Anar al contingut

Les tres edats del quibuts

Israel està a punt de complir 70 anys. Tres generacions de sionistes socialistes expliquen aquí el país des del nord del Négev, a 40 quilòmetres de Gaza

Núria Navarro

Les tres edats del quibuts

.43244584

Zvi Abramovich (77 anys), Gabriel Trzewik (57) i la seva filla, Maayan (27), representen tres generacions de membres de Dvir, un quibuts fundat al nord del Négev el 1951 per un grapat de jueus hongaresos que havien fugit de l’Holocaust, i engrossit amb membres de Xile, Cuba i l’Argentina. Feia poc que l’ONU havia aprovat la resolució 181 que reconeixia el dret del poble jueu a tenir un estat propi, i ells, sionistes socialistes, volien plantar la llavor d’una societat igualitària.

Eren joves inflamats d’ideologia (“quan va morir Stalin van demanar un minut de silenci”, li va explicar a Abramovich un dels hongaresos, que van expulsar del panteó el líder soviètic quan Nikita Jrushov va enumerar els seus crims). Els pioners van plantar quatre tendes de lona i van agafar l’aixadella sota un sol irredempt fins a aconseguir que creixessin fruiters.

Zvi Abramovich (esquerra) i Gabriel Trzewik, flanquejats pels retrats de la seva arribada al Quibuts Dvir, el 1965 i el 1983. 

Dvir va col·lectivitzar la vida (“cadascú ha de donar segons les seves possibilitats i rebre segons les seves necessitats”, era la regla). Només es podia parlar hebreu, no circulaven els diners, els nens eren 'fills del quibuts’ (dormien en ‘nurseries’ per franges d’edat), els estudis s’ajustaven a les presses del col·lectiu i per a qualsevol demanda material –des d’un frigorífic fins al préstec del cotxe comunitari– calia posar-se a la cua (“vaig arribar a Dvir el 1965 i fins al 1977 el quibuts no va aprovar el meu bitllet d’avió a l’Argentina per visitar la família a Rosario”, recorda Abramovich).

Sadam i el canvi de model

Una dotzena de primers ministres, sis guerres amb els veïns àrabs i dues intifades després, els nens viuen amb els seus pares, el sou va a les butxaques de cadascú i la fàbrica de contenidors de plàstic que van crear el 1976 exporta a 40 països. Sí, el moviment va passar turbulències. L’una, el 1988, quan la inflació galopant va enfonsar empreses als quibuts, i l’altra el 1991, quan els míssils de SaddamHussein van ploure sobre Israel i es va decidir que els nens dormissin amb els pares. “La mesura no va tenir marxa enrere”, explica Gabriel Trzewik, que va passar de bon grat de compartir una caseta de 44 metres quadrats amb la seva esposa a encaixar-hi allà dos fills.  

Aquells pretextos econòmics, bèl·lics i de confort van obrir la fam de llibertat individual. Molts membres van abandonar la comunitat i es va haver d’afluixar el cinturó del marxisme. Van acordar que cadascú gestionés els seus diners, però que el quibuts garantiria als membres salut, educació i seguretat, un societat de benestar que els governs no oferien. Avui, quan l’Executiu de Benjamin Netanyahu engrandeix la desigualtat amb polítiques neoliberals, Dvir, que té 150 membres, torna a ser una opció per als ‘fills del quibuts’ que van sortir en estampida de la ‘llar comuna’ per fer braçades en la desconeguda societat de consum. “Estan a punt d’instal·lar-se set noves famílies”, assenyala Trzewik.

Trzewik, llicenciat en Matemàtiques que treballa en una companyia d’aplicacions informàtiques a una hora en cotxe de Dvir, continua pensant que Israel és el seu lloc al món. Però desaprova l’Administració de Jerusalem i l’influx de la minoria religiosa sobre la política comuna. Ell, assegura, se situa en un “socialisme de tall escandinau” més temperat que el de la seva joventut, quan militava en el moviment sionista Dror (Llibertat) mentre el general Videla perpetrava el cop d’Estat a l’Argentina.

Al emigrar, el 1981, tenia la convicció que els jueus havien de viure a Israel i intentar construir “un país que fos exemple per a la resta del món”. El primer impacte, recorda, va ser veure el primer ministre Menahem Beguin, del Likud, “fer servir la demagògia” per moure les masses. “Ara fins i tot em sembla bona persona –diu–. Va firmar l’acord de pau de Camp David [1978] amb el president egipci Anwar Al-Sadat [va donar peu a la retirada dels israelians del Sinaí i la creació de l’Autonomia palestina] i el tractat de devolució de la península del Sinaí a Egipte [1979]”.

