Maria contra Callas: parla la diva en primera persona

La segona cosa en què algú pensa quan sent termes com ‘primma donna' o ‘diva' és en una criatura gairebé sobrenatural que es nodreix d'elogis i aplaudiments i passeja per la vida sobre un camí sembrat de diners, joies i amants; algú per a qui la realitat és només una extensió de l'improbable món de l'òpera, fet d'odis i amors apassionats, gelosia extravagant i gestos escandalosos. Això, diem, és la segona cosa que algú pensa. La primera és simplement un nom: Maria Callas. 

«Sempre seré tan complicada com sigui necessari per aconseguir l'excel·lència», va afirmar una vegada la soprano més cèlebre de tots els temps per explicar la seva fama d'artista tirànica i capritxosa. I és probable que sense aquesta actitud intractable no hauria aconseguit ser la figura que al llarg de la història ha contribuït més a popularitzar l'art operístic. El preu personal que va pagar per un èxit tan gran, això sí, va ser molt alt; nombroses biografies s'han dedicat al llarg dels anys a quantificar-lo. Ara li toca el torn de fer-ho al documental ‘Maria by Callas', que narra la història de la cantant a través de paraules que ella mateixa va pronunciar en entrevistes televisives i cartes privades.

Adoració i rebuig

«Hi ha dues persones dins meu. M'agradaria ser la Maria; però també hi ha la Callas, de qui he d'estar a l'altura. Així que brego amb totes dues com bonament puc», afirma la soprano al principi de la pel·lícula, que arriba als cinemes divendres vinent; i al llarg del metratge queden clares les dificultats que va patir per conciliar les dues identitats. Avui ningú qüestiona l'altura del pedestal sobre el qual reposa la seva figura, però, al llarg de la seva curta carrer a–menys de dues dècades, del 1947 al 1965–, les seves aparicions en públic invariablement van provocar tanta adoració, d'una banda, com un rebuig furiós, de l'altra. 

«La nit més violenta». Aquestes són les paraules que Callas utilitza a la pel·lícula per descriure què va passar el 2 de gener del 1958 al Teatre de l'Òpera de Roma, quan una suposada afonia causada per una bronquitis la va obligar a cancel·lar el seu muntatge de ‘Norma', de Bellini, després d'interpretar el primer acte. La seva fugida va provocar les xiulades dels espectadors, els insults dels periodistes i fins i tot les crítiques del president d'Itàlia, Giovanni Gronchi. Això la va marcar de manera profunda i irreparable. «No vull que se m'associï amb el mal gust o la qualitat insuficient en el cant o la interpretació», va assegurar la soprano a la revista ‘Life' el 1959, i a partir de llavors va decidir que no tornaria a pujar a un escenari mai més llevat que les condicions fossin òptimes.

Iman per a la mala publicitat

En el procés es va convertir en un iman per a la mala publicitat. La premsa la va acusar de rescindir contractes sistemàticament, i de fingir malalties per cancel·lar actuacions; es van escriure pàgines i pàgines sensacionalistes sobre la rivalitat amb la seva coetania Renata Tebaldi –Callas va afirmar que ser comparada amb Tebaldi era com comparar «el xampany amb la Coca-Cola»–; se la va atacar per treure draps bruts sobre la seva família i acusar la seva mare d'haver-la privat del tipus d'infantesa a què tota nena hauria de tenir dret. «M'han arrossegat fins a situacions exasperants, i tot i així sempre he mostrat calma i paciència», va lamentar ella sobre això en una de les entrevistes que el documental recopila. «Segur que el temps demostrarà el que de veritat soc».

Però, sens dubte, res del que Callas digués o fes no tenia tant interès per als paparazis com la seva relació amorosa amb Aristotelis Onassis, que va iniciar quan encara estava casada amb l'empresari Battista Meneghini. «Em vaig quedar fascinada pel seu encant, però sobretot per la seva personalitat devastadora», recorda a la pel·lícula. «No només estava ple de vida, sinó que era font de vida». El considerava l'amor de la seva vida i això li impedia veure que, per a ell, ella era només una més de les seves conquestes. «Amor meu, necessito afecte i tendresa. Soc tota teva. Fes amb mi el que vulguis», implora en una de les cartes que componen la narració de ‘Maria by Callas'.

 

Còctels de calmants i estimulants

Sentiments tan intensos no van evitar que Onassis es casés el 1968 amb una altra de les dones més famoses del món, Jacqueline Kennedy. Tot i que va continuar veient-se de forma puntual i clandestina amb el magnat grec, Callas no es va recuperar mai d'aquella traïció. Havia abandonat els escenaris per disfrutar del seu amor, i ja no hi tornaria mai. El 1974 va reaparèixer puntualment per acompanyar el tenor Giuseppe Di Stefano al Carnegie Hall de Nova York, en un parell d'actuacions que van provocar histerisme entre els fans i certa tristesa entre una crítica sorpresa per la pèrdua de facultats de la diva.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Quan va morir, el 1977, feia temps que s'havia convertit en una reclusa addicta als còctels de calmants i estimulants. Tot i que el motiu oficial de la mort va ser una aturada cardíaca, hi ha qui la connecta amb la depressió que li va causar la pèrdua d'Onassis, mort dos anys abans. D'altres assenyalen el fràgil estat de salut en què la van arribar a sumir els desordres alimentaris, constants al llarg de la seva vida, des que al principi de la seva carrera va perdre més de 40 quilos de pes per poder interpretar papers romàntics.

Intensitat expressiva

Per la pròpia estratègia narrativa, ‘Maria by Callas' amb prou feines aborda què va ser el que va convertir l'heroïna en una figura essencial per entendre la història moderna de l'òpera. D'entrada, ella va ser la que va rescatar de l'oblit autors del bel canto com Bellini, Donizetti i Rossini, les obres dels quals fins aleshores s'havien considerat massa complexes per ser interpretades. Però el seu gran èxit, asseguren els experts, és que va ser ella qui va dotar l'òpera de veritable vida. Tot i que la seva veu no va ser mai convencionalment bonica ni la seva tècnica especialment pulcra, va ser capaç de suplir aquestes carències a base d'intensitat expressiva. Les nombroses actuacions que la pel·lícula recull mostren una intèrpret capaç de fer que cada gest signifiqui alguna cosa, i que el més mínim moviment provoqui un clímax dramàtic. ¿Fins a quin punt va estar aquesta expressivitat avivada per traumes personals? Possiblement ni ella mateixa no ho sabia. «És una cosa terrible ser Maria Callas», va lamentar en una ocasió. «Perquè significa passar la vida intentant entendre una cosa que en realitat és incomprensible».