Anar al contingut
Els alpinistes senten veus

Els alpinistes senten veus

La psicosi de les altures no té unes causes clares, però pot induir a comportaments mortals, segons un estudi.

Michele Catanzaro

Per a l’alpinista Iztok Tomazin, la baixada de massís del Daulagiri a l’Himàlaia, el desembre del 1987, es va convertir en un viatge al·lucinant. Després d’haver arribat al cim de més 8.000 metres, ja exhaustos i malalts, Tomazin i un company van començar a baixar. En la foscor, es van separar sense adonar-se’n.

Però Tomazin no estava del tot sol. «Tenia la clara sensació que hi havia gent baixant amb mi, uns guies de muntanya», explica en un relat escrit de la seva experiència. «Estava exhaust, deshidratat i amb hipotèrmia,[…] de cop i volta els guies van començar a donar-me dolços consells: ‘Salta per la cara est i, en pocs segons, estaràs en una superfície segura i horitzontal, 2.000 metres més avall; això solucionarà els teus problemes’».

Tomazin va estar a punt de fer-los cas. Es va llançar sobre un prestatge que hi havia dos metres més avall i el dolor de l’impacte va despertar la seva lucidesa. Va recordar que una caiguda de 2.000 metres hauria sigut sinònim de mort. A l’arribar al bivac, el seu company li va relatar que ell també havia baixat «acompanyat». En el seu cas, un company alpinista (que en realitat s’havia despenjat de la missió un dia abans) li havia xiuxiuejat que s’estirés i dormís. Amb 40º sota zero, aquella migdiada li hauria costat la vida.

83 narracions

Aquesta esgarrifosa història forma part de les 83 narracions recopilades en un article publicat recentment a la revista Psychological Medicine. El treball és el primer estudi comparatiu amb molts casos del fenomen de la psicosi de les altures. «Es tracta d’al·lucinacions òptiques, acústiques o olfactives que afecten alguns alpinistes per sobre dels 7.000 metres», explica Herman Brugger, expert en medicina de muntanya del centre Eurac (Itàlia) i coautor del treball. «Per exemple, tenen la sensació de ser a casa seva, o de veure edificis al seu voltant. Però la més comuna és la síndrome del tercer home, se senten acompanyats o perseguits per una o més persones», explica Brugger.   

Aquest investigador també és alpinista. Encara que no hagi patit el fenomen, en coneix molts casos perquè va ser president de l’Associació Internacional de Medicina de Muntanya. «Alpinistes com Messner, Mondinelli o Kammerlander han relatat experiències d’aquest tipus i jo sé que són persones del tot normals, no són psicòtics», comenta.

Per això, Brugger va unir esforços amb Katharina Hüfner, neuròloga i professora de psiquiatria a la Universitat Mèdica d’Innsbruck (Àustria), per intentar aportar una mica de claredat sobre el fenomen. Tots dos van introduir un conjunt de paraules clau en el cercador d’Amazon i van rescatar relats d’alpinistes afectats contingut en desenes de llibres publicats.

Les narracions no són sempre aterridores, com la de Tomazin. Els alpinistes catalans Jordi Magriñà Òscar Cadiach van tenir un fenomen psicòtic del tot agradable mentre es trobaven per damunt dels 8.000 metres, escalant la paret del Rupal –la més llarga del món– al Nanga Parbat el 1984.
La seva història no forma part de l’estudi, però encaixa amb el fenomen. «La neu era fosa i hi havia risc d’allau. Anàvem separats», recorda Magriñà. «Al migdia estava molt cansat. Vaig sentir una veu que em deia: ‘Va, Jordi, que ja arribes’. Em girava i no veia a ningú. Però aquella veu i aquella sensació de protecció em van acompanyar durant una bona estona, fins que no vaig veure el meu company», relata. A la vegada, també Cadiach va sentir una presència. En el seu cas, es tractava del metge de l’expedició, que tot i això s’havia quedat al bivac, a centenars de metres més avall.

Brots aïllats

El que crida més l’atenció és que les al·lucinacions es presenten sense símptomes previs i desapareixen sense deixar rastre. Brugger i Hüfner han passat els relats recopilats pels filtres del Manual Diagnòstic i Estadístic de Trastorns Mentals i dels Criteris de Lake Louise de les malalties d’alta muntanya i han interpretat 41 dels relats com a brots psicòtics certs. Però el més desconcertant és que més de la meitat d’aquests (23) són del tot aïllats.

«Fins ara es pensava que la psicosi de les altures estava associada amb l’edema cerebral de gran altura, i amb menys intensitat, amb l’edema pulmonar o la malaltia aguda de gran altura», explica Brugger. Però en la majoria dels casos les narracions no relaten cap símptoma d’aquesta malaltia. Després de tornar a casa, Magriña i Cadiach van passar un seguit de proves, i cap va detectar absolutament res estrany.  

Si el fenomen pot sorgir sense lesions o malalties prèvies, hi ha d’haver unes causes més subtils. «Només tenim hipòtesis. Els experiments amb animals o utilitzant càmeres de pressió suggereixen que la hipòxia [falta d’oxigen] pot afectar els neurotransmissors», apunta Hüfner. No obstant, el paper de la hipòxia no és clar. «No detectem diferències entre els alpinistes que prenien oxigen i els que no», observa Brugger.

«Els trastorns de conducta en alta muntanya es coneixen des de fa  temps: tots els veterans, metges o no, hem viscut alguns episodi», comenta Antoni Ricart de Mesones, cap de servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Mesones apunta que a l’estudi, al basar-se en relats, se li podrien haver escapat algunes causes. «Per exemple, hi ha comportaments anòmals en pacients diabètics amb hipoglicèmia. Si això passa a nivell del mar, ¿per què no en altitud? Encara més en condicions d’ingesta insuficient», observa.

En un article publicat en el seu blog, Ricart apunta un assumpte delicat. En un estudi es va detectar que més de la meitat dels que intenten pujar a l’Everest prenen fàrmacs. Alguns fins i tot podrien prendre cocaïna, amfetamines o altres estimulants, cosa que pocs reconeixen públicament.

Brugger observa que hi ha alpinistes famosos que declaren expressament que no prenen drogues i que malgrat tot han tingut brots. «Amb la coherència de les descripcions que tenim, podem assegurar que aquests esdeveniments existeixen i que no tenen un nexe orgànic clar», acaba dient.

Més enllà de la curiositat, el treball pretén incrementar la seguretat dels escaladors. «Hi ha al·lucinacions que indueixen a prendre una via insegura. Només tenim els relats dels que han sobreviscut. Entre els que van perdre la vida hi podria haver casos deguts a aquest fenomen», comenta Brugger.

El 1985, l’escalador austríac Robert Schauer va sentir la presència d’un tercer home mentre escalava la cara occidental del Gasherbrum IV: el famós mur brillant, anomenat així per la llampant franja de marbre que el travessa. Schauer va percebre en diversos moments que aquella persona estava intentant empènyer-lo «al buit», explica. La gesta es va produir enmig d’al·lucinacions contínues. Durant la baixada es va sentir acompanyat, va creure estar en un súper, i fins i tot va sentir a la seva boca el gust de «la millor salsitxa que mai hagi menjat», recorda.

Brugger i Hüfner preparen un experiment més precís. Aquesta primavera s’instal·laran en un camp base a l’Everest i seguiran desenes d’alpinistes. Així pretenen estrènyer el setge a la fugissera psicosi.

Temes: Muntanyisme

0 Comentaris
cargando