La culpa de Juan Romero

Aquest adolescent a la gatzoneta que mira, descompost, a l’objectiu mentre sosté el cap d’un moribund Robert Kennedy és Juan Romero. Nascut a Mèxic –en l’avui turístic estat de Nayarit, banyat pel Pacífic–, l’atzar va voler que la matinada del 5 de juny aquest ajudant de cambrer de 17 anys que treballa a l’hotel Ambassador de Los Angeles fos testimoni d’un moment històric. I que la seva imatge –fixada per sempre per la càmera del fotoperiodista de ‘Life’ Bill Eppridge- hagi passat a formar part de la memòria col·lectiva de l’assassinat del polític demòcrata.

Juan admirava “Bobby”. –així el continua anomenant amb familiaritat encara avui dia–. Tant, que fins i tot va intercanviar el torn amb un company per poder estar més a prop de l’aspirant a presidir el país. El canvi no li va sortir gratis: va haver d’entregar al seu company els 15 dòlars de les propines guanyades durant la nit i recollir totes les seves taules. Un preu mòdic, va pensar ell, si la recompensa era, almenys, estrènyer la mà del seu ídol. Aquell que havia caminat al costat del líder camperol César Chávez en defensa dels drets civils dels treballadors del camp, al que no “li importava el color o el nivell econòmic d’una persona per ajudar-la” i que, n’estava convençut, “salvaria la nació”. 

 

Un rosari

El que no podia imaginar el noi és que, just al donar-li la mà, Robert Kennedy cauria abatut als seus peus i que aquell instant el marcaria per a tota la vida. I és que, durant dècades, Juan Romero no va deixar de responsabilitzar-se del crim. “Si no s’hagués aturat per saludar-me...”. Ni tan sols el compassiu gest de dipositar un rosari a la mà de l’agonitzant sabent que pertanyia a una família profundament catòlica o el “tot anirà bé” que li va xiuxiuejar el senador a l’orella li va servir per sentir-se reconfortat.

Notícies relacionades

¿Qui va matar Robert Kennedy?

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Fa vuit anys, va complir un vell propòsit que va aconseguir finalment treure’s un pes de l’ànima: va volar fins a Arlington, a l’altre extrem del país, per visitar la tomba del seu heroi. “Li vaig demanar perdó. I vull creure que sí que em va perdonar”.