¿Qui va matar Robert Kennedy?

L’accidentat rellotge de la història nord-americana va tornar a parar-se un 5 de juny de 1968. Aquell matí, abans que es coneguessin els resultats de les primàries demòcrates a Califòrnia, Peter Edelman es va acomiadar de Robert Kennedy i va posar rumb a Washington per passar una nit amb la seva promesa i finalitzar la declaració de la renda.

La campanya era a la recta final i la nominació del senador per Nova York havia deixat de ser una quimera. La seva oposició a la guerra del Vietnam, combinada amb un missatge de justícia social, ressonava entre els joves i les minories. Califòrnia era ja seva quan el soroll convuls del televisor va despertar el director polític de la seva campanya. "Eren les 3 del matí a Washington. Estàvem mig adormits, però molt aviat vam entendre què havia passat. No hi ha paraules per descriure-ho. Va ser absolutament horrible", diu Edelman en una entrevista amb aquest diari.

La setmana que ve fa mig segle de l’assassinat de Robert Francis Kennedy quan tenia 42 anys, una tragèdia que va acabar amb un altre dels herois de l’Amèrica liberal l’any més turbulent de la seva història moderna. Aquell 1968 va ser l’amarg funeral de l’idealisme que va impregnar la dècada.

Un continu pandimoni als carrers, presos per les revoltes estudiantils contra la guerra, les protestes camperoles dels xicanos de César Chávez o els disturbis racials en què un centenar de ciutats es van cremar després de l’assassinat de Martin Luther King dos mesos abans. El republicà Richard Nixon atiava la por de la població blanca prometent llei i ordre, com faria Donald Trump dècades després. I Chicago es preparava per viure la convenció política més violenta i caòtica que es recorda.

 

 

Només set anys després de l’assassinat del president Jack Kennedy, la més il·lustre de les famílies polítiques del país perdia un altre dels seus. Aquesta vegada a Los Angeles, minuts després de celebrar la victòria en les primàries amb un discurs a l’Hotel Ambassador. Bobby va advocar per un canvi de direcció després de la turmentada presidència del també demòcrata Lyndon Johnson. Va parlar d’obrir un diàleg "sobre el que farem a les zones rurals d’aquest país, que farem per als que continuen passant fam als EUA, que farem a la resta del món o si hem de continuar amb les polítiques fallides al Vietnam", va dir Bobby en aquell últim discurs.

Poc després, va prendre una drecera pel magatzem de la cuina per dirigir-se cap a una sala de premsa. Es va aturar a saludar diversos treballadors i no va sortir mai d’aquell passadís. Un palestí de 24 anys li va engegar quatre trets i va ferir unes altres cinc persones, segons la versió oficial. Una versió que, igual com succeeix amb la de JFK, continuen disputant molts nord-americans, inclòs un dels seus fills.

A l’ombra del seu germà

Bobby sempre havia viscut a l’ombra del seu germà. Primer, com a cervell de les seves campanyes polítiques i després, com a fiscal general en els gairebé tres anys que va durar el seu breu mandat. Molts el recorden avui com una icona irreprotxable del progressisme, però la seva va ser una vida camaleònica en constant evolució.

"Bobby representa la transformació més improbable de la història moderna nord-americana", assegura Larry Tye, un dels seus més recents biògrafs. "Va començar com un guerrer anticomunista de la guerra freda, clarament a la dreta de l’espectre polític, com el seu pare i el seu mentor, Joseph McCarthy. I va acabar com la icona liberal més gran de l’últim mig segle als EUA, algú que continua sent un model per a Barack Obama o Hillary Clinton". 

Catòlic devot, jurista de formació i corresponsal de premsa durant un parell d’anys, Kennedy va treballar com a conseller de McCarthy en el Congrés durant la “caça de bruixes” contra comunistes i suposats agents soviètics. Després es va entregar a la carrera política del seu germà i, a partir de 1961, ja com a fiscal general, va combatre la màfia i la corrupció sindical, però també va autoritzar les escoltes contra el reverend King o va donar suport a la CIA en els seus plans per matar Fidel Castro.

¿Què va passar perquè canviés? Tye l’atribueix a la mort del seu germà i als bruscos canvis socials d’aquells anys. "Bobby va ser el reflex d’aquells canvis i un dels seus propulsors. Era molt més apassionat en les seves idees progressistes que el seu germà i també més propens a canviar l’statu quo. Per això va tenir més enemics i amics que qualsevol polític de l’època", diu el seu biògraf.

Israel i la diàspora jueva

Paradoxalment, no van ser les seves arengues contra la indiferència cap al patiment de l’Amèrica blanca i privilegiada en la qual ell mateix va créixer, cosa que aparentment el va matar, sinó la seva identificació amb Israel i la diàspora jueva. Una diàspora que va començar a conrear durant la seva campanya a senador per Nova York de 1964.

"Tenia les posicions típiques del liberal nord-americà. En aquells dies no existia Netanyahu i ningú es feia les preguntes polítiques d’ara. El suport a Israel era gairebé total. Bobby va visitar el país en la seva època de corresponsal i va tocar el tema alguna vegada a la campanya, però només ocasionalment, la raça i la pobresa van ser les seves pedres angulars", recorda Edelman, el seu assessor de campanya.

Als 12 anys, i ja com a refugiat, va emigrar amb la seva família a Pasadena (Califòrnia). Es va matricular a la universitat i va provar de guanyar-se la vida com a genet de carreres, però no va oblidar mai els seus traumes personals i els del seu poble, que es convertirien en una obsessió.

