Anar al contingut
¡Que hipòcrita que ets, Oscar!

HOLLYWOOD: LA MAQUINÀRIA DE PROPAGANDA

¡Que hipòcrita que ets, Oscar!

L'any del #MeToo i el 'Time's Up', la presència de dones en les principals candidatures a l'Oscar és testimonial. Una mostra més de la duplicitat històrica de la gran indústria del cine

Quim Casas

La indústria de Hollywood sempre ha sigut conservadora tirant a reaccionària. Això no vol dir, evidentment, que no hagi tingut històricament personalitats esquerranes, combatives, progressistes o liberals dins de la mateixa indústria o en el camp més independent (Charles Chaplin, Joseph Losey, Jules Dassin, Dalton Trumbo, Ida Lupino, Joseph L. Mankiewicz, John Huston, Bette Davis, Nicholas Ray, Kirk Douglas, Richard Brooks, Paul Newman, Warren Beatty, Jane Fonda, Robert Redford, John Sayles, Spike Lee i Meryl Streep, per dir-ne només unes quantes i pertanyents a diferents èpoques).  

En aquest sentit, la maquinaria propagandística en què també s’ha convertit Hollywood ha quedat reflectida en les concessions dels Oscars. Només cal revisar les pel·lícules que van obtenir la principal estatueta des del moment en què els Estats Units van entrar en la segona guerra mundial i tots els estudis es van bolcar en la realització de films antinazis. En l’edició del 1943 va guanyar La señora Miniver, drama de William Wyler centrat en el paper de les dones britàniques a la rereguarda durant el conflicte. A l’any següent va rebre l’Oscar la mítica Casablanca, ambientada en aquesta ciutat marroquina durant la guerra i concebuda a partir d’una visió romàntica de la resistència al nazisme. El 1946 va repetir William Wyler amb Els millors anys de la nostra vida, pel·lícula sobre la dura rehabilitació social d’alguns oficials i soldats que havien participat en aquella guerra.

 

La guerra del Vietnam

Un procés similar s’ha repetit en altres fronts bèl·lics. Però quan va tocar premiar una pel·lícula que parlés de la guerra del Vietnam, l’Oscar va anar a parar abans a El caçador de Michael Cimino (1978), pel·lícula tan fascinant com ambigua, i a Platoon (1986), realitzada per un excombatent com Oliver Stone que ha fet de la cerimònia de la confusió ideològica matèria d’estil, que a Apocalypse now (1979), relat molt més infernal i crític; la pel·lícula de Francis Ford Coppola va ser batuda en la cerimònia del 1979 per Kramer contra Kramer, melodrama de bons sentiments sobre un pare separat i la relació amb el seu fill. La filosofia de l’Oscar és bastant clara: la nominem i al mateix temps la castiguem sense premi perquè dona una imatge massa dura de la participació nord-americana en el Vietnam. 

 Queda clar, l’ala conservadora de l’Acadèmia sempre ha tingut més força que la progressista. Això és un fet que es repeteix constantment tot i que en els últims anys han sigut llorejades pel·lícules de contingut social i s’utilitzi la festa dels Oscars per a reivindicacions de tota mena. Ara sembla que el que convé és que hi hagi més noms afroamericans en les candidatures o el suport als moviments #MeToo Time’s Up generats per les acusacions d’abusos sexuals i la manifesta desigualtat de gènere i salarial en una indústria que, desgraciadament, sempre ha permès i fins i tot justificat la primera situació i ha passat de la segona. 

Absència de candidats negres

Sense ànim de restar-li mèrits a Moonlight (2016), que en té, sembla lògic pensar que va obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula l’any passat més per l’enrenou que havia causat l’absència de noms de raça negra entre els candidats de l’edició anterior, que pels seus atributs artístics. L’error a la targeta llegida per Warren Beatty Faye Dunaway al concedir el premi va dilatar la situació i la va fer estrambòtica, perquè durant gairebé un minut va ser el musical «blanc» La La Land el guanyador i semblava que les protestes no havien servit de res. Una altra cosa és si aquell enrenou era just o exagerat: tres anys abans havia guanyat 12 anys d’esclavitud, film contra l’esclavitud realitzat per un director britànic de raça negra, Steve McQueen.

Però ja sabem que la caixa de ressonància dels Oscars és enorme i no hi ha res millor que fer-la servir per reivindicar qüestions relacionades amb la raça, el sexe, la condició social o la política. Donald Trump tampoc ha sortit airós en les pulles del sector progressista dels acadèmics (recordem l’aïrat anunci de Robert De Niro durant la campanya electoral en què el deixava com un drap brut), però aquí el tenim, de president de la nació, i amb els drets socials pitjor que mai.

 

El cine pot ser un reflex de la realitat però, en general, els que el practiquen, almenys a Hollywood, tenen la vida més que assegurada i escassos problemes bancaris. Està molt bé realitzar un film com Spotlight (2015), sobre la pederàstia dels sacerdots de Boston, i després donar-li l’Oscar a la millor pel·lícula i al millor guió. Però en tot moment és un premi que prima el tema (els abusos sexuals) abans que qualsevol altra consideració, i ho fa en un ecosistema tan peculiar com és Hollywood, on poc després d’aquest guardó començarien a esclatar tots els escàndols relacionats amb abusos i agressions de caràcter sexual com a trist símbol del poder masculí. Perquè aquesta és la realitat de Hollywood i d’una Acadèmia que està formada majoritàriament per homes blancs, amb escassa representació de dones i de negres. Una realitat gens esbiaixada.

