ANIVERSARI D'UN FILM MÍTIC

'2001' compleix 50 anys

Aquest dilluns, 2 d'abril, se celebra mig segle de l'estrena mundial a Washington de '2001: Una odissea de l'espai', la particular odissea de Stanley Kubrick que va canviar el curs del cine de ciència-ficció.

zentauroepp42591832 mas periodico pelicula 2001 una odisea del espacio180327120537

zentauroepp42591832 mas periodico pelicula 2001 una odisea del espacio180327120537

5
Es llegeix en minuts
Quim Casas

La freda estadística ens diu que 2001: Una odissea de l’espai, la pel·lícula que Stanley Kubrick va idear per mostrar la relació de l’home amb l’univers, va costar 12 milions de dòlars, a prop de 10 milions d’euros al canvi actual; que no va ser l’èxit esperat el primer cap de setmana a la Gran Bretanya (va recaptar 80.000 euros) però que a dia d’avui  ha guanyat 153 milions d’euros. La seva producció es va estendre del 1964 –al maig Kubrick i el novel·lista Arthur C. Clarke van firmar el contracte per desenvolupar el guió– al 1968, entre la construcció de decorats, el rodatge amb actors, la filmació de segona unitat a Tanganyika per a les escenes d’obertura, la creació i posada a punt dels efectes especials, la postproducció i el muntatge. 

El que podríem denominar les parts narratives van ser rodades entre finals de desembre de 1965 i principis de juliol de l’any següent, però els plans amb efectes especials –que es van emportar més de la meitat del pressupost total– no es van acabar fins al març de 1968. Es va filmar als estudis britànics de Metro Goldwyn Mayer, Monument Valley (Arizona), l’illa escocesa de  Harris i el desert almerienc de Tabernas, que va simular la superfície lunar. La pel·lícula, de 142 minuts de durada, consta de 612 plans, dels quals 205 corresponen als efectes especials. L’estudi es va gastar 240.000 euros en una centrifugadora de 12 metres de diàmetre convertida a l’interior de la nau Discovery. Va ser rodada en Super Panavision de 70 mm i exhibida amb el sistema Cinerama.

 

Rodatge caòtic

La història d’un rodatge excepcional, tot i que caòtic segons els que hi van intervenir, ens recorda que una vintena de mims i ballarins de braços molt llargs van ser contractats per interpretar els simis a la seqüència del començament de l’home. Ho van fer proveïts d’una complexa màscara ideada per Colin Arthur, antic creador de figures de cera per al museu de Madame Tussauds, que contenia un molest sistema de palanques interior que els extres accionaven amb la llengua per reproduir els moviments dels músculs facials. Arthur va dissenyar les màscares de manera individual, directament sobre el cap de cada home, amb la finalitat que tots tinguessin la seva pròpia i diferenciada expressivitat. 

La pel·lícula, que va trigar quatre anys a fer-se, va costar 10 milions d’euros. Avui dia ja n’ha guanyat 153

Geoffrey Unsworth, el director de fotografia, va deixar el rodatge al cap de sis mesos perquè el procés d’elaboració del film s’estenia massa i ell havia adquirit compromisos amb altres productors. A partir de llavors, el va substituir John Alcott, i fins a la seva mort, el 1986, el col·laborador més estret de Kubrick: és seva la fotografia de La taronja mecànica, Barry Lyndon i El resplendor. 

Dissenyador de la NASA

Tres directors artístics, un d’ells, l’alemany Harry Lange, dissenyador de naus espacials per a la NASA, van organitzar els interiors i exteriors de la nau Discovery, les esferes de rescat, el mòdul lunar Àries, l’estació espacial Clavius, el hall tan blanc de l’hotel orbital Hilton i l’habitació final concebuda a partir de diferents estils decoratius, encara que recorda l’època de Lluís XVI, així com els vestits i cascos dels astronautes, el monòlit matemàtic i la computadora HAL 9000. 

Van treballar en el departament d’art fins a 43 persones, més un centenar de tècnics entre efectes visuals i efectes especials, creats i conceptualitzats pel mateix Kubrick i supervisats per Douglas Trumbull, a qui el director va descobrir gràcies al seu  treball al film To the moon and beyond, una simulació dels viatges espacials mitjançant tècniques d’animació realitzada per a l’Exposició Mundial de Nova York del 1964.

Kubrick va guanyar l’Oscar pels efectes especials, però va ser batut com a millor director pel Carol Reed del musical Oliver. 2001 ni tan sols va ser nominada com a pel·lícula i aquell any de despropòsits en la cerimònia dels Oscars es va atorgar un premi especial al maquillatge, que no va recaure en l’odissea espacial sinó en una altra pel·lícula amb actors fent de primats, El planeta dels simis.

Curiositats, xifres, noms, dades. Espectaculars, però que mai podran reflectir el que representa aquesta pel·lícula. Després d’aquest fil, la ciència-ficció va entrar en l’edat adulta. No només en qüestions temàtiques i filosòfiques. Fins i tot George Lucas, amb un tipus de ciència-ficció aventurera i de sèrie B que no té cap relació amb la de Kubrick, va prendre notes sobre la manera de filmar naus en un decorat espacial.

Imatge de Déu

Kubrick va dir que era «una història de mitologia abans que de ciència-ficció», i va citar com a conceptes la immortalitat biològica, el paper de les màquines intel·ligents i les entitats totals emparentades amb la concepció tradicional que es té de Déu, de manera que no és extravagant dir que es tracta d’una odissea cosmicobiològica i una interpretació laica del Gènesi. El cineasta buscava construir una imatge científica de Déu. Hi ha coses de 2001: Una odissea de l’espai que segueixen sent inescrutables.

El director, Stanley Kubrick, va dir que era «una història de mitologia abans que de ciència-ficció»

Notícies relacionades

El film és igualment un curs de gramàtica cinematogràfica: la relació entre música i imatge amb els valsos de Johann Strauss i l’Així va parlar Zarathustra de Richard Strauss, que mai després s’ha escoltat sense associar-lo a l’inici del film; l’excepcional el·lipsi de quatre milions d’anys que converteix un os llançat a l’aire per un antropoide en una nau espacial; el clímax de la desconnexió de HAL 9000; la forma de filmar la ingravidesa amb el bolígraf en l’aire; el lisèrgic viatge a Júpiter travessant la porta estel·lar i la transformació final i molt Nietzsche de l’home gran en un fetus-estrella, l’home nou.

Kubrick va definir el seu film com una experiència no verbal, i el filòsof Eugenio Trías va escriure que «encarna el desig de Kubrick de tornar a una mena de cine mut, sense emoció aparent: el ritme diacrònic del relat, sense diàlegs, amb sorolls de fons, només amb la respiració de l’aeronau, o dels seus tripulants, sembla dissoldre’s en música».