Anar al contingut
Tom Franklin i Mark Richard: "Al sud, tots parlem el mateix idioma de supervivència despietada"

LA MARCA DE L'AMÈRICA PROFUNDA

Tom Franklin i Mark Richard: "Al sud, tots parlem el mateix idioma de supervivència despietada"

Es coneix per 'grit lit' l'escuderia d'autors sortits del recargolat, salvatge i violent sud dels Estats Units en els últims 30 anys. Dues de les seves figures dialoguen sobre la marca del paisatge en la seva escriptura.

Kiko Amat

Tom Franklin i Mark Richard,  dos dels millors escriptors vius de grit lit nord-americana, tenen en comú un passat acolorit i una escriptura dura, bella i temible. I, naturalment, un lloc d’origen: el sud. L’estrany, recargolat, salvatge i violent sud dels Estats Units. En els seus dos nous llibres –publicats per Dirty Works– els dos autors parlen de caçadors furtius, animals letals, dents podrides i ossos trencats, nens tolits i «coses que no es poden explicar». Homes que són una amenaça per a si mateixos i per als altres. «Barques robades, tripijocs frustrats amb drogues, assassinats menors, meteorologia inusual». Senyals de Déu i aparatosos accidents automobilístics. Baralles al fang amb el teu propi pare. El Vietnam. Oxicodona. Licor casolà i escopetes rovellades. Parlen amb nosaltres de tradició, escriptura, treball i redempció en aquesta conversa a tres veus.

L’escriptor Harry Crews li va dir al seu mentor, Andrew Lyttle: «Tots dos venim del sud, però no del mateix sud».

TOM  FRANKLIN: Potser perquè l’escriptura del sud dels EUA és una forma de caracterització, els crítics i els lectors la solen subdividir amb facilitat. Larry Brown té més en comú amb Raymond Carver que amb William Faulkner, i, no obstant, sovint els trobes aparellats. La majoria dels escriptors del sud coincideixen només en el paisatge, potser perquè n’hi ha molt, i caminant el veus més de prop.

"Les nacions derrotades tendeixen a produir una gran literatura: els vençuts senten la necessitat d'explicar-se a si mateixos" (Mark Richard)

MARK RICHARD: Diuen que hi ha 33 tipus de sud. Potser menys, perquè n’he vist desaparèixer un parell. Els dos factors més importants d’aquestes desaparicions han sigut l’aplicació de les lleis d’absentisme escolar i la introducció de l’electricitat a les zones rurals i, amb ella, la televisió.

Els escriptors de classe obrera tendeixen a tenir passats acolorits: treballs pèssims, accidents terribles, famílies tarades. Crec que, encara que és possible ser bon escriptor en la tradició universitària, els que s’han arremangat per fer feines de merda escriuen amb més vigor i caràcter.

T. F.: Això es deu al fet que gent com Larry Brown i William Gay han viscut entre gent treballadora i les consideren persones, no personatges (Brown els denominava només «gent»). Els escriptors de grit lit s’han vist forçats a treballar, i per tant posseeixen un coneixement íntim del que és una fàbrica de totxos, per exemple. No obstant, la documentació pot aconseguir enganyar qualsevol lector. Recentment li vaig preguntar a un autor com havia obtingut tanta informació sobre taxidèrmia per al seu llibre, i em va dir: «Google».

M. R.: He tingut molts treballs estranys o interessants, però no gaires feines de merda. He sigut locutor de ràdio, fotògraf aeri, vaig treballar en fàbriques de paper, drassanes i sèquies de reg. He sigut bàrman, investigador privat, muntador de mobles, corresponsal naval, editor de revista, professor universitari i pescador comercial. Sempre hi va haver algun aspecte d’aquestes feines que em va omplir. Contràriament, hi hauria renunciat. Soc una mica delusori, sempre he sentit que el futur presentava grans perspectives. I, de moment, ho ha fet. 

