La redempció de Tonya Harding

Va protagonitzar un dels escàndols més importants de la història mundial de l’esport, i tot i que ella avui insisteix a presumir de ser la primera patinadora nord-americana que va aconseguir executar el triple axel –un gir de 1.260 graus a l’aire o, per entendre’ns, una cosa molt difícil–, seran els successos del 6 de juny de 1994 el que acabarà imprès en l’epitafi de Tonya Harding. I els que ara justifiquen l’existència del biopic Yo, Tonya, una pel·lícula atrevida, caòtica, hilarant, brutal, una mica ingènua i difícil de creure. Just com la seva protagonista.

Per parlar de Harding cal fer-ho també de Nancy Kerrigan, la seva companya d’equip i gran rival. Kerrigan personificava totes les virtuts que l’establishment del patinatge sobre gel nord-americà aspirava a exemplificar. Sobre la pista vestia dissenys exclusius, usava música clàssica com a banda sonora i sabia explotar la seva bellesa; patinava amb elegància, com una ballarina. Harding era pura xavacaneria; els seus salts i girs eren portentosos, però li faltava tècnica. Els seus vestits eren nyaps casolans i les seves coreografies usaven cançons de ZZ Top i Vanilla Ice; fora de la pista es deixava veure fumant, caçant i al volant d’una camioneta.

Aquella tarda de gener les dues dones eren a Detroit, entrenant-se de cara als campionats nacionals. La competició havia de tenir lloc l’endemà, i decidiria quines dues patinadores es qualificaven per als Jocs de Lillehammer. Tot just acabar la seva sessió, Kerrigan va ser assaltada per un atacant no identificat, que li va donar un cop a la cama amb una barra. Les càmeres de televisió van arribar a l’escena del succés a temps per capturar la jove cridant entre plors: «¿Per què? ¿Per què? ¿Per què?». L’agressor havia intentat trencar-li la cama dreta per apartar-la de la competició, però només li va causar un hematoma i una inflor severa. En tot cas, no va poder patinar l’endemà, i Harding va guanyar el campionat i es va classificar en primer lloc per als Jocs.

El sicari

Poc després es va descobrir que l’atacant, Shane Stant, havia sigut contractat per l’exmarit de Harding, Jeff Gillooly, i un amic d’aquest, Shawn Eckardt. Gillooly va acceptar testificar en contra de la noia a canvi d’una reducció de condemna, i va acabar passant sis mesos entre reixes. Ella va negar tota implicació en els fets, però els mitjans la van culpabilitzar.

El comitè olímpic nord-americà va intentar desqualificar-la, però quan ella els va amenaçar amb una demanda de 25 milions de dòlars, finalment li van permetre viatjar a Lillehammer, on va coincidir amb Kerrigan, que en aquell moment ja estava plenament recuperada i que va acabar guanyant la medalla de plata. Harding, per la seva part, va estar a punt de ser desqualificada després que el cordó d’un dels seus patins es trenqués durant l’escalfament. Després de pregar entre llàgrimes als jutges una segona oportunitat, va acabar en vuitena posició. Per als mitjans aquell desenllaç oferia el relat perfecte: la princesa bonica i innocent derrotant la bruixa lletja i dolenta.

 

Encarnada per Margot Robbie, que opta a l’Oscar pel seu treball, a la pel·lícula Harding és retratada en part com una víctima, de la mala sort i les pitjors circumstàncies: una infància plena de penúries; una mare alcohòlica i violenta que va nodrir les seves ambicions esportives però va abusar d’ella mentalment i físicament, i que li va ensenyar a tractar les rivals com enemigues; un nòvio, Gillooly, a qui va conèixer amb tan sols 15 anys i amb qui es va casar als 19, i que la va sotmetre a constants maltractaments durant els seus tres anys de matrimoni.

En caiguda lliure

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La justícia finalment va declarar Harding culpable d’obstaculitzar la investigació de l’incident. Va ser condemnada a tres anys de llibertat condicional, 500 hores de servei comunitari i una multa de 160.000 dòlars. L’Associació Nord-americana de Patinatge Artístic la va suspendre de per vida, i la va desposseir del títol de campiona nacional. 

Des d’aleshores la seva vida va seguir en caiguda lliure. Mentre Kerrigan assaboria la mel de la celebritat –participacions televisives, cameos a Hollywood, contractes com a comentarista–, ella va ser arrestada en diverses ocasions i fins i tot va intentar suïcidar-se; va intentar en va de fer carrera en la música com a cantant d’un grup femení similar a les Spice Girls i, durant un temps, ho va intentar com a boxejadora. No només va tocar fons: s’hi va instal·lar. Ara, de sobte, Yo, Tonya li ha donat l’oportunitat de reivindicar-se a si mateixa. Fa mesos que passa per alfombres vermelles, i molts dels mateixos mitjans que al seu dia la van apedregar i se’n van mofar avui defensen la seva condició de figura tràgica; alguns fins i tot l’erigeixen en icona feminista. ¿La màgia de Hollywood? És això.