Guerra al narco a Filipines: "I més en moriran si no deixeu les drogues"

Tano continua sobre l’asfalt gairebé una hora després. Els agents fan fotografies amb apatia i enumeren amb balises grogues els casquets: 1, 2, 3… 16. Els nens es fan fotos somrients més enllà del cordó policial. Els adults comenten el que ha passat sense excitació. Eren sis homes en tres motos, alguns amb cascos i altres amb passamuntanyes, van disparar a boca de canó, van seguir pel carrer Tramo cap al nord i una cinquantena de metres més enllà van disparar a un altre, sembla que és Dondon, aquell que sempre portava samarretes de la NBA.

Un passeig entre els dos cossos permet descobrir els veïns amb cerveses asseguts a la fresca en cadires de plàstic. La propietària del petit restaurant davant del segon cadàver salta al wok els fideus amb verdures i porc. La setmana passada hi va haver un altre assassinat i ja en van quatre en els últims mesos, recorda. Va sentir els trets, va ficar la seva filla a la cuina i va esperar a tornar als fogons. Aquesta és una zona pobra, assenyala, amb alguns problemes, però mai havíem tingut morts als carrers. Un fotògraf local que treballa en una agència internacional aclareix que aquests problemes eren la venda impune de drogues en qualsevol cantonada a la llum del dia. Resumeix la nit: dos camells menys al barri. Puntualitza que els dolents disparen prou a prop per no ferir innocents.

Al final arriben els treballadors de la Funerària Verónica. Li donen la volta al cadàver de Tano, el posen sobre una llitera i el carreguen al cotxe. Els operaris netegen amb mangueres la sang que el lleuger desnivell del carrer havia fet córrer. Fa estona que allà a la vora ja no queda ningú. És Pasay City, una zona deprimida de l’àrea metropolitana de Manila. 

Són mals temps per als drogoaddictes i camells a Filipines des que Rodrigo Duterte va arribar a la presidència. La policia n’ha matat 4.000 des del juliol passat, segons números oficials. Uns 2.000 més han mort en crims relacionats amb les drogues i milers més van morir en circumstàncies no aclarides. Costa orientar-se en una tipologia tan variada com confusa. 

La policia sosté que només dispara els que es resisteixen a l’arrest, l’oposició denuncia crims contra la humanitat i les organitzacions de drets humans eleven la xifra de morts fins a 13.000 i parlen d’assassinats per vigilants i esquadrons de la mort emparats per l’Estat. El debat se simplifica en una guerra de sigles: DUI (mort sota investigació) per a uns, EJK (execucions extrajudicials) per a altres. Es denuncia no només la massacre sinó la seva impunitat. Amnistia Internacional va titular el seu últim informe Si ets pobre, estàs mort.

El litúrgic paper

Serà difícil resoldre els dos assassinats, concedeix l’agent Valdez a la comissaria del districte de Pasay. Portaven la cara coberta, ningú diu haver vist res, les imatges gravades per una càmera pròxima són borroses, les motos no tenien matrícula… Només resolen un terç d’aquests casos i sempre al cap de molt, reconeix. Parteix una panotxa i me n’ofereix la meitat mentre insisteix que ho estan investigant. Potser és una guerra entre bandes, aventura. Esmento el litúrgic paper que els assassins van deixar al costat de Tano amb la inscripció de «Molts més en moriran si no deixeu les drogues» en tagal. ¿Una banda de narcotraficants desincentivant el consum del seu producte i eliminant la seva clientela?

Hi ha rumors que la policia està darrere dels EJK, admet amb avorriment la resposta gastada, però són només rumors. Si el meu cap em demanés que matés criminals, jo el mataria a ell: el karma, subratlla. Fa 21 anys que està en servei i el pròxim serà nomenat inspector. Vol fer bé les coses perquè és el camí més curt per pujar. I Duterte també està fent les coses bé: hi ha menys crims, han baixat les violacions i els robatoris, ha augmentat la seguretat ciutadana... encara que han pujat els assassinats, admet.

Els crus fluorescents il·luminen el mobiliari envellit, les parets escrostonades, el sostre esquerdat, les madeixes de cables i uns ventiladors que fracassen contra la calor tropical. Dormiten la quarantena d’arrestats que s’amunteguen en un parell de cel·les. Un cop de puny d’aire fètid que condensa la suor i altres fluids corporals impacta a l’obrir la portella metàl·lica. És una nit rutinària. Un agent escolta cançons meloses a Youtube, un altre juga a escacs on line i el de més enllà fixa amb esparadrap una foto de Jesucrist a la paret.