"L'aïllament engendra estranyesa,
i l'estranyesa és el començament» (Tom Franklin)

Els escriptors del sud dels Estats Units en general semblen avenir-se força, estar lliures de les habituals malvolences i enveges del sector.

T. F.: Amb un parell d’excepcions, la majoria tenim una bona relació. Sabem que estem dient la mateixa veritat, o una versió de la mateixa veritat, i les nostres versions s’alineen prou perquè disfrutem de la companyia dels altres. Acabo de ser admès a la Comunitat d’Escriptors del Sud i vaig anar a la seva reunió biennal. Molt sorprenent, tots aquells grans escriptors originaris del sud del país barrejant-se i tractant-se tan feliçment… Un parell d’escriptors notables no hi eren, i vaig sospitar per què.

M. R.: Pel sol fet de ser humans, entre escriptors sempre hi haurà enveja, rivalitat i mals sentiments. Però el vincle més fort que compartim és que tots som del sud, i el sud és una nació derrotada. Les nacions derrotades tendeixen a produir una gran literatura perquè els vençuts senten la necessitat d’explicar-se a si mateixos. Podem ser progressistes perquè som artistes, però en molts de nosaltres hi ha una vena de sang rebel que encara flueix. El sud estava poblat per persones d’ascendència escocesa i irlandesa, juntament amb diverses races expulsades de la seva pàtria perquè albergaven insatisfaccions persistents que les feien perilloses per a elles mateixes i per a altres, que només podia acomodar un lloc salvatge de camp obert, fosc, perillós, tortuós i habitat per animals i indis igualment salvatges. Tots parlem el mateix idioma de supervivència despietada, és un llenguatge ple de presumpcions i trampes somrients per als incauts. O el parles o no. Aquí diem que els del sud són les persones més agradables del món, fins que les fas cabrejar i et maten.

"Els del sud són molt agradables fins que els cabreges i et maten" (Mark Richard)

Algunes de les coses sobre les quals escriuen potser són normals per a vostès, els provinents del sud, però la resta del món les llegeix amb ulls desorbitats.

T. F.. Bé, una gran part del sud és provincial. Moltes de les persones del sud viuen en mons petits i tancats. L’aïllament engendra estranyesa, i l’estranyesa és tan sols el començament.

M. R. Vaig assistir a una reunió familiar a Louisiana aquest cap de setmana. Els homes van rostir un porc al pati durant tota la nit i les dones van preparar gumbo, botifarrons Boudin i altres receptes cajun. Vaig escoltar molt folklore familiar i mentides, però també molta veritat. Un home amb qui es va casar la meva cosina em va explicar que volia construir una nova casa a la seva propietat, però, al no poder aconseguir un permís per emportar-se l’antiga, la va enterrar al bosc. Devia semblar més aviat escèptic quan m’ho va explicar, i així que ens vam acabar les cerveses, vam pujar a un tot terreny i ens vam dirigir cap al bosc que hi ha darrere de la seva nova casa. Era allà. Un veí i ell havien llogat un buldòzer a la tarda, van demolir l’antiga casa familiar i la van enterrar al bosc. Jo la vaig veure. Aquestes coses estan al nostre voltant. Només hi has de prestar atenció.

Dubto que la grit lit rebi subvencions de la protectora d’animals. La majoria de les vostres històries inclouen animals apallissats, escorxats vius, peixos amb dinamita o coses pitjors.

T. F.: Això es deu al fet que estem més a prop de la terra que altres nord-americans. Aquesta vida dura de granja és fotuda per a homes i per a animals. És l’economia del degoteig.

"La vida dura de granja és fotuda per a homes i animals. És l'economia del goteig" (Tom Franklin) 

M. R.: Les persones tendeixen a tractar els animals de la manera com voldrien tractar altres éssers humans, de manera que és important observar com una persona tracta les criatures. No tindré mai tractes amb un home que clava puntades a peu a un gos.

