Ana García Obregón: abans mare que 'celebrity'

Vaig conèixer Ana García Obregón (Madrid, 1955) en temps de la ‘movida’, quan (se suposava que) sortia amb Miguel Bosé. Me la va presentar Pepe Ribas, el director d’‘Ajoblanco’, que acabava d’editar un llibre sobre el cantant i passava per una fase de fascinació pel fill de Luis Miguel Dominguín i Lucía Bosé. La veritat és que era una noia encantadora. Era jove. Era guapa. Era simpàtica. I portava texans i una samarreta blanca, no aquests modelets en què es va especialitzar a partir d’una certa edat. Tot i que no vaig tornar a creuar-me-la mai, la seva col·laboració involuntària em va ajudar a rodar 'Fes el que vulguis amb mi’, ja que el meu productor, Juan Alexander, ho era també de l’exitosa sèrie ‘Ana y los siete’. El finançament de la pel·lícula no estava del tot completat, però el cap, animat al veure que Ana i les seves criatures triomfaven a TVE, va dir que endavant amb les atxes. Com que s’ha de ser agraït en aquesta vida, vaig incloure el nom de la meva benefactora, mig seriosament, mig de broma, en els agraïments dels crèdits finals.

Una paella per a Spielberg

En els llunyans anys 80, Ana Obregón era una actriu que començava i que tenia grans somnis que, lamentablement, no es van complir. Se’n va anar a Los Angeles a buscar com guanyar-se la vida i no ho va aconseguir en excés, però, almenys, va tornar amb la mil vegades explicada anècdota de la nit en què va preparar una paella a Steven Spielberg. A poc a poc, es va anar convertint en una ‘celebrity’ de la premsa del cor, més per esbombar qüestions privades –tot el que feia referència al divorci d’Alessandro Lequio, parelles que es feien i es desfeien, la rendibilització a l’estil de Belén Esteban del creixement del fill fabricat a mitges amb el comte italià (bé, el comte és el seu germà gran, però tant li fa)– que professionals. 

La fotografia en biquini de l’estrella donava inici a la temporada estival: de la mateixa manera que si no surt la teva esquela a ‘La Vanguardia’ és que no t’has mort de veritat, si Ana no era immortalitzada mig despullada pels paparazzis, l’estiu no començava realment.

No sé si el cine es va anar oblidant d’ella o si ella es va anar oblidant del cine –una barreja de les dues coses, intueixo–, però la televisió no va tardar a convertir-se en el seu hàbitat preferit, tant en la ficció com en els programes de xafarderies, en què de vegades li posaven de contrincant el seu exmarit o l’exdona d’aquest, Antonia Dell’Ate, responsable de la millor descripció que he sentit fins avui de María Patiño: “Tu sei una enana malévola”. Sense oblidar els concursos amb Ramón Garcia, Ramontxu per als amics, com 'Qué apostamos’ ni les campanades de final d’any des de la Puerta del Sol, també amb Ramontxu i la seva presumida capa espanyola de Casa Seseña.

‘Pretty woman’ castissa

Després de cert èxit com a secundària a ‘Hostal Royal Manzanares’ –meritori perquè el seu protagonista, Lina Morgan, sortia pràcticament en cada pla–, el gran moment d’Ana Obregón va arribar el 2002 amb ‘Ana y los siete’, una espècie de ‘Pretty woman’ per a famílies nombroses en què ella interpretava una ‘stripper’ entranyable que cuidava els fills d’un vidu. El to, entre humorístic, tendre i directament melindrós, va agradar tant als espanyols que es van arribar a gravar 92 capítols de la sèrie. 

No hi va tornar a haver sort

La nostra heroïna va intentar repetir el cop amb la seva peculiar versió de ‘Sexe a Nova York’, titulada ‘Ellas y el sexo débil’, però no hi va tornar a haver sort. De fet, el seu gran retorn a la fama s’havia d’escenificar el pròxim dia 29, amb la presentació de la segona temporada de la sèrie de Los Javis ‘Paquita Salas’, en què té un paper important, però els problemes de salut del seu fill la retindran a Nova York, on el noi –que ja no és un noi, ja que té nòvia, ha passat per la Universitat de Duke, Carolina del Nord, i ha fundat dues empreses a Espanya, Polar Marketing i Gin Oro– s’enfronta a un càncer que li està emprenyant l’existència: al revés del caràcter, diguem, expansiu del pare i la mare, Alex sempre ha volgut guanyar-se la vida discretament, tot i que uns quants trobem a faltar els seus temps infantils, quan tenia el comprensible costum d’escopir als paparazzis.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Fa l’efecte que l’Alex és el millor que han fet en la seva vida Ana Obregón i el (fals) comte Lequio, que sempre ha estat entre personatge secundari de pel·lícula de Dino Risi i la versió italiana d’aquests papers de tarambana salat que han donat justa fama al nostre incomparable Arturo Fernández. L’autèntica Ana és la que em va presentar Pepe Ribas: les altres només són fruit del temps i les seves circumstàncies.