Leticia Dolera: "El feminisme és urgent, perquè ens estan matant"

L'actriu, que publica el llibre 'Morder la manzana', sortirà al carrer el 8 de març a reclamar el final del patriarcat

zentauroepp42352676 barcelona 01 03 20018 cuaderno  leticia dolera actriz  foto 180302151045

zentauroepp42352676 barcelona 01 03 20018 cuaderno leticia dolera actriz foto 180302151045 / FERRAN NADEU

7
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Als 14 anys, Leticia Dolera (Barcelona, 1981) jugava a voleibol a la lliga catalana i la van obligar a canviar els pantalons curts pels culots. Als 18, el director d’un dels seus primers treballs audiovisuals li va posar la mà al pit davant de tres membres de l’equip que no van obrir la boca. Als 28, un actor li va acariciar el cul perquè sí, perquè li venia de gust. Als 33, a la caça de finançament per al seu primer llarg com a directora,  Requisitos para ser una persona normal, li van preguntar: «¿I el guió l’has escrit tu sola?». 

Res  de tot això és normal, però està normalitzat. Per aquests abusos i altres que afecten el 49,6% de la població, l’actriu utilitza el focus que li posen per fer pedagogia –publica el llibre Morder la manzana Morder la manzana(Planeta), una col·lecció d’arguments per plantar cara al patriarcat–, i dijous, que havia d’inaugurar la mostra SYFY de cine fantàstic a Madrid, se sumarà a la protesta.

¿Alguna raó íntima per sobre d’altres que la impulsaran a la protesta? La bretxa salarial, la por que ens violin al tornar a casa, els piropos que m’han llançat pel carrer, però també la doble tortura de les dones refugiades –desplaçades i abusades–, els assassinats masclistes, les més de 10.000 denúncies al mes per violència de gènere, l’assetjament silenciat a la feina, la desaparició de les dones dels llibres de text, que fa que als 6 anys les nenes ja creguin que són inferiors. El monstre és tan gran...

"Parlant amb altres dones, t'adones que no ets una histèrica, que hi ha un sistema que genera desigualtat i violència"

¿És ràbia el que sent? He transmutat la ràbia i el dolor en esperança. Això em dona energia per dir que podem canviar les coses, que en podem alliberar de la culpa, de la pressió d’agradar, de la síndrome de la impostora.

Són mals antics. Però, com diu Mireia Bofill, «tot comença quan una dona parla amb una altra dona». És així com comences a treure l’opressió, la por i la culpa. T’adones que no ets una histèrica, que hi ha un sistema, el patriarcat, que genera desigualtat i violència. Quan ho fas públic, ho fas polític. 

Ana Orantes ho va fer públic el 1997, el seu marit la va cremar viva i res no va canviar gaire. ¿Per què ara sí? Les xarxes socials ens permeten comunicar-nos amb dones de la resta del món. Potser hi ajuden moviments com #MeToo.

Un operatiu de Hollywood... L’important és que qui tingui altaveu mediàtic, l’utilitzi. Són importants les veus d’Uma Thurman, Nicole Kidman Meryl Streep... Des de baix pots fer soroll, des de dalt provoques canvis. No hem d’oblidar que la cultura del silenci al voltant de l’assetjament ens afecta a totes, a la kelly i a la CEO d’una empresa.

"La cultura del silenci al voltant de l'assetjament ens afecta a totes, a la 'kelly' i a la CEO d'una empresa"

Hi ha dones que no aproven l’apropiació partidista de la lluita. Si la política és gestionar les relacions de poder entre els ciutadans, el feminisme és polític. Perquè parla d’una relació de dominació que s’ha de trencar. Segons la meva opinió, tots els partits s’haurien de sumar a la causa feminista. Necessitem el feminisme de manera urgent, perquè ens estan matant, perquè rebem violència econòmica, cultural i física cada dia. Així que no en podem parar a qüestionar qui és més d’esquerres o dretes. El masclisme no hi entén d’esquerres ni dretes. El feminisme és justícia social.

El seu activisme té peatge. L’anomenen «boja del cony», no la conviden a copes ‘per por que els denunciï’... La cultura masclista afecta l’educació, el sistema econòmic, el món laboral, la política, el periodisme, el cine. Per això incomoda tant. Assumeixo fer pedagogia. No es tracta d’anar en contra dels homes, sinó en contra d’un sistema que perpetua i fomenta la desigualtat. Per això diem: «No són bojos, són fills sans del patriarcat». L’home masclista no és masclista i violent perquè estigui boig, és el sistema el que genera un masclisme del qual no és conscient. Hem d’aconseguir que els homes s’hi sumin.