Des del 1929

Un repàs històric a la carrera i concessions dels Oscars des de la seva primera edició, el 1929, ens donaria la raó. El 1967 competien pel premi a la millor pel·lícula dues cintes sobre el racisme, En la calor de la nit, un thriller ambientat al sud dels EUA sobre una investigació criminal portada a terme per un policia negre i un altre de blanc, i Endevina qui ve a sopar, en què una noia blanca de classe acomodada presentava el seu nòvio de raça negra als seus conservadors pares. Els dos films estan interpretats per Sidney Poitier, el primer (i durant anys únic) actor afroamericà ben vist pel públic mitjà nord-americà i blanc, ja que estava als antípodes de Malcolm X, Angela Davies i els Panteres Negres

En la calor de la nit va guanyar com a millor pel·lícula i el premi a l’actor se’l va emportar el policia blanc, Rod Steiger, mentre que Katharine Hepburn, la mare blanca d'Endevina qui ve a sopar, va obtenir l’Oscar a la millor actriu. Poitier no va ser nominat ni per una (com a principal) ni per l’altra (en qualitat de secundari). No deixa de ser paradoxal que dues pel·lícules progressistes dels 60 sobre el racisme no tinguessin en compte el seu actor de raça negra (tres anys abans, això sí, Poitier l’havia guanyat per Els lliris dels prats, un film menys incòmode i amb rerefons religiós). Aquesta era (i és) la vara de mesurar, l’habitual doble tracte.

¿I les dones darrere de la càmera?

Un altre assumpte, tan o més espinós que el racial, és el de les cineastes. A Europa està normalitzat, però el paper de les directores és realment important. A Hollywood ser dona darrere de la càmera és molt més complicat i no ha tingut cap ressò als Oscars. Fins al 2008, quan Kathryn Bigelow va guanyar com a millor directora per En terra hostil, film sobre artificiers nord-americans a l’Iraq, cap dona havia obtingut aquest guardó: ¡només ha passat una vegada en 89 anys! Encara n’hi ha més. La primera nominació per a una directora no va arribar fins al 1976, i es tractava de la italiana Lina Wertumuller (per Siete bellezas). Van passar 17 anys fins a una segona nominada, Jane Campion, que és neozelandesa (per El piano). No es pot predicar la necessitat que hi hagi més realitzadores i després arraconar-les quan toca donar premis. 

Aquest any pot arribar el segon Oscar per a una directora. Està nominada Greta Gerwig per Lady Bird, encara que podria semblar que, amb les reivindicacions per la igualtat al mig, es tractés d’una compensació com ho va ser l’any passat l’allau de pel·lícules afroamericanes premiables (a més de Moonlight van estar nominades Fences i Figuras ocultas). Barbra Streisand va declarar el 1984, al no ser nominada per la seva direcció de Yentl, que a Hollywood a una dona no la deixen ser gaire més que actriu, cantant o ballarina. Les coses han canviat poc. 

Homosexualitat

Històricament, l’homosexualitat no n’ha sortit més ben parada. Todd Haynes és un director bastant vetat als Oscars per queer, i només ha sigut nominat en una ocasió, i com a guionista (Lluny del cel). Una visió no especialment sòrdida de la prostitució femenina va tenir premi (Jane Fonda per Klute el 1971), però dos anys abans Jon Voight, que encarna un gigoló a Cowboy de mitjanit, es va quedar a la cuneta: sí que va merèixer la consideració de millor pel·lícula, però Voight i el seu company de repartiment, Dustin Hoffman, en el seu paper d’estafador toxicòman, no tenien res a fer davant el patriòtic John Wayne, que va aconseguir l’estatueta pel western Valor de llei. Coneixent les seves idees, no sé si estava més content per haver-lo guanyat ell o perquè l’haguessin perdut dos actors fent de prostitut i estafador.

Quan Gandhi va guanyar l’Oscar al millor film (i direcció, actor i guió), més d’un es va posar les mans al cap. Aquell any competia Missing (Desaparecido), la pel·lícula de Costa-Gavras sobre la dictadura xilena en què queda més o menys clar el grau d’implicació del Govern nord-americà en el cop d’estat. Es van atrevir a nominar-la però l’Oscar goes to… un film políticament més neutre com el biopic de Gandhi. Un altre gest absurd. Com el de recompensar a mitjans dels 50, en plena guerra freda i caça de bruixes, La llei del silenci. És un bon film, però tot sembla indicar que va ser concebut per Elia Kazan per justificar la delació.

 

 El millor any de la hipocresia és, amb tot, el 1976. Van ser nominades a millor pel·lícula Tots els homes del president (sobre el Watergate i la corrupció del Govern Nixon), Esta tierra es mi tierra (sobre el cantautor Woody Guthrie, la lluita d’esquerres i la Gran Depressió), Network (sobre les corporacions televisives) i Taxi driver (retrat d’un excombatent del Vietnam convertit en justicier urbà). Doncs per evitar conflictes va guanyar la cinquena candidata, Rocky, una altra història edificant de com es pot aconseguir amb tenacitat el gran somni americà. 

0 Comentaris
cargando