Pedro Horrach: «Hi havia un clamor per abatre la infanta al mig de la plaça"

Heroi per a uns per haver assegut a la banqueta figures intocables de la vida pública espanyola com l’expresident del Govern balear Jaume Matas, o el cunyat del Rei, Iñaki Urdangarin; i dolent per a altres, per haver defensat per tots els mitjans la innocència de la infanta Cristina en el judici del 'cas Nóos' en contra del criteri del jutge –i de carrer–, l’exfiscal Pedro Horrach (Sa Pobla, Mallorca, 1966) transmet en persona les sensacions del personatge secundari que és arrossegat al centre de l’escena.

Tímid i esquiu, gairebé a la defensiva, ni dissimula la seva incomoditat al parlar de si mateix ni amaga la ferida per la qual avui continua supurant el dolor que li va causar llegir i sentir tot el que es va dir d’ell: ninot, cortesà, corrupte, titella de la Casa Reial...

El destí ha volgut que el llançament del llibre d’Horrach 'El fiscal que puso en jaque a la corrupción’ (Península), en què la periodista Ana Martínez Aguirre posa veu al seu testimoni, coincidís en el temps amb la sentència del Tribunal Suprem que, a grans trets, li dona la raó al mantenir la pena de presó per a Urdangarin. Hauria d’estar content, però no li marxa de la boca el gust amarg per un cas judicial que li ha acabat canviant la vida.

¿Què ha sentit al conèixer la sentència del Suprem?

Satisfacció, encara que incompleta. M’ha alegrat saber que l’actitud que vaig mantenir en la instrucció i el judici ha sigut ratificada, però la fiscalia demanava més anys de presó per als acusats. En aquest sentit, l’alegria és tan sols a mitges. També em sento alleujat al veure tancat, a la fi, un cas que va començar fa vuit anys.

¿Recorda aquell dia? ¿Què va pensar quan, instruint el 'cas Palma Arena', van sortir els noms d’Urdangarin i la infanta Cristina?

Vaig veure clara la seva participació quan vam registrar la seu de l’entitat a Barcelona i vam confiscar documentació comprometedora per a ell. Quan vaig prendre declaració a [Diego] Torres a la seu judicial de Via Laietana i li vaig preguntar per la implicació del seu soci en la desviació dels diners, es va negar a contestar. Deia que havia de consultar-ho abans.

I de sobte, es diu a si mateix: "Estic a un pas d’empaperar el gendre del Rei". Poca broma.

Era evident, tots els indicis apuntaven a ell. Honestament, en aquell moment no vaig ser conscient de la repercussió mediàtica i social que tindria aquella decisió. Havia passat ja per molts casos amb certa transcendència local i pensava que aquesta vegada ocorreria el mateix. Aviat vaig veure la que em queia al damunt, i allà sí que vaig pensar: "¡On m’he posat!".

Quan pensa en el 'cas Nóos', ¿quines sensacions té?

Agredolces. Estic content per la feina feta, però no puc oblidar tot el que he passat aquests anys. Als mitjans de comunicació i l’opinió pública es va instal·lar un prejudici segons el qual jo era el dolent de la pel·lícula per no voler imputar la infanta. La conseqüència va ser una crítica ferotge del meu acompliment professional. La meva independència es va posar en dubte.

¿Com ho va portar?

Em va doldre molt, perquè van ser anys d’atacs constants. No era agradable sentir diàriament teories confabulatòries que em situaven al servei del Govern i la Casa Reial, ni escoltar que era una marioneta en mans del Rei o del ministre de torn. Qualsevol argument que donava per defensar-me se l’emportava el vent. Vaig estar massa exposat i, al final, acabes sentint l’esgarrapada.

¿Comprèn la sorpresa, i també l’estupefacció, de molta gent al veure'l defensar amb tant d’afany la innocència de la infanta Cristina? Fins ara crèiem que el fiscal es dedicava a acusar, no a defensar.

La missió dels fiscals no consisteix en acusar, específicament, sinó en defensar la legalitat i els drets dels ciutadans. Acusem, o no, en funció dels fets incriminatoris que trobem, però en el 'cas Nóos' hi va haver una instrucció a la carta. El jutge només va prendre en consideració les proves que podien incriminar Cristina de Borbó i va rebutjar les que provaven la seva innocència. Per això vaig reaccionar així.

¿Hauria actuat igual si no s’hagués tractat de la filla del Rei?