¿Ha trobat la fórmula eficaç perquè s’afegeixin a la causa? No, però acabo de llegir un article titulat Per què ens costa tant canviar d’opinió, en què demostra que els pares que creien que les vacunes causaven autisme, després de mostrar-los les proves científiques contràries, ho seguien creient. Només canviaven d’opinió quan, a través de preguntes, intentaven entendre per què no volien les vacunes.

"Nosaltres ens emportem la pitjor part, però ells viuen dins la gàbia de la masculinitat hegemònica que els oprimeix"

¿Intueix que funcionaria amb els masclistes? Potser, fent-los preguntes, s’adonarien que no som l’enemic, que no vols imposar res, que planteges una altra manera d’entendre el món també alliberadora per a ells. Perquè nosaltres ens emportem la pitjor part, però ells viuen dins la gàbia de la masculinitat hegemònica, que no els permet expressar sentiments, canviar d’opinió, mostrar vulnerabilitat.

¿Mostrar els límits? Catherine Deneuve va opinar que «la galanteria no és una agressió masclista». El límit està a tractar-nos amb respecte i educació. Que un noi que a penes conec em posi la mà al maluc no em sembla normal.És el meu cos. ¿Què vol dir aquesta llibertat? I llavors surten amb allò de la cavallerositat... ¿Quin és el femení de cavallerositat?

No li sabria dir. L’actitud cavallerosa està motivada per la vulnerabilitat d’una dona, a qui s’ha de protegir. Hem d’eliminar aquesta construcció sexista. Fora que ho facin amb homes i dones, llavors es tractaria de bona educació.

¿Qui li va posar per primera vegada les ulleres del feminisme?¿La seva mare? A casa no parlava de feminisme, però la meva mare em va ensenyar amb el seu exemple a no tenir por d’anar a contracorrent i a ser jo mateixa (durant dos anys i mig vaig patir bullying a l’institut). Ella, igual que jo, estem marcades pel masclisme.

¿Hi va haver un patriarca a superar? Soc filla de mare soltera. Ella era la que canviava les bombetes, fregava els plats i portava els diners a casa. La meva mare, les meves ties i els articles de Barbijaputa aldiario.es van ser els meus referents. No obstant, el pum va ser quan buscava finançament per a la meva pel·lícula, Requisitos para ser una persona normal, i em van dir coses com: «¿Has escrit el guió tu sola?». «¿Qui t’ajudarà a dirigir-la?». «¡Ui, però que jove que ets! ¿Quants anys tens?». I jo vaig pensar: «¿Això als homes els ho pregunten?».

¿Ha rebutjat papers per excés de testosterona? Tres aquest últim any i mig. A mi em sembla bé interpretar un personatge masclista, o que n’hi hagi, però la pel·lícula no ho ha de mostrar com un fet natural i èpic. I quan em diuen que això és adoctrinar, jo responc: «No perdona, és que ja adoctrinem al revés, només que sistemàticament i de manera inconscient».

«Les actrius contribuïm, en certa manera, a perpetuar l’estereotip de bellesa. Vols trencar aquestes cadenes i alhora encaixar-hi» 

El cine reprodueix l’estereotip de bellesa que tant critica. ¿Encaixa la contradicció? Si les actrius hem d’aparèixer perfectes contribuïm, en certa manera, a aquesta construcció. Encara més, la mirada que poso sobre mi mateixa està subjecta a l’imaginari amb què he crescut i segueixo rebent. Despertar de les cadenes del mite de la bellesa em fa voler trencar-les, però les cicatrius segueixen aquí. Del que es tracta és que les generacions que vinguin no l’hagin d’arrossegar. 

¿Per què no posar-s’hi ara? No pots evitar voler encaixar, però ja no em sento culpable per entrar en aquest mite de bellesa que el patriarcat ha construït. Intento maquillar-me superpoc per anar acostumant-me a veure’m com soc.

«Els nostres cossos són el nostre  primer camp de batalla». Això diu Barbara Kruger i ho comparteixo. La nostra mirada sobre nosaltres està viciada. També és important posar sobre la taula el debat sobre la sexualitat i el desig, perquè és una altra de les arrels del patriarcat. Ha sigut una manera de mantenir-nos submises des de la caça de bruixes al segle XV, que va ser contra les dones que no seguien els dictats de l’Església i l’Estat, que tenien relacions fora del matrimoni o no es casaven amb homes. O verges o putes. Hem de fer la revolució del desig.

Ai, un nou front. És el mateix. En la construcció hegemònica de la masculinitat hi ha  la sexualitat. Com que no hi ha educació sexual a les escoles, els adolescents s’eduquen en el porno i en una publicitat que sexualitza les dones, però és una sexualitat que no ens pertany, li pertany al capital. 

Notícies relacionades

¿Feminisme i anticapitalisme van de la mà? Superar el capitalisme no implica superar el masclisme. Hi ha més segles de patriarcat que de capitalisme.

Escolti, ¿i no té ganes de parlar de cine? És clar. Però això és important.