50 ANYS DE L'M-68

Les altres 'revolucions' de 1968

El ressò de la protesta de París va arribar a tot arreu, dels campus de les universitats de Berkeley i Colúmbia als carrers de Praga, de l'efervescència estudiantil a Mèxic als apassionats debats filosòfics a Alemanya o Itàlia

zentauroepp223183 university students  right  in underwear are hold at gunpoin180418180452

zentauroepp223183 university students right in underwear are hold at gunpoin180418180452

6
Es llegeix en minuts
Albert Garrido
Albert Garrido

Periodista

ver +

A l’arquetip de l’home unidimensional descrit per Herbert Marcuse es va oposar la utopia contracultural, una barreja bigarrada de radicalisme polític, alliberament sexual i autonomia personal, inclòs el pensament feminista, més noves realitats com el món hippy –«flowers in your head»–, l’univers de les drogues, la psicodèlia i tants altres ingredients. L’historiador Eric Hobsbawm recorda un dels molts eslògans que va encunyar el París enardit de fa 50 anys, Quan penso en la revolució, em venen ganes de fer l’amor, i afegeix en la seva Historia del siglo XX: «L’alliberament personal i l’alliberament social, doncs, anaven de la mà».

Als Estats Units, la tragèdia del Vietnam irrompia per les quatre cantonades del país, i una joventut amenaçada amb anar a la guerra descobria amb estupor que una part de la comunitat acadèmica havia participat activament en l’articulació de la carnisseria. Les manifestacions als campus de Berkeley i Colúmbia van fer dels estudiants i d’una part important del professorat liberal el front de rebuig a la guerra molt abans que es filtressin a la premsa els Papers del Pentàgon (1971). José Luis López Aranguren, expulsat de la universitat espanyola i aleshores professor a Berkeley, va ser testimoni del moment i el 1993 va explicar en un programa de televisió: «Va ser un període de gran creativitat perquè la intervenció al Vietnam tenia un cost moral inassumible».

   

Assassinats

Els assassinats de Martin Luther King Robert Kennedy la primavera del 68 no van fer sinó estimular les mobilitzacions. En els dos casos, va escalfar els ànims la sensació que l’establishment carregava contra reformadors reals o potencials d’una societat manifestament dual, i quan es va celebrar la Convenció Nacional Demòcrata d’aquell any a Chicago (del 26 al 29 d’agost) es van redoblar les protestes. Un partit dividit per la implicació en la guerra –Eugene McCarthy era decidit partidari de la retirada del Vietnam immediatament, i Hubert Humphrey, de donar continuïtat a l’estratègia bel·licista de Lyndon B. Johnson– va haver de suportar la protesta permanent dels joves al carrer, especialment intensa quan la convenció es va inclinar pel fosc Humphrey, finalment derrotat al novembre pel no menys fosc Richard Nixon. Els republicans van posar en mans de Henry Kissinger la sortida del conflicte, mentre els líders estudiantils del moment van lamentar anys després «haver facilitat la victòria als republicans».

   

Repressió de les protestes a Berkeley.

 Així eren les coses. La innovació i la ingenuïtat anaven de la mà, i encara que seguia vigent l’eslògan Oblideu-vos de tot el que heu après, comenceu a somiar, fos al gresol de la Sorbona, el sistema no es va sentir mai realment amenaçat. Marcuse proclamava a Berkeley que per a l’home unidimensional «l’autonomia i l’espontaneïtat no tenen sentit en el seu món prefabricat de prejudicis i d’opinions preconcebudes», però el canvi de mentalitat estava lluny d’haver-se concretat. 

Quan el festival musical de Woodstock (entre el 15 i el 19 d’agost de 1969) va reunir 400.000 joves per sentir, entre molts altres,  Santana, Janis Joplin i Joan Baez –«com un arbre ferm a prop del riu/ no ens mouran, no ens mouran», va cantar anys més tard–, aquella agitació cultural heretada del maig francès havia adquirit uns límits precisos, s’havia consolidat potser, però seguia sent majoritària l’opinió que «les masses havien de ser passives», i «no podien entrar en l’escena pública», com ha escrit Noam Chomsky. I ha precisat: «Quan ho van fer, el fet es va qualificar d’‘excés de democràcia’ i la gent va témer que aquelles manifestacions exercissin massa pressió sobre el sistema».