Exactament igual, perquè ja ho vaig fer abans en altres casos, encara que sense tanta transcendència. Els fiscals veiem diàriament situacions processals com aquesta, i no hi ha ni una esposa ni un marit que, per ser sòcia o soci de l’empresa de la seva parella, hagi sigut acusat de delicte fiscal. Apareixen com a administradors, però són figures formals, purs floreros. Sense anar més lluny, el 'cas Palau'. Les esposes dels acusats eren les administradores de les entitats utilitzades per desviar els diners. ¿Vostè n’ha vist alguna d’elles asseguda a la banqueta?

¿Era necessari posar tant d’èmfasi en la defensa de la infanta?

Reconec que la meva reacció va ser passional, però jo soc així, sempre poso molta passió en la meva feina. En aquesta ocasió, em vaig indignar quan vaig veure que la investigació estava quedant condicionada pels prejudicis que s’havien instal·lat en el jutge d’instrucció.

¿Un jutge amb prejudicis? ¿Acusa José Castro de prevaricar?

No, jo no he utilitzat aquesta paraula. Només dic que l’ambient favorable a la incriminació de Cristina de Borbó va influir en ell, no en tinc cap dubte. No ens enganyem: al carrer hi havia un clamor per veure la infanta abatuda al mig de la plaça. Anar a favor del vent mediàtic i pujar al tren és molt fàcil

¿Com ha sigut la seva relació amb la Fiscalia General de l’Estat en aquests anys?

No ha sigut dolenta, però sí escassa. Només mantenia contacte amb el fiscal en cap d’Anticorrupció. A Eduardo Torres Dulce sempre li agrairé la defensa que va fer de la meva posició. La Fiscalia hauria de ser una institució més forta i tenir una presència en els mitjans més clara. Així evitaríem que certs casos es personalitzessin, com em va passar a mi.

¿Hi va haver un pacte per salvar la infanta?

A mi m’han parlat de reunions a la Zarzuela. Si n’hi va haver, jo no vaig tenir mai coneixement. Qui digui el contrari, que aporti una prova. És molt fàcil llançar una teoria conspiradora a l’aire, però després preguntes qui, quan i on, i ningú no dona dades.

Pilar Urbano va dir l’altre dia a la televisió que aquesta reunió va existir i vostè va estar-hi implicat.

Jo no he estat a la Zarzuela en ma vida. Pilar Urbano m’ho va preguntar i li vaig dir que no sabia de què parlava. Li vaig demanar proves que em relacionessin amb aquesta reunió, si és que va tenir lloc, i no me’n va donar cap. Reunions, trucades, encàrrecs secrets... Tot són especulacions al vent, però sense proves.

¿S’ha plantejat querellar-se amb Urbano o amb els qui afirmen que vostè s’ha confabulat per salvar la infanta?

Podria haver interposat desenes de querelles, perquè m’han dit corrupte en infinitat de mitjans, i de fet m’ho vaig plantejar en alguna ocasió. Però ¿de què m’hauria servit si els empara el dret a la llibertat d’expressió i el secret professional per no revelar les seves fonts? Així resulta impossible defensar-te.

¿Quina percepció té vostè de la Corona?

És la institució que tenim i com a tal cal respectar-la, però em sembla anacrònica i abocada a desaparèixer. De fet, ha anat desapareixent en molts països i en algun moment també ho farà en el nostre. ¿Quan? No ho sé.

¿Què li sembla la inviolabilitat de què gaudeix la figura del Rei?

Una certa inviolabilitat està justificada per protegir el cap de l’Estat de denúncies absurdes que poguessin posar en dubte la institució, però això no pot convertir-se en un escut que doni impunitat a tots els seus actes. S’hauria de limitar i que certs delictes no estiguessin protegits. Els de tipus econòmic, per exemple, i altres de més greus, com l’homicidi o l’assassinat. Costa entendre que la inviolabilitat els empari.

Fa un any va sol·licitar deixar la fiscalia. ¿Per què ho va fer?

Ja feia molts anys que era fiscal i era a Anticorrupció, i desitjava fer un canvi de cicle. És una cosa que ja tenia pensada, però no li negaré que el que he viscut en els últims anys ha influït en la meva decisió. El 'cas Nóos' m’ha canviat la vida.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Com és la seva relació actual amb el jutge Castro?

Inexistent. De tenir una relació molt pròxima, hem passat a no tenir res. Això també s’ho ha carregat el 'cas Nóos'.