Alain Delon ho veu tot negre

Alain Delon no passa pel seu millor moment. Els últims cinc anys ha patit tota  mena de malalties pròpies de l’edat (va néixer a Sceaux, Alts del Sena, el 1935) i sembla que ho encaixava tot al millor que podia fins que la mort de l’actriu Mireille Darc, el setembre passat, amb qui havia viscut entre el 1968 i el 1984 i a qui considerava la dona de la seva vida, el va enfonsar en una profunda depressió. Per acabar-o d’acobar, dues setmanes després de la mort de Darc, Delon va haver de ser operat amb urgència d’una afecció coronària. Diuen que segueix deprimit i amb ganes de morir-se, cosa que tampoc és estranya, ja que això li passa a gent molt més jove que ell al comprovar la capacitat d’hostilitat o avorriment de l’existència humana. Ja deia el malastruc de Thomas Bernhard que, a partir dels 50, més valia morir-se, ja que tot era repetició, rutina i tedi. Fidel a les seves idees, l’escriptor austríac va aconseguir rebentar als 53. La majoria de la gent, en canvi, prefereix esperar fins a l’amarg final, encara que sigui queixant-se constantment. A Delon li ha agafat per deprimir-se, i no seré jo qui l’hi retregui: ¿què fa als 82 anys un paio que ha basat tota la seva existència en la seducció?

Alain Delon no ha sigut mai un gran actor. A un no li ve al cap ni una interpretació memorable. Es limitava a complir, conscient de com era de guapo i que el que feia ell consistia més aviat a ser una presència (Juan Marsé es va imaginar el Pijoaparte d’Últimas tardes con Teresa amb els seus trets). Va tenir sort amb els papers que li van caure: va ser el primer Ripley de les novel·les de Patricia Highsmith a A pleno sol (1959), de René Clément; potser la seva millor interpretació, entre contingut i inexpressiu, l’hi va proporcionar Jean Pierre Melville amb El samurai (1960); Luchino Visconti li va donar dues oportunitats d’or: Rocco y sus hermanos (1960) i El gatopardo (1963); Jacques Deray li va proporcionar un èxit de crítica, La piscina (1969), i un altre de públic, Borsalino (1970). L’última vegada que se’l va veure en una pantalla va ser el 2008, interpretant Juli Cèsar a Astèrix als jocs olímpics, i aquell mateix any es va acomiadar del teatre, en companyia d’Anouk Aimée, protagonista de la cèlebre pel·lícula de Claude Lelouch Un hombre y una mujer, amb la funció Cartes d’amor.

Malgrat el seu físic guapo, dolç i una mica femení, no era precisament tou. Durant els anys 60 i 70 van córrer multitud d’històries sobre una adolescència de gamberrisme, sobre un possible pas per la Legió Francesa i sobre la seva tendència a cultivar amistats una mica tèrboles (en la línia de les coses que Gérard Depardieu, amb menys pudor, no ha tingut cap mania a explicar personalment). Sempre ha sigut un paio molt de dretes i se li coneixen algunes declaracions en què afirmava sentir un gran respecte per Jean Marie Le Pen. Però el tret principal del seu caràcter, que ell mateix va cultivar amb més cura que