Anar al contingut
zentauroepp41658782 wilma y betty180126180306

ARQUEOLOGIA FEMINISTA

Les dones prehistòriques no eren com Wilma i Betty

Els Picapedra no són el millor model per fer-se una idea de com eren les dones troglodites. Però tampoc ho són la majoria de les imatges de museus, documentals i manuals escolars

Els Picapedra no són el millor model per fer-se una idea de com eren les dones troglodites. Però tampoc ho són la majoria de les imatges de museus, documentals i manuals escolars.

Michele Catanzaro

Àlbum de cromos sobre Atapuerca, publicat l’any 2002: en una pàgina, una dona adulta i una adolescent omplen d’aigua uns recipients. Subtítol: Bateria de cuina. A la pàgina següent, uns homes participen en una batuda de caça. Subtítol: Armes llancívoles. A qui jugués amb aquests cromos, li devia quedar clar el paper destinat a homes i dones des de la nit dels temps.

Representacions d’aquesta clase abunden en còmics, documentals, museus i llibres de text. «L’home sol estar dret amb alguna cosa a la mà, tallant pedra, fent foc o pintant. La senyora està agenollada amb les criatures», resumeix Assumpció Vila Mitjà, arqueòloga i professora d’investigació jubilada del CSIC.

Rols incerts

«El 2012, en una exposició a Madrid, es va representar una dona pintant la cova d’Altamira. Va suposar un impacte. Es va alçar molt la veu des de l’acadèmia. ¿Per què poseu una dona, si no està comprovat que ho fos? Bé, tampoc està comprovat que fos un home», afirma Ana Herranz, investigadora en un projecte sobre arqueologia i dones a la Universitat de Jaén.

Xaman femení magdalenià pintant el sostre dels policroms d’Altamira. Il·lustració d'Arturo Asensio segons una idea d'Enrique Baquedano

Les dones prehistòriques solen ser representades dedicant-se a les tasques de la llar. Les prehistòriques més famoses, Wilma Picapedra i Betty Terregam, responen al clixé de la mestressa de casa dels anys 60. «Tenen gràcia: almenys són protagonistes. A les pel·lícules, al contrari, solen ser o bé secundàries o bé molt sexis», afirma Lourdes Prados, professora d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Madrid. A la pel·lícula Fa un milió d’anys, Raquel Welch hi apareix sense un pèl i amb un ajustat triquini de pell.

Manuals esbiaixats 

Prados és editora del llibre Museos arqueológicos y género. Educando en igualdad, que s’acaba de publicar. El que més la preocupa són les representacions divulgatives. «La majoria dels manuals escolars estan esbiaixats. En els últims anys, s’ha intentat que els textos siguin més equilibrats. No obstant, les imatges no s’han tingut en compte. I, per a un nen, la imatge és el primer que arriba», afirma Prados .  

«Aquestes representacions estan transmetent el que considerem natural, una cosa que sempre ha sigut així i que no es pot canviar: la família nuclear, l’enamorament, que la dona s’ocupi de cuidar els fills i també de les tasques de la casa, que sempre han manat els homes…», desgrana Vila.   

El problema és que no hi ha cap prova que això sigui cert. «El marge d’arbitrarietat en aquestes representacions és molt alt. L’arqueologia ha millorat molt, però, pel que fa al gènere, no hi ha hagut grans projectes o grans pressupostos per investigar-lo», explica Vila. «Realment, no tenim gaires dades per 
diferenciar els papers», afirma Prados.  

Raquel Welch, depilada i amb triquini de pell a la pel·lícula 'Fa un milió d'anys'.

No obstant, hi ha indicis que conviden a la cautela. El 1971, es va descobrir a Granada la dama de Baza, una estàtua ibera del IV segle aC. L’escultura, emplaçada en una cambra funerària, estava envoltada d’una gran quantitat  d’armes i contenia ossos al seu interior. Al principi, es va donar per fet que pertanyien a un guerrer i que la figura era una divinitat. No obstant, proves successives van comprovar que els ossos eren de dona. «Potser no era una guerrera, però segurament era un personatge de gran importància», assegura Prados. 