L’oficial Barangas aparta un escarabat del teclat d’un ordinador antediluvià mentre escriu l’atestado. «Incident amb tiroteig que resulta en la mort de ROLANDO ALMOGELA, àlies TANO» (…) «41 anys, marit, treballador de la construcció i resident al número 1840, carrer Tramo, Barangay 46, Zona 6, Pasay City» (…) «En entrevista amb la mare de la víctima, YOLANDA ALMOGELA LATORE, 68 anys, viuda i resident a la mateixa adreça, ella afirma que el seu fill és consumidor de drogues i que de vegades actua com a venedor si hi ha algun possible comprador de drogues il·legals (shabu)».

L’ubic i baratíssim shabu és un problema seriós entre les classes més baixes. Duterte va revelar que seria feliç si pogués massacrar els tres milions de drogoaddictes filipins. També va aventurar que ompliria la badia de Manila de cadàvers, va aconsellar obrir funeràries i va concedir immunitat als policies que disparessin als drogoaddictes. Amb aquests missatges va guanyar les eleccions i conserva un suport massiu. Les encostes llisquen cap a l’esquizofrènia: el 75 % dels filipins estan convençut que hi ha EJK i el 90 % recolzen la guerra contra la droga. 

Passa que els filipins estan fastiguejats de dirigents pusil·lànimes que no han atacat mai els problemes enquistats en un dels països més desastrosos del Sud-est Asiàtic i avui consideren assumible la factura que expedeix Duterte. I a aquest li rellisquen les crítiques globals. Ha acusat les organitzacions de drets humans d’emparar els magnats de la droga i ha amenaçat d’abandonar el Tribunal Criminal Internacional després que investigués els hipotètics crims contra la humanitat.El 90% dels filipins recolzen la guerra contra la droga. Estan tips de dirigents que no van atacar el problema

El senador Antonio Trillanes va elegant, gasta un refinament britànic i vesteix camisa blanca ben planxada: també les seves formes s’oposen a les de l’assilvestrat president. Em rep al seu despatx amb gruixudes cortines tancades per seguretat. Duterte ja ha avançat com acabarà el litigi amb la seva nèmesi: ell acaba amb mi o jo acabo amb ell. Trillanes sap per un penedit dels esquadrons de la mort que Duterte pretén eliminar-lo. Trillanes ha rellevat en aquesta lluita la senadora Leila de Lima, neutralitzada per unes acusacions de narcotràfic que l’oposició considera polítiques.

Trillanes desgrana un discurs al gust occidental: Duterte pretén una dictadura com la de Ferdinand Marcos, el seu èxit s’explica per una successió de fake news i propaganda, apadrina els EJK i el final de la seva sintonia amb el poble és imminent. També nega que el problema de la droga a Filipines sigui tan greu i refusa qualsevol autocrítica pels fracassos de la classe política ortodoxa. Trillanes seria un fenomenal candidat en qualsevol altre lloc.

Tret a l'ull dret

No ha sigut fàcil trobar un lloc per a Tano a la  barraca. El taüt blanc està arrambat contra la paret i parcialment obert. Ni tan sols el gruix del maquillatge dissimula el tret a l’ull dret. Dos dies més tard hauria celebrat el seu 42è aniversari i sobre la caixa el seu germà ha dipositat un pastís d’aniversari. Al llit adjacent s’arrauleixen set familiars, gairebé tot criatures, veient una sèrie d’acció. A la casa, d’a penes una quinzena de metres quadrats, s’entra per una porta de plàstic. El terra és de la mateixa pedra que el carrer i està cobert per una alfombra gastada. Uns taulons separen les habitacions. Cables esfilagarsats i connexions rudimentàries pengen del sostre i tot sembla estar en un delicat equilibri. Els veïns van reconstruir les infravivendes amb les seves mans després que un incendi provocat per un curtcircuit en una nit plujosa les arrasés el juny passat.

No ha sigut fàcil fer-le un hueco a Tano en la seva barraca. El taüt blanc està apretado contra la paret i parcialment obert. Ni siquiera el gruix maquillatge dissimula el tret en l¿ull dret. Dos dies més tard hauria celebrat el seu 42º aniversari i sobre la caixa ha dipositat el seu germà un pastís d¿aniversari. Al llit adjacent s¿aprietan set familiars, gairebé tots nens, veient una sèrie d¿acció. A la casa, d¿a penes una quinzena de metres, s¿entra per una porta de plàstic. El suelo és de la mateixa pedra que el carrer i està cobert per una alfombra gastada. Uns tablones separen les habitacions. Cables esfilagarsats i empalmes grollers pengen del sostre i tot sembla en un delicat equilibri. Els veïns van reconstruir les infravivendes amb les seves mans després que un incendi provocat per un curtcircuit en una nit plujosa les arrasés el juny passat.