El final de la ultradreta

El veterà Abramovich, que va arribar al Négev el 1965, té la visió d’aquell que ha viscut algunes de les grans guerres contra els àrabs –“en la dels Sis Dies [1967], al ser a prop de la frontera amb Egipte, vam ser soldats dins del quibuts, i en la de Yom Kippur [1973] em vaig limitar a transportar gent a la intersecció de camins”, s’alegra–, però somia “veure el final d’aquest Govern d’ultradreta”.

Maayan Trzewik, 28 anys, en un camp de roselles del quibuts. 

Coincideix amb el desig la filla de TrzewikMaayan, ‘quibutsniq’ de naixement que estudia a Tel-Aviv un màster en Psicologia Social. «Hi ha massa problemes socials i polítics, i ells estan centrats a preservar l’Estat existent i cuidar els interessos d’un petit cercle de partidaris». El seu pare afegeix que a Israel ha arrelat el “mite” que l’esquerra no sap defensar els interessos del país: “És un conte que apel·la al més baix de la condició humana i que la dreta sap vendre molt bé”. Abramovich afegirà que l’arribada de jueus procedents de països àrabs va constituir el nutrient substrat per donar vigor al mite.

Desviació a la carretera de Dvir, amb la tanca fronterera que separa Israel i Gaza. 

A 40 quilòmetres de Gaza

La seva altra gran preocupació és el conflicte que no tanca amb els palestins (“al quibuts la maçoneria va estar –i està– en mans de palestins de les zones pròximes”, expliquen). A Dvir, situat a 40 quilòmetres de Gaza, tarda dos minuts a arribar un míssil i reduir a runa un edifici. Alarma i, zas, tots al refugi (“per això hi ha menys morts del costat israelià –explica Trzewik–; a Gaza l’autoritat utilitza el formigó armat en la construcció de túnels subterranis per comerciar amb Egipte”).

“Això no és una pel·lícula de bons i dolents com es descriu a Europa –matisa–. Hi ha molta gent d’un costat i de l’altre que només volen viure en pau”. Segons la seva opinió, el poble palestí “és utilitzat com a ostatge”per l’Administració de Hamas. Coincideix en el diagnòstic la seva filla, que va servir a les forces aèries com a oficinista: “Molts palestins estan passant necessitats, viuen sota un règim violent –a Gaza– i són encoratjats pels líders a considerar que no els queda cap més sortida que l’acció armada”. I afegeix: “Israel els ha de permetre reconstruir la seva economia i cooperar amb ells”. “Queda molt per fer per educar els israelians a ser més pluralistes i a comprendre els seus veïns”

Abramovich, per la seva part, assegura que Israel no pot carregar el pes dels territoris sobre les seves espatlles. “Cal retirar-se d’allà –commina–, no només els fa mal a ells sinó també a l’esquerra israeliana”. El problema, afegeix, és que “a l’altre costat no hi ha ningú a qui puguem seduir amb les nostres idees d’esquerra. Tots els dies senten que la finalitat és destruir Israel”. L’avesat argentí, que continua treballant a la fàbrica als 77 però ja no és reservista, diu que Hamas no està sola. “Tenen el suport dels veïns àrabs, i l’Iran és el més terrible” –valora–. Dona suport a Hezbol·là del Líban, que és una ofensa a la humanitat. “¡És tremend el que fan al Iemen i a Síria!”. I apunta que Israel ha muntat un hospital a la frontera siriana per atendre ferits de guerra.

Persones, no ‘monstres’

No és l’única iniciativa de pacificació. La dona de TrzewikYael, és membre de l’oenagé Road to Recovery, que recull en el punt fronterer de Gaza nens que necessiten assistència mèdica i els trasllada a hospitals israelians (“és una manera de desdemonitzar –està convençut l’enginyer; que vegin que no som monstres sinó persones”). El seu cunyat, per la seva banda, té un fòrum de famílies víctimes del conflicte i organitza una cerimònia conjunta en memòria dels morts prèvia al Yom Kippur (Dia de l’Expiació). “En l’última, el Suprem israelià va aprovar l’entrada de 90 palestins per assistir a la cerimònia –explica Trzewik–. A fora, manifestants d’ultradreta ens acusaven de traïdors. Una situació estranya: deien a la gent que havia perdut un ésser estimat com havien de fer el seu dol”.

Entre “ocupants” i “traïdors”. Allà hi són tots tres. Però l’esperança, coincideixen, és l’últim que es perd.
 

0 Comentaris
cargando