Caçadores i artistes

«En sepultures de l’edat del bronze, s’han trobat punyals al costat d’ossos de dona i joies al costat d’ossos d’homes», afirma Vila. «La caça major necessita un grup: és probable que les dones hi participessin. Es vincula la dona amb l’aparició de l’agricultura, pels seus coneixements en recol·lecció. No obstant, la seva imatge desapareix en les representacions de l’agricultura», argumenta Prados. «Quant a l’art, les pintures de mans són petites: podrien ser de dones o d’individus infantils», afirma Herranz. «És clar que les dones parien, però la capacitat de reproduir-se és biològica, mentre que el fet de reproduir-se és social», afirma Vila. En altres paraules: la decisió de tenir fills i la manera de criar-los depèn de factors socials.

Analogia etnogràfica

El que els prehistoriadors no troben a les excavacions ho solen buscar entre els pobles de caçadors i recol·lectors de l’actualitat. Aquest procés s’anomena analogia etnogràfica i no està exempt de controvèrsia. Aquests pobles, encara que semblin primitius, han tingut tanta història com els altres. «Que el nivell tecnològic sigui el mateix que els prehistòrics no vol dir que la societat sigui la mateixa», explica Vila.

Homes musculosos cacen un os, en una clàssica representació estereotipada de la prehistòria.

Al marge d’això, tampoc l’analogia etnogràfica sustenta els estereotips de gènere. «En aquests grups hi ha casos demostrats de dones que cacen o fan ceràmica», apunta Vila.

Amplificació de desviacions

No obstant, a mesura que museus i llibres es fan cada vegada més visuals i multimèdia, les desviacions en la representació de les dones prehistòriques s’amplifiquen. «Si busques prehistòria a internet, et surten gairebé només imatges d’homes», exemplifica Herranz. 

«Aquestes imatges parteixen d’informació produïda bàsicament per homes: aquest fet ha influït en com veiem la prehistòria», afegeix la investigadora. «Els primers arqueòlegs eren homes blancs, capellans, burgesos», coincideix Vila. «Durant la carrera, érem feministes en la vida quotidiana, però semblava que no ho érem quan fèiem arqueologia, perquè no hauria  sigut científic. Desprésvam començar a pensar que no era necessàriament així», recorda la veterana científica.  

Arqueología d'engendrar

Els investigadors també som productors d’ideologia. No pots investigar el que no et planteges investigar: hi ha coses que no veus si no te les planteges», afirma Prados. Obviar els aspectes de gènere pot eclipsar qüestions fonamentals. «Quan parlem de reproducció, estem parlant de la continuïtat de la societat: no és un tema menor», explica Vila. Per això, alguns investigadors no utilitzen els termes «arqueologia feminista» o «arqueologia de gènere» (gender), sinó «arqueologia d’engendrar» (engender).

«Voldríem que s’incorporés l’arqueologia sexual en la normalitat, no com un tema a part. No obstant, la majoria dels catedràtics consideren que aquestes són qüestions de dones», lamenta Vila. «Les coses estan canviant, però costa. A vegades es munta un museu i s’hi posa al damunt una mica de gènere», afirma Prados. «El problema és que intentem fer discursos i hipòtesis, però encara no tenim un mètode feminista en arqueologia. No hem definit què hauríem de buscar per veure si una societat tenia aquestes normes o altres», comenta Vila. 

A falta de certeces, inclusivitat 

A falta de troballes certes, les expertes demanen que, com a mínim, s’intenti ser com més inclusiu millor en les representacions. «Davant del dubte, és millor posar alternatives possibles: en algun lloc es pot representar una dona esquarterant un animal i un home cuidant  els fills», argumenta Vila. 

El Museu Arqueològic Regional de Madrid (on es va representar la pintora d’Altamira) ha apostat per aquesta estratègia. El projecte Pastwomen, que reuneix arqueòlogues de diversos centres espanyols, organitza un taller amb il·lustradors al febrer a Jaén, per treballar en representacions més equilibrades. «És important que, quan estudien o van a un museu, les nenes no se sentin excloses», assegura  Prados. 

0 Comentaris
cargando