Tano era un paràs, amb un cor enorme, mai va aixecar la mà als seus fills i això no és habitual aquí, descriu la seva família. Només es drogava perquè les extenuants jornades se li fessin més suportables, diuen per disculpar-lo. La seva cunyada Liezle explica que Tano va néixer aquí i que ja d’adolescent va marxar a la plantació de cocos paterna a la llunyana Bicol. Allà va conèixer la seva primera esposa, Mary Jane, i van tenir la seva filla, Princess. Van tornar a la capital perquè Mary Jane es tractés el seu càncer d’ossos. La mare de Tano va demanar a familiars i veïns crèdits que no podia tornar per a les factures de l’hospital i Tano va començar a treballar en la construcció. 

La mort de Mary Jane el va enfonsar i va recórrer al shabu que li oferien els amics. Va conèixer Karen, la seva segona esposa, i van tenir Carlo, Carla i Ponciano. El salari no arribava per a tot i va començar a vendre droga. La seva dona Karen, diu Liezle en veu baixa, no era una bona influència, va aguditzar la seva addicció. Tres anys enrere va ser detingut, enviat a rehabilitació i alliberat. La família l’advertia que seria diferent amb Duterte i ell responia que prenia precaucions. Sabíem que tard o d’hora passaria, reconeix Liezle.

Dos mons oposats

Tano era a la llista, corrobora Allan S.Ko, líder social del barangay o barri. Els cinc minuts a peu que separen les seves vivendes deixen al descobert dos mons oposats. A la d’Allan s’hi arriba després de creuar un pati veïnal lluminós i pujar unes escales impol·lutes. La seva espaiosa casa compta amb banys i cuina d’estàndards occidentals. La política de Duterte consisteix a demanar als drogoaddictes i camells que s’entreguin a comissaria i que ingressin en un curs de rehabilitació. Els que ho refusen entren a la llista amb l’epígraf de «codi 00» que maneja la policia. Allan visita els inclosos i els commina a entregar-se per no acabar a la presó o en algun lloc pitjor que no vol concretar. És una llàstima això de Tano, afegeix. L’ha vist créixer, fer entremaliadures, un nen alegre i llest, un treballador dur que només volia tirar endavant la família, just li passa això després de reconstruir casa seva. Una llàstima, insisteix.

Liezle afirma sense convicció que només volen que es faci justícia. Força una ganyota incrèdula quan li pregunto per què no va a la policia. Com hem d’esperar que resolguin el crim els mateixos que l’han comès, respon. Els 35.000 pesos (gairebé 500 euros) del funeral concentren tots els seus maldecaps. En dos dies a penes han ajuntat 5.000 pesos (70 euros). Al carrer Tramo, sota una carpa de la Funerària Verónica, els veïns juguen al bingo organitzat per la família per recaptar fons. És un costum a Filipines que s’allarga fins arribar a la suma necessària. Només aleshores se sepultarà el cos, al qual se li ha injectat formaldehid perquè aguanti un mes a l’aire lliure. No és rar que la policia intervingui després de diverses setmanes per clausurar el bingo i ordenar l’enterrament.

Els veïns beuen, fan broma i van omplint  els cartrons de macarrons. No es percep una atmosfera de dol. La viuda està visiblement èbria. Karen té 35 anys però la seva dentadura arruïnada i el seu cos esquelètic suggereixen la cinquantena i els estralls de les drogues.

Aquella nit, Tano va sortir de casa després de veure la sèrie local Mananabas i va recórrer la dotzena de metres fins a desembocar al carrer Tramo. Liezle cuidava el fill petit de Tano quan va sentir els trets. Un veí va cridar que havien matat Tano. La mare va deixar els plats que rentava i se’l va trobar estès a la calçada. Liezle descriu el que va passar a través del que va veure Carlo, el fill de 9 anys de Tano. Els homes sobre les motos l’esperaven a la interseccció. «Ja no ets tan valent ara, ¿eh, Tano?», li va dir un mentre reia i buidava el carregador. Tano ni tan sols va poder obrir la boca.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L’atestat policial relata l’assassinat comès una cinquantena de metres més amunt. «La víctima és identificada com ANDIE PARPAN i CANEGA, àlies DONDON, 38 anys, marit, conductor de sidecar i resident al n. 1696 del carrer F Munoz, Barangay 43, Zona 6, Pasay City».

Però aquesta és una altra història.