Presos al divan

A la Presó Estatal de Folsom (Califòrnia), catalogada de «màxima seguretat», uns quants convictes es reuneixen setmanalment per fer una teràpia de grup que forma part d’un programa de rehabilitació. La majoria d’aquests presos compleixen condemnes llargues per crims violents o relacionats amb bandes, és a dir, no és fàcil per a ells decidir-se a asseure’s en cercle i mostrar-se tal com són, mostrar-se vulnerables, ni escoltar atentament el que hagi de dir el membre d’una banda contrària. Però ho fan, malgrat el que això pugui suposar una vegada es torni a la vida al pati.

Dues vegades a l’any, comparteixen aquesta teràpia compartida amb gent de fora durant un llarg i intens cap de setmana. En un d’ells, de fa nou anys, s’hi va colar el director Jairus McLeary per rodar (juntament amb Gethin Aldous) un documental fascinant: The work. Almas entre rejas, que arriba per fi al nostre país dijous que ve, dia 8, a través de Movistar Estrenos (22.30 h), un any després de guanyar el premi a millor documental al festival SXSW. El mateix dijous es podrà veure al festival Americana de Barcelona.

¿Com pot ser que antics membres de la Germandat Ària, els Bloods o els Crips es deixessin capturar per les càmeres en ple exorcisme emocional? Tot s’explica perquè McLeary, com els seus germans Eon (productor) i Milers (productor i muntador), eren habituals del programa, en el qual havien sigut voluntaris durant sis o set anys. El seu pare, el psicòleg James McLeary, presideix l’oenagé The Inside Circle Foundation darrere d’aquesta iniciativa.

Criminals vulnerables

«Quan vam proposar la idea als presos», explica Jairus McLeary en afable conversa per Skype, «la meitat va dir no i l’altra meitat va dir sí. No va ser tan fàcil fer-los entendre la part positiva de tot això. I no volíem fer res sense la seva benedicció, perquè, al capdavall, ells havien de ser els nostres principals col·laboradors. Al final, van saber comprendre que, gràcies a la pel·lícula, la gent entendria que molts d’ells són éssers humans que intenten millorar com a persones».

'The work. Almas entre rejas' no és una pel·lícula qualsevol, és una experiència. I es pot dir que transformadora. L’espectador està tan a prop dels presos com els outsiders integrats en el grup aquell cap de setmana concret: Charles, un cambrer de Los Angeles; Chris, empleat d’un museu, i Brian, mestre auxiliar. Juntament amb ells, homes condemnats per matar un home o, en el cas de l’indi americà Dark Cloud, deixar-ne un de paralític després d’intentar tallar-lo en dos.

«Volíem que l’espectador se sentís allà dins», diu McLeary. «I se sentís incòmode, o remogut d’alguna manera». És insòlit la rapidesa amb què un es pot començar a sentir no tan diferent de gent condemnada per assassinat. La humanitat emergeix de forma intensa tan aviat com els convictes comencen a permetre’s deixar caure algunes peces de la seva armadura. «Les presons existeixen per diverses raons», explica el codirector. «Per protegir la gent, perquè hi ha persones que fan mal a la societat. Per recordar que s’han de complir unes normes. Però també perquè tota la gent suposadament normal pugui oblidar els problemes de la societat. Pagues uns impostos, aquests impostos van al sistema i et pots dedicar a veure reality shows. No obstant, no he vist mai una humanitat tan verdadera com entre aquestes quatre parets. És una cosa increïble i ho volíem mostrar».

Fills sense pare

Molts dels presos semblen víctimes d'una visió obsoleta de la masculinitat inculcada pels seus mayores i segons la qual no està bé plorar, ni mostrar emocions, ni ser realment un mateix. "Rodamos aquesta pel·lícula fa nou anys, va haver de sortir en l'era d'Obama, però va acabar sortint en l'era de Trump, quan solo has d'encendre la televisió o fullejar un periòdic per veure infinits exemples de masculinitat tòxica. Està per tot arreu. No és solo gent violenta, o gent que s'aprofita del seu poder per practicar l'acoso. També es dona en formes menys visibles".

Una altra idea emergeix en el curs del cap de setmana capturat pels McLeary: gran part del crim futur no s’arribaria a produir mai si menys persones incapacitades per ser pares decidissin tenir fills. Kiki (membre d’una banda) no faria 17 anys que és a la presó si hagués tingut un pare que el deixés plorar. Dels tres convidats a la teràpia, dos treuen traumes parentals. Charles no va rebre del seu pare l’amor que necessitava. Chris sempre volia ajudar el seu en tot quan era petit, però mai s’hi va poder acostar en excés. «Un pare absent, o un pare que no et deixa formar part de la seva vida, pot ser tan perjudicial com un que et maltracta físicament», afirma Jairus McLeary.

Per a un dels convictes, el seu fill és un recordatori de la importància de ser allà i millorar i sortir algun dia, però està començant a pensar si no seria millor tirar la tovallola; treure’s la vida. En el moment potser més emotiu de la pel·lícula, un facilitador mira de treure-li la idea del cap, tots dos s’abracen amb intensitat, i el micro del facilitador captura els batecs dels cors, accelerats, forts.

Què va passar després

L’índex de reincidència entre els presos que han atès el programa és baix, molt baix: cap ha tornat a la presó (i dins de la mateixa presó, els incidents violents han disminuït). La majoria dels presos a qui coneixem en la pel·lícula estan fora.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Els convidats al cap de setmana estan millor en general. Un d’ells, Brian, segueix fent aquesta teràpia perquè ho necessita. Un altre, Chris, va tornar a estudiar i ara és professor universitari. «Gens malament per a algú que buscava direcció. Encara no ha vist la pel·lícula, per cert. Quan li pregunto, sempre em diu que no la va fer per veure’s a si mateix en una pantalla. Va estar allà i no necessita veure-ho», comenta el codirector del documental.

Actualment, Jairus McLeary dona voltes a un projecte sobre les dificultats de la reinserció social postpenitenciària. Planeja seguir fent documentals sense por a l’emoció: «Fa un temps, no tan llunyà, els documentals eren freds i secs i no estava permès anar més enllà del reportatge d’investigació. Però la subjectivitat ha deixat d’estar mal vista. Des de fa un temps proliferen els documentals personals. És molt alliberador».