L’escriptor de classe treballadora se separa de les seves arrels quan es converteix en escriptor, però no se sent mai còmode al seu lloc adoptiu. Tots dos han escrit sobre pertànyer i ja no pertànyer al lloc d’origen.

M. R.: Una de les meves cançons favorites de Leon Russell és Stranger in a strange land. No estic segur que puguem separar-nos de les nostres arrels. Jo no ho he fet mai. A la vegada, no sé com de profundes eren aquestes arrels. Crec que la majoria dels escriptors se senten fora de tot, sempre mirant des de fora, en general.

¿Com els tracten els familiars, amics i coneguts quan tornen al sud?

T. F.: Tinc un peu a cada món. Escolto històries que ofendrien molts dels meus amics urbans; i, si m’indignés jo, ofendria el meu germà. Quan retorno al sud retrocedeixo en el temps. Jo he canviat, però, a pesar que el paisatge ha sigut alterat, les actituds de la gent d’allà són les mateixes que quan me’n vaig anar. L’únic que puc fer és no irrompre amb ira solemne, sinó riure. Oferir una mirada silenciosa i considerada. La gent es mofa de mi per ser el «liberal», així que jugo aquest paper per a ells. Faig de liberal de manual. Però em tracten bé. Alguns fins i tot han llegit els meus llibres.

M. R.: Crec que, en general, són feliços per mi i orgullosos que hagi portat una mica de glòria a una ciutat tan petita, però percebo certa quantitat de sospita ben merescuda des d’alguns sectors.

"Soc un cristià en dificultats: porto un anell amb la creu, però no reparteixo fullets" (Mark Richard)

Els pares dels llibres grit lit no fan olor de roses. La majoria són refotuts borratxos, violents i desesperats. I, al mateix temps, escriuen sobre ells amb afecte palpable. «No era fàcil ser el teu pare», escriu Mark a la seva novel·la.

T. F.: Els mals pares tenen una bona història. Han tingut una vida difícil, formen part d’una cadena d’abús: l’avi és violent amb el pare, el pare amb el fill, etcètera. Sovint els nostres personatges intenten trencar aquest patró. És una clàssica font de problemes: el cor humà en conflicte amb si mateix. ¿Puc ser millor que el meu pare? ¿Puc ser jo mateix un millor pare? A més, tots simpatitzem amb un nen que ha tingut una criança difícil. Un dels desafiaments d’escriure sobre aquests pares és fer-los agradables, o com a mínim acceptables.

M. R.: Tinc tres fills, de 20, 17 i 14 anys. El clixé és cert: tendeixes a comprendre una mica millor els teus pares després de convertir-te en un. El meu propi pare era un perfeccionista i el seu únic fill era imperfecte. No va poder ocultar la seva decepció amb mi. Ho va intentar, però no podia, i se sentia malament per això. I jo em sentia malament perquè ell se sentia malament.

"La gent se'n riu de mi per ser el 'lliberal', així que jugo aquest paper pera ells, faig de lliberal de manual" (Tom Franklin)

La idea de redempció és indispensable en els seus llibres.

T. F.: Bé, molta literatura del sud és d’arrel cristiana, i la seva forma de pensar se centra en la possibilitat de redempció. És una cosa natural. Tots vam créixer sentint parlar de les nostres possibilitats d’arribar al cel i evitar l’infern. A més, si tractes amb personatges que són qüestionables (en el millor dels casos), la redempció és una direcció lògica. Volem que existeixi la redempció per als personatges, perquè llavors nosaltres, els lectors, potser també hi podrem accedir. Tant de bo.

M. R. No soc evangèlic. Crec que la salvació i la redempció són qüestions personals. Soc un cristià en dificultats: porto un anell amb la creu, per exemple, però no reparteixo fullets. Fa uns anys, jo era un convidat habitual d’un programa de televisió, i un company escriptor sempre es referia a mi com «El Cristià». «Preguntem-ho al Cristià, què en pensa», i tal. Al final vaig haver de dir-li: «Jesse, la teva salvació no és el meu puto problema».