l’'Adoració dels Mags’ i la 'Mona Lisa'.

¿Diria que va ser un home feliç?

Era presumit i vanitós, i segur que es va divertir en veure’s reconegut com la persona més creativa del seu temps, adorat per mecenes i reis. Però això no el va deslliurar de passar etapes depressives, sobre les que també va escriure. Els dibuixos del final de la seva vida, plens d’àngels i dimonis, mostren una personalitat turmentada i temorosa. Si visqués avui, segurament li diagnosticarien algun trastorn psicològic i li receptarien medicació.

A vostè li interessen els mecanismes de la creativitat. ¿Què ha descobert sobre aquests estudiant el cas de Leonardo?

La creativitat es fonamenta en la capacitat per descobrir patrons similars en expressions i disciplines diferents. Veure la semblança entre un remolí d’aigua i un rínxol dels cabells, entre els solcs que dibuixa un rierol i els que traça una vena. Per detectar aquests patrons, prèviament t’has de sentir atret per matèries molt diferents. Leonardo tenia aquesta condició. El seu 'Home de Vitruvi' és una obra d’art, però també un tractat d’anatomia i un exercici de matemàtiques. Ell va saber relacionar aquests camps perquè li interessaven tots.

¿Amb aquest olfacte s’hi neix, o s’adquireix al llarg de la vida?

Amb aquesta curiositat s’hi neix, i de fet l’explotem molt en la infantesa, època en què estem oberts al món i ens fem preguntes constantment, però després s’encarreguen que ho oblidem i ens centrem en el que se suposa que és important, un gran error que solem cometre pares i docents. Leonardo va conservar la curiositat del nen al llarg de la seva vida.

¿Creu que s’assembla a algun altre geni que coneguem?

Comparteix amb altres grans creatius de la història el seu interès per saber de matèries diferents i fer-se preguntes sense parar. Com Benjamin Franklin, que estimava l’art, la ciència, la diplomàcia i també era inventor. O Steve Jobs, que adorava la poesia tant com la tecnologia. L’iPhone no va ser el millor telèfon perquè els seus circuits fossin els més sofisticats, sinó perquè va connectar de manera més empàtica amb els desitjos i les necessitats de la gent. Les humanitats resulten necessàries per ser creatius amb la tecnologia.

¿S’imagina Leonardo viu avui? ¿Què diria del nostre món?

Estaria encantat amb internet per la ingent quantitat d’informació a la qual la seva curiositat tindria accés, tot i que això també el portaria a distreure’s, que era un dels seus defectes més grans. Estic segur que es divertiria explorant matèries diferents, com la tecnologia i la bellesa. Faria el que fan els innovadors d’avui dia: es dedicaria a connectar art i ciència. Es trobaria al paradís.

¿Què li preguntaria si el tingués davant?

Leonardo, vas deixar molts treballs sense completar, com l’'Adoració dels Mags’ o els tractats d’anatomia. ¿Els vas abandonar perquè t’avorries, perquè no podies perfeccionar-los més o perquè pensaves que més tard els reprendries? Vas tardar 16 anys a aconseguir el somriure de la 'Mona Llisa' i vas retocar els músculs del coll del 'Sant Jeroni' 30 anys després de donar-lo per acabat, després de disseccionar un cadàver i veure com eren els tendons per dins. ¿Per què?

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Què creu que respondria?

No ho sé, per això l’hi voldria preguntar. Crec que el seu objectiu no era acabar els quadros per entregar-los al mecenes i cobrar, a ell li interessava més el camí que la meta. Steve Jobs deia que el viatge és la recompensa. Crec que Leonardo estaria d’acord amb ell.