Per al seu assassí no era un tema residual. Sirhan havia nascut a Jerusalem el 1944, al si d’una família cristiana palestina. La seva casa de Musrara va ser confiscada per les milícies jueves durant la guerra de 1948 i poc després va estar a punt de morir en un atemptat de l’Irgun al costat de la porta de Damasc, segons compta Mel Ayton al seu llibre 'El terrorista olvidado’.

Només tres setmanes abans de cometre el crim, que avui es descriuria com a terrorista, Sirhan va veure un documental sobre la relació de Kennedy amb Israel i, poc després, el va escoltar prometre un "suport clar i integral" a l’Estat jueu en un discurs gravat a una sinagoga. Un familiar seu va testificar després que va sortir de l’habitació "tapant-se les orelles i gairebé plorant".

La llavor estava plantada. Sirhan va planejar l’atac per coincidir amb el primer aniversari del començament de la guerra dels Sis Dies, en què Israel va ocupar Jerusalem oriental i altres territoris àrabs. "Ho puc explicar", va cridar al ser arrestat després de disparar a l’Hotel Ambassador aquell fatídic dia. "Ho vaig fer pel meu país".

Durant el judici, en què va ser condemnat a mort –una sentència que va quedar en cadena perpètua després que Califòrnia abolís la pena capital el 1972– va provar d’explicar la seva infàmia en el seu context polític. "Quan trasllades a un país i a un poble sencer, quan els arrenques de les seves cases, de les seves terres, dels seus negocis... És molt injust, és el que em va fer cremar per dins". Però als EUA pocs sabien de què parlava. Eren els temps en què Golda Meir deia que els palestins "no van existir mai”. I la premsa va descriure el seu com "un crim absurd", el crim "d’un boig".

"RFK ha de morir"

Encara avui el rerefons polític, per més que no justifiqui el crim, ocupa un lloc anecdòtic en l’extensa bibliografia del magnicidi. Es recorda molt més l’obsessiva repetició amb què Sirhan va escriure als seus diaris que "RFK ha de morir" o els dubtes que es mantenen sobre l’assassinat. Ningú qüestiona que el palestí va ser allà, que va disparar unes quantes bales i que va acabar sent arrestat. És un fet.

La pregunta és si van ser les seves les que van matar Kennedy,  si hi va haver un segon pistoler i si va existir una conspiració per encobrir el crim. Qui més ha mantingut viva aquesta tesi és Paul Charade, per llavors líder sindical i aliat de campanya de Kennedy, una de les cinc persones que va resultar ferida al tiroteig.

"És veritat que [Sirhan] em va disparar. Que va disparar unes altres quatre persones i que va apuntar a Kennedy", li va dir recentment al 'Washington Post’. "Però és important que no hagués disparat Robert Kennedy. Per què no van anar contra el segon pistoler? Sabien des del principi que hi era, però no volien saber qui era. Volien tancar el cas ràpidament". Charade ja no està sol.

Robert Kennedy Jr, un dels 11 fills del senador, va demanar fa uns dies que es reobri la investigació després de mantenir diverses reunions amb el vell sindicalista i entrevistar-se amb Sirhan a la presó durant tres hores. El judici del palestí, en el qual no va tenir una defensa digna d’aquest nom, està ben explicat a 'Bobby Kennedy for President’, la recent sèrie documental de Netflix. Davant del tribunal va admetre haver matat Kennedy, però sempre ha mantingut no tenir-ne memòria.

 

 

Dubtes plausibles

La conspiració als Estats Units és tota una indústria, però en aquest cas els dubtes són com a mínim plausibles. D’una banda, el barril de la pistola de Sirhan tenia vuit bales, però l’FBI va arribar a fotografiar els forats de quatre més. Per un altre, tots els testimonis que van veure el palestí i Bobby  durant el tiroteig, situen Sirhan  davant del senador i a diversos metres de distància, però el forense va escriure que les tres bales que el van abastar –una quarta només li va traspassar l’abric– li van arribar per l’esquena i es van disparar a centímetres de distància.

Tot això sostindria la tesi d’un segon pistoler, sospites que apunten a Eugene Cesar, un guàrdia de seguretat armat que era darrere de Bobby i no va ser detingut mai. També està la famosa dona del vestit clapejat ("the polka dress"), que va fugir de l’escena cridant: "L’hem disparat. Hem disparat Kennedy".

Lisa Paese ha passat un quart de segle investigant els assassinats dels dos germans i al seu últim llibre, que es publicarà al novembre, afirma que hi va haver una conspiració. "He arribat a la conclusió que el paper de Sirhan va acabar sent el de cimbell en el truc d’un mag."

Encara que Sirhan va acabar disparant davant de la presència dels testimonis, els veritables assassins van ser capaços d’operar inadvertits mentre Sirhan acaparava l’atenció", diu en una entrevista. Com d’altres abans que ella, apunta a la CIA com a autora intel·lectual del crim i creu que Sirhan estava hipnotitzat quan va disparar, com han afirmat els seus advocats en una altra pirueta cinematogràfica del cas.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Si existeix una veritat extraoficial, és molt probable que no se sàpiga mai perquè molts dels actors d’aquesta pel·lícula estan morts. L’únic cert és que Sirhan segueix a la presó als 74 anys, després d’haver-se-li denegat la llibertat condicional en 16 ocasions. I que Bobby Kennedy és història des de fa mig segle, la història del que els EUA van poder ser si hagués arribat a president i no va ser, la història d’un home notable i no exempt de clarobscurs que va inspirar a milions de persones en l’època més tumultuosa de les seves vides.