T'honraran una vegada morta: les dones oblidades del 36

La majoria d'aquestes dones coetànies de la doctora Amparo Poch van ser desdibuixades, quan no directament empresonades, després de la victòria franquista. Després d’haver desafiat l’irrespirable sexisme en la seva joventut, van ser engolides pel silenci local o l’exili. Una nova historiografia les està rescatant de l’oblit.

Ángeles Santos (1911-2013): l'enigma de la pintura

Ángeles Santos va viure 102 anys. I va ser la seva extraordinària  longevitat la que va possibilitar que aquella joveníssima pintora que a finals de la dècada dels 20 havia entrat com un ‘tomahawk’ als cercles pictòrics amb una obra plena de dones enigmàtiques i pertorbadores pogués finalment disfrutar d’un renovat  reconeixement després dels 90 anys. Ja ho deien les Guerrilla Girls: que un dels avantatges de la dona artista és que la teva carrera sempre pot millorar després dels 80.

Medalla d’Or de Belles Arts (2004) i Creu de Sant Jordi (2005), la seva inspiració febril, desgraciadament,  es va acabar aviat. Un dia  va sortir de casa, va començar a caminar pels camps i el seu pare la va tancar dos anys en un psiquiàtric d’on va sortir quan Ramón Gómez de la Serna, amb qui es cartejava, va denunciar  el cas als diaris. Després es va casar amb el pintor Emili Grau Sala, va tenir un fill, el també pintor Julián Grau Santos, i no va tornar a pintar igual.  Unes teles les va regalar. Altres les va destruir o les va tacar. No li agradaven els seus primers quadros, desdenyats pel cànon ‘noucentista’.Eren «tètrics», deia, i l’havien fet patir. 

Magda Donato (1906-1966): periodisme 'gonzo' i feminista

Es deia Carmen Eva Nelken, però tan asfixiant li resultava la totèmica figura de la seva germana gran, la política i intel·lectual Margarita Nelken, que quan, amb 19 anys, va començar a escriure columnes de moda al diari ‘El imparcial’, va preferir firmar amb el nom més pedestre de Magda Donato. De família jueva, liberal i adinerada, aviat va demostrar que els seus interessos anaven més enllà  del ‘dress code’ de les ‘flappers’, i va escriure sobre autonomia femenina, classe, treball i sufragi, i va fuetejar amb subtil impenitència tant les dones que defensaven un feminisme moderat com els intel·lectuales que ja llavors pontificaven  malgrat la seva desorientació general sobre el tema.

Aficionada al teatre –de fet, a l’exili mexicà es va dedicar a la interpretació i la dramatúrgia–, aquesta deixebla  il·legítima de la reportera americana Nellie Bly també va construir diferents  personatges per infiltrar-se en llocs com una presó i un psiquiàtric de dones per després escriure reportatges de denúncia viscuts i detallats. No, el periodisme gonzo no el van inventar ni Günter Wallraff ni Hunter S. Thompson.

Concha Méndez (1898-1986): l'editora 'sinsombrero'

Compartia amb la pintora Maruja Mallo el gust per vaga-bundejar, la tertúlia i qualsevol cosa que sonés a diversió o a nou. Ballava el xarleston  com si fos una acrobàcia i va ser membre de les sinsombrero, les dones de la generació del 27 ignorades pels seus companys i la historiografia que un dia van dir que ja no es cobririen més el cap, que anirien per la vida sense res. De fet, aquesta noia de casa bona  i primera nòvia de Buñuel se’n va anar aviat de casa. «O em deixeu sortir, o em llenço per la finestra», va dir quan la  mare li va pegar amb un telèfon al tornar d’un curs a la universitat. La poesia, element de pertorbació familiar, i la sensació de desencaix van ser el motor del seu primer exili, el vital, a l’Argentina. El segon va arribar després de la guerra. De tornada a Espanya, ella i el seu marit, Manuel Altolaguirre, havien editat els poetes del 27 i, al final del conflicte, Méndez va exercir de corresponsal de guerra a Barcelona, abans de fugir a París en un cotxe diplomàtic belga. El seu impecable francès i el seu vell abric de pells la van salvar de ser destinada a un camp de refugiats. 