Matança de Tlatelolco

En altres llocs, en canvi, la naturalesa tel·lúrica de les mobilitzacions i de les protestes va desencadenar verdaderes tragèdies nacionals. La matança d’estudiants a la plaça de les Tres Cultures o matança de Tlatelolco, el dia 2 d’octubre de 1968, va enfrontar al carrer dos projectes de futur: l’assumit per estudiants i professors de la Universitat Autònoma de Mèxic i d’altres centres educatius i el defensat per l’establishment, representat pel president Gustavo Díaz Ordaz, que va creure que havia arribat l’hora de liquidar la contestació al carrer. L’Operació Galeana, que va reunir a la plaça l’Exèrcit, la policia i forces paramilitars va deixar un mínim de 65 cadàvers i un màxim de 250 –no s’ha pogut concretar mai quantes van ser les víctimes de la repressió–; Tlatelolco va ser una ratera sense escapatòria per als joves que s’hi havien congregat, la reivindicació bàsica dels quals era democratitzar el règim i atendre a les necessitats socials més peremptòries, un programa remotament inspirat en les discussions ideològiques que tenien lloc als patis universitaris de París, Nanterre i altres ciutats franceses. «Victoriano Huerta ha ressuscitat Mèxic», va escriure Carlos Fuentes dos dies després de la massacre en una carta dirigida a Octavio Paz (Huerta va ordenar l’assassinat del president Francisco Madero i va acabar amb el seu experiment socialitzant el 1913).

  

Al podi dels Jocs de Mèxic, John Carlos i Tommy Smith van alçar el puny i el gest es va universalitzar

  Deu dies després de la tragèdia, es van iniciar els Jocs Olímpics de Mèxic i allà va quedar per a la història el rastre de l’efervescència social del moment. Al rebre les medalles d’or i bronze de la prova de 200 metres, els atletes nord-americans John Carlos i Tommy Smith van alçar el puny, distintiu del grup Panteres Negres, mentre sonava l’himne del seu país.

Es pot dir que el moviment dels drets civils, directament atacat en les persones de Martin Luther King i Robert Kennedy, es va personar a l’estadi i es va sumar a la commoció social provocada per la carnisseria de Tlatelolco. L’atmosfera de protesta del 68 es va universalitzar completament amb aquell gest simbòlic de protesta de Carlos i Smith, amb les càmeres de tot el món enfocant-los.

Primavera de Praga

Dos mesos abans, un altre episodi no parisenc del 68 havia liquidat l’anomenada Primavera de Praga, aquell projecte encapçalat per Alexander Dubcek per transitar del socialisme realment existent al socialisme amb cara humana. Els tancs del Pacte de Varsòvia (Unió Soviètica i associats) van arrambar-ho tot el mes d’agost, van tallar el cordó umbilical que connectava l’herència dels fets de maig amb el reformisme txec i van desencadenar una crisi d’identitat en l’esquerra europea de tradició marxista. La proposta de Dubcek no era una revolució, però sí una impugnació del diktat soviètic i d’un model d’Estat invasiu i monolític.

Notícies relacionades

Potser hi va haver en tot plegat un excés d’optimisme –«l’optimisme és l’opi del poble», és l’ocurrència que dona peu a La broma, la primera novel·la del txec Milan Kundera–, la convicció que podia reformar-se des de dins un règim anquilosat.

Hi va haver altres escenaris en ebullició fa mig segle a la RFA, al Regne Unit, a Itàlia, a Suïssa, a l’Argentina i també, molt modestament, a Espanya. El franquisme es va afanyar a minimitzar la protesta de l’esquerra, la repercussió social d’episodis com un concert de Raimon a la Universitat Complutense (18 de maig) i la liberalitat del diari Madrid en les informacions que va donar del maig francès: el diari va ser segrestat i va haver d’afrontar un tancament de quatre mesos; el 1971 va deixar de publicar-se per sempre. El règim va guanyar la batalla política sense gran esforç, però va perdre la cultural de forma clamorosa.