Stefan Zweig: el pensador 'trending topic'

És probable que d’un temps ençà el nom de Stefan Zweig i el seu nombrós repertori de cites l’hagin assaltat des de flancs insospitats i fins i tot antagònics. El fet és que, si quedés durant dècades desdibuixat, l’escriptor jueu que va arribar fins al Brasil escapant-se del Panzer nazi i que va aparèixer mort el 22 de febrer de 1942 abraçat al també cadàver de la seva jove esposa, Lotte Altman, i al costat de dos vasos amb restes de verí i quatre cartes de comiat, està despuntant entre els intel·lectuals més citats en l’últim minut de la premsa espanyola. I ho fa amb una força que fins i tot a ell, tan temperat, el deixaria descol·locat.

Després de rastrejar l’últim any a la base de dades Mynews, que inclou totes les capçaleres de l’Estat, aquí van algunes coordenades del 'fenomen Zweig'. Les seves obres surten a les llistes de llibres més venuts, la seva figura inspira pel·lícules i obres teatrals, i desenes de cròniques i columnes excaven les paraules del vienès –sigui en el sentit que sigui– quan parlen d’a) europeisme i decadència occidental, b) de pacifisme militant, existència i consciència moral, c) d’antinazisme i totalitarismes, o quan recorren a algun dels 14 instants amb què va xifrar la història al llibre ‘Moments estel·lars de la humanitat’.

Sorprenentment transversal

De fet, la seva citabilitat és sorprenentment transversal. ¿Un exemple? El president del Parlament, Roger Torrent, el va citar en la seva presa de possessió –«el nostre món té espai per a moltes veritats i no només per a una»– mentre que l’opinió publicada antiindependentista té entre el seu repertori de capçalera la frase «el nacionalisme és el camí més curt de l’home a la seva bestialitat», i la facció contra ells fins i tot s’atreveix a calar foc a la seva biografia–Zweig es va suïcidar perquè no podia suportar un triomf nazi que ell veia inexorable– i a llançar-la contra els catalans que, segons ells, no «planten cara» que qualifiquen de «totalitarisme independentista». De 'maître à penser' a espàrring, ja veuen que la seva ubiqüitat resulta, si més no, xocant. 

¿Què està passant llavors perquè un autor durant anys considerat cursi i burgès, i relegat a la tauleta de nit de l’àvia, ocupi ara aquesta centralitat i cavalqui sobre el citòdrom dels temps? Ja que més enllà de la cura i l’oportunitat de l’editoral Quaderns Crema al publicar «una obra d’una vigència indiscutible» i una prosa «elegant i amb capacitat per dir moltes coses», el professor de Filosofia Nemrod Carrasco admet que no és «gens fàcil» explicar per què l’autor, amic de Freud i Thomas Mann, no només és llegit, sinó que s’ha erigit en aquesta espècie de "trending topic".

El motiu, apunta l’autor de ‘Viaje al centro de la filosofía', podria ser el paral·lelisme entre l’actualitat i la inflamable realitat que li va tocar viure. «Avui estem instal·lats en la contingència i és freqüent sentir comentaris tipus ‘per a vostès va ser fàcil: la seva generació tenia ideals i idees i podia canviar les coses; nosaltres, els 'millennial’, no tenim res o, més ben dit, hem heretat un món que és menys que res’». L’última vegada que una societat va expressar un neguit comparable, afegeix, va ser precisament en l’època de Zweig. «Els seus temors són els nostres temors i, en tots els casos, van acompanyats d’una sensació general de frustració. Igual com Zweig, sabem que alguna cosa va malament i hi ha moltes coses que no ens agraden, però continuem sense aclarir el problema que volem resoldre».

Cas obert

De fet, podríem dir que el de Zweig és un cas obert. Per al professor d’Història del Pensament Ernesto Castro, per exemple, la seva citabilitat es deu –atenció– al joc de miralls entre l’Estat de les Autonomies i l’imperi austrohongarès. «Zweig és un nostàlgic del règim estètic i polític anterior a la primera guerra mundial i aquesta nostàlgia –apunta– és aprofitable a l’Espanya actual tant per als que defensen l’Antic Règim com per als que en volen construir un de nou, el que sigui. Per això és citat per persones d’orientació política i estètica tan diferent».

No obstant, la també filòsofa i assagista Ana Carrasco Conde assisteix a aquesta resurrecció ecumènica de Zweig amb certa suspicàcia. «En els temps de l’ego –subratlla– és una mica tremendament comú citar de nom, i, per tant, sovint malament, autors que per la moda del moment es consideren un autoritat o donen caixet intel·lectual». ¿I per què Zweig precisament i no algú altre? «Per a mi –contesta– representa la valentia del pensament i l’agudesa d’una prosa que sap dir veritats, fins i tot les que fan mal, d’una manera càlida i bonica, i descriu el món i el que s’esdevé... desmuntant-lo i qüestionant-lo».

A més, afegeix, el seu «autoqüestionament» explica d’una banda que sigui citat des de diferents posicions ideològiques –«malgrat que moltes vegades –insisteix– qui ho llegeix o el cita, i el porta a la seva ideologia, l’està traicionant»–i, de l’altra, brinda un angle genuí per abordar un moment històric. «Ell diu que no escriu les seves memòries, 'El mundo de ayer', per egocentrisme: no es tracta de la història de la seva vida, sinó de la història que ha viscut, i explica el que va veure, instantànies d’una època («diapositives», diu ell) que uneix a través d’un fil que és la seva narració». Un temps salvatge, de guerres, de buit, de començar de nou una vegada i una altra. «I amb la seva pròpia posició al món, bonica però dolorosament posada en dubte, s’identifica el lector».

Autors de la "resistència"

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Per cert, ¿endevinen qui acompanya el vienès en aquesta mena de 'citòdrom'? Doncs Hannah Arendt–que el va acusar amb vehemència de derrotisme i d’estar només interessat en el seu art–, Albert Camus, Simone de Beauvoir, Virginia Woolf i Walter Benjamin. Una casuística massa variada, admet Nemrod Carrasco, per delinear això que en cursi es diu l’'esperit dels temps’. Allà hi ha, per exemple, Beauvoir i Woolf dialogant «amb l’anomenada quarta onada feminista», o Camus i les seves reflexions sobre l’absurd i el suïcidi, «les anades i vingudes en popularitat del qual l’erigeixen en una espècie de riu Guadiana».

No obstant, afinant l’oïda, Carrasco Conde sí que aprecia una sintonia comuna: una visió del món, diu, «basada en la resistència». Aquests autors, afegeix, aborden les grans qüestions: l’existència (Camus); la resistència davant d’un poder i una ideologia que s’ha de comprendre en el seu potencial destructor per poder donar «llum en temps de foscor» (Arendt); pensar des dels marges per generar nous sentits (Benjamin), i el qüestionament del gènere i la vindicació del poder relegat de les dones (Beauvoir). «Tornar a aquests autors i no a d’altres té a veure amb un temps en què qüestionem el que considerem normal per generar un altre món –afirma la filòsofa–. Diuen que Zweig va dir que ‘tots els ponts entre l’avui, l’ahir i l’abans-d’ahir estan trencats’. Però no ho estan, i podem pensar el nostre temps amb els que ens van precedir».