Matilde Ucelay (1912-2008): la primera arquitecta

Imaginin l’escena. El  10 de juliol de 1936, en un saló de l’Hotel Nacional de Madrid, Matilde Ucelay, filla d’advocat i d’una dramaturga íntima de García Lorca, celebra amb col·legues, família i xampany la seva llicenciatura a Arquitectura, la primera que aconsegueix una dona a Espanya i per a la qual van haver de condicionar-li uns lavabos. Amb la victòria de l’aixecament, la foto d’aquella despreocupada vetllada –amb l’acusació d’haver reobert el clausurat Col·legi d’Arquitectes–  es va erigir en la prova de càrrec dels tres consells de guerra que la van inhabilitar a perpetuïtat per a qualsevol càrrec públic i li van prohibir durant cinc anys exercir la professió. Malgrat la repressió, Ucelay va acabar treballant en més de cent projectes. La majoria dels seus clients eren estrangers i dones –«no es fiaven de mi», va dir–. I encara que en endavant sempre es va mantenir allunyada del focus, les seves cases de grans finestrals van desafiar l’obcecació del règim per enclaustrar les dones rere les cortinetes de la llar.

María Teresa Toral (1911-1994):  la química empresonada

María Teresa Toral, llicenciada en Farmàcia i Química amb excel·lent i premi extraordinari de carrera, va entrar a la presó de dones de Las Ventas de Madrid acusada d’haver produït armes durant la guerra. Un lloc extrem i immund.  L’amuntegament, les tortures, els afusellaments, la malaltia i la fam–«els millors dies, el cassó d’aigua calenta portava llenties i bestioles»– conformaven la seva ominosa quotidianitat. Quan va ser  excarcerada, Toral va obrir una farmàcia a Madrid que va acabar servint de tapadora de guerrillers. Capturada de nou, el 1945 va sercondemnada a 30 anys de presó en un judici en què se li va demanar la pena de mort i al qual van assistir la premi Nobel de Química Irène Julot-Curie i el Comitè Internacional de Dones Antifeixistes. «La Lisa Meitner espanyola», la va anomenar la premsa europea. El 1956 es va escapar a Mèxic, on va fer classes de Química i Bioquímica a la universitat i, en un gir de guió, va descobrir un talent per al gravat que la va portar a exposar als EUA, Xile i Israel. 

Aurora Arnaiz (1913-2009): jurista, política i catedràtica

Ala jurista i política Aurora Arnaiz  se li va morir el nadó de 6 mesos quan era a la presó per falta d’assistència. «La van deixar sortir per assistir a l’enterra-ment –escriu la periodista Inmaculada de la Fuente–. El nen anava en una capseta blanca i només la mare, darrere, l’acompanyava. Era tan trista l’escena que el guàrdia que la custo-diava li va donar un clavell perquè hi hagués una flor sobre aquella capsa desolada». A aquelles altures del 1939, aquesta filla d’un líder sindical de Sestao que havia servit a Madrid per costejar-se la carrera de Dret, ja havia viscut unes quantes vides:  va organitzar la primera columna de les Joventuts Socialistes a Guadarrama, va ser comissària política i es va casar amb el governador republicà José Cazorla. Capturats i alliberats després de la derrota republicana, ell es va quedar a Madrid per organitzar la resistència i ella es va escapar a París i després a Santo Domingo i Cuba, on va saber l’execució del seu marit. Supervivent i granítica, es va establir finalment a Mèxic. Hi va tenir dos fills amb el salmantí Emilio Rodríguez Mato, es va doctorar en Dret Constitucional i va guanyar la plaça de catedràtica.  

Lucía Sánchez Saornil (1895-1970): la poeta anarquista i lesbiana

Notícies relacionades

Amparo Poch i Gascón: la doctora lliure

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Lucía Sánchez Saornil (a la foto, amb la mítica Emma Goldman) segueix sent una il·lustre desconeguda, malgrat haver ocupat un lloc destacat a en la poesia ultraista i en aquell explosiu parallamps que va ser l’anarquisme, el lesbianisme i el feminisme.

Òrfena de mare i de família molt pobra, va treballar de telefonista mentre estudiava pintura a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Després es va adscriure al moviment poètic de l’ultraisme, i en la dècada dels 20 va aparcar la poesia per l’anarcosindicalisme. Precisament amb la doctora Amparo Poch  va fundar l’organització Dones Lliures i va treballar en  nombroses publicacions, en les quals  va denunciar el patriarcat que bategava a la CNT i l’autoritarisme que imperava de portes endins a casa. A la guerra, va participar en l’assalt al madrileny  Cuartel de la Montaña i va fer de periodista al front. Després de la derrota, va fugir  amb la seva parella, América Barroso, a França. El 1941 van tornar a Espanya, primer a Madrid i després a València, on va treballar en uns  laboratoris i va vendre roba. «Has jugat i has perdut, això és la vida», va escriure envoltada d’un asfixiant silenci.