Anar al contingut

HOLLYWOOD: LA MÀQUINA DE PROPAGANDA

Els Oscars: ¿militància o postureig?

Greta Gerwig, l'única dona que opta a millor direcció, l'any del #MeToo i el 'Time's Up'

Beatriz Martínez

Des de fa alguns anys observàvem un auge del feminisme entre les estrelles més representatives del nou star system de Hollywood. La majoria van abraçar la causa per posar de manifest les desigualtats entre homes i dones.

Intèrprets com Jennifer Lawrence, Emma Watson, Jessica Chastain i evidentment Angelina Jolie es van convertir en abanderades d’un moviment que semblava haver saltat de les pàgines dels manifestos intel·lectuals a l’arena de l’activisme mainstream. Personalitats com Lena Dunham a través de la seva sèrie Girls van acabar establint les bases del nou feminisme mil·lennista i les xarxes socials van fer la resta. ¿Consciència social o simple postureig? ¿Militància o oportunisme?     Així estaven les coses fins que es va destapar l’escàndol de Harvey Weinstein. Aquest va ser el punt d’inflexió. Les celebrities es van unir per rebel·lar-se contra els abusos de poder, van deixar a una banda la por i es van atrevir a apuntar amb el dit les actituds masclistes. Per primera vegada les denúncies i la campanya #MeToo han tingut conseqüències. 

Així que Hollywood ara no ha tingut més remei que prendre mesures extremes. Tolerància zero per a tot aquell sobre el qual recaigués el més mínim dubte. El cas més clar ha sigut el de James Franco. Va guanyar el Globlus d’Or per la seva interpretació a The disaster artist just abans de ser acusat per diverses dones per conducta inapropiada. Com a conseqüència, uns dies després el seu nom no va figurar entre els candidats als Oscars quan la seva nominació es donava pràcticament per segura. 

 

No obstant, no cal anar gaire lluny per destapar la hipocresia de l’Acadèmia de cine respecte a aquesta qüestió. Un any abans, Casey Affleck va ser denunciat per diverses dones per assetjament durant el rodatge d’I’m still here i les acusacions van tornar a sortir a la llum just abans de la temporada de premis. No obstant, això no va suposar cap impediment perquè aconseguís reconeixements, inclòs l’Oscar pel seu treball a Manchester frente al mar. Aquest any una cosa així seria impensable. 

De cara a la galeria

En l’ambient sembla que flota una pregunta… ¿es tracta de mesures per calmar els ànims de cara a la galeria? Perquè la realitat és que, fins ara, només quatre dones havien sigut nominades a millor direcció fins que Greta Gerwig s’ha convertit en la cinquena aquest any gràcies a Lady Bird. ¿L’Acadèmia ha aprofitat amb ella l’oportunitat per cobrir la quota femenina? El cert és que aquest any hi havia un bon grapat de pel·lícules dirigides per dones que podien haver estat nominades: Kathryn Bigelow per Detroit (¿massa incòmoda?), Patty Jenkins per Wonder Woman (¿massa comercial?), Sofia Coppola per La seducción (¿massa poca repercussió?) i potser la gran oportunitat perduda, la de Dee Rees per Mudbound (¿per ser de Netflix?), que hauria sigut la primera dona afroamericana distingida en aquesta categoria.



Altres pel·lícules amb un clar missatge feminista també han quedat fora de les nominacions, com la comèdia Plan de chicas o La batalla de los sexos, en què Emma Stone interpreta una tennista que va lluitar pels drets de les dones a principis dels 70. Com a compensació, Rachel Morris s’ha convertit en la primera dona nominada en l’apartat de millor fotografia per Mudbound i Agnès Varda, després del seu Oscar d’honor, podria guanyar el premi al millor documental per Caras y lugares. ¿Resulten suficients aquestes mínimes presències? Per a l’actriu Amber Tamblyn, una de les veus més actives del Time’s Up, no és un problema d’exclusió, sinó de representació. El nombre de dones darrere de la càmera segueix sent a Hollywood només d’un 7,3%. La pregunta és, ¿es quedarà aquest clima d’eufòria com a simple anècdota o hi haurà d’una vegada verdaders canvis estructurals en el si de la indústria? Aquesta és la qüestió.

0 Comentaris
cargando