Un màrtir anomenat Yoni Netanyahu

Avui ens sembla inconcebible, però hi va haver un temps durant el qual un avió era segrestat cada mes. A principis dels 70, en concret, aquella era una tàctica habitual entre els grups armats palestins per reclamar l’alliberament de presoners i per donar publicitat a la seva causa. Cap d’aquests actes de terrorisme internacional va arribar a ser tan famós i tan políticament rellevant com el que va derivar en l’Operació Thunderbolt, més coneguda com a Operació Entebbe, i això en part explica que al llarg dels últims 40 anys hagin vist la llum nombroses pel·lícules que s’hi inspiraven. Protagonitzada per Daniel Brühl i Rosamund Pike, l’última arriba divendres que ve als cines. 7 días en Entebbe, assegura el director José Padilha, «intenta recrear el succés d’una altra manera, des de la perspectiva que atorguen el pas del temps i dècades plenes d’immobilisme polític».

Els fets

El vol 139 d’Air France s’havia enlairat de Tel Aviv a les 9 del matí del 27 de juny de 1976 amb destí a París i havia fet parada a Atenes; allà, la falta de mesures de seguretat va permetre que embarquessin a l’avió dos estudiants alemanys cofundadors del grup d’extrema esquerra Cèl·lules Revolucionàries i dos membres del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina. Armats amb pistoles i granades, els quatre assaltants van agafar els controls de ràdio set minuts després d’enlairar-se l’avió i van ordenar al capità que desviés el vol a Benghazi (Líbia) per repostar. La matinada de l’endemà l’avió va arribar a l’aeroport d’Entebbe, a Uganda, país que acabava de convertir-se en aliat palestí. El seu líder, el dictador Idi Amin, havia agafat el poder el 1971 i des d’aleshores s’havia convertit en una molèstia per a les potències mundials, en part per mals costums com matar els seus rivals polítics i encoratjar el genocidi.

Instal·lats en una terminal abandonada, els segrestadors van exigir l’alliberament de 53 terroristes presos a França, Alemanya Occidental, Suïssa, Kenya i Israel. Els ostatges israelians, nens entre ells, van ser separats dels altres i sotmesos a un tracte més dur; i els temors que aquesta circumstància els va despertar es van intensificar quan, dos dies després, els 148 passatgers no israelians van ser alliberats.

 

Llavors gairebé ningú es va plantejar que el govern de Tel Aviv autoritzés una missió de rescat; no existien precedents d’operacions militars d’aquesta mena. Per una altra part, l’autoestima col·lectiva israeliana estava en hores baixes. Tres anys enrere el país s’havia vist sorprès per un atac àrab el dia del Yom Kippur; i abans d’això, el 1972, havia observat impotent el segrest i posterior assassinat d'11 dels seus atletes durant els Jocs Olímpics de Munic. Tant a ulls dels seus ciutadans com dels del món sencer, Israel necessitava recuperar la seva credibilitat com a país capaç de defensar els seus.

Equip de rescat

El llavors primer ministre Yitzhak Rabin, antic cap de l’Exèrcit, es va oposar a qualsevol intent de rescat; temia que el seu fracàs acabés no només costant la vida als ostatges sinó també causant la caiguda del seu govern. Shimon Peres, el seu rival dins del Partit Laborista israelià, no tenia aquests temors, i en canvi considerava que l’actitud de Rabin només servia per encoratjar més el terrorisme. Finalment, Peres va guanyar el pols.

Compost per 29 comandos d’elit, l’equip de rescat va aterrar a Entebbe  la mitjanit del dia 4 de juliol. Vestits amb uniformes de l’Exèrcit ugandès, van emprendre el seu camí a la terminal a bord d’un Mercedes negre i dos Land Rover per fer la impressió de ser l’escorta d’Amin o d’algun altre funcionari d’alt rang. Quan dos soldats ugandesos van intentar detenir-los, el tinent coronel Yonatan (Yoni) Netanyahu va ordenar als seus homes que obrissin foc. Malgrat això, els terroristes no es van adonar que les tropes israelianes els estaven atacant fins que va ser massa tard per a ells. En total, l’operació va durar poc menys d’una hora, i es va saldar amb l’alliberament de 103 ostatges. Tots els segrestadors, tres ostatges i cinc soldats ugandesos van morir. Entre els soldats israelians, només Netanyahu va perdre la vida, i immediatament es va convertir en màrtir. Es dona per fet que la seva mort va ser un factor determinant en l’entrada en política del seu germà i actual primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. 

Els efectes

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El llegat de l’Operació Entebbe va resultar ser enorme a diversos nivells. D’entrada, va suposar el final immediat de la campanya de segrestos aeris per part de palestins, que en tot cas ja havia anat remetent en intensitat. Així mateix va servir per establir un procediment estàndard per a la lluita antiterrorista, ja que exèrcits d’arreu del món la van agafar com a model –es diu que va inspirar el pla que va culminar en la captura i la mort d’Ussama Bin Laden–. També va marcar el punt àlgid del suport internacional a la causa israeliana, abans que el país anés quedant progressivament aïllat a causa de la diplomàcia fallida i les polítiques repressives. 

L’èxit de l’operació, per últim, va plantar un pensament entre l’ala més dura de la dreta israeliana que ha resultat decisiu en la postura mantinguda pel país en les dècades posteriors respecte a la seva relació amb els seus veïns i, més concretament, al seu rebuig a qualsevol negociació amb Palestina: la creença que l’única solució passa per la força militar. En aquest sentit, resulta inevitable preguntar-se quina importància va acabar tenint Entebbe no només en l’assassinat de Yitzhak Rabin el 1995, hores després de pronunciar un discurs en favor del procés de pau; també en l’ascens al poder del mateix Netanyahu, per a qui potser  l’actitud inflexible i implacable amb els palestins és en part una manera de pal·liar la set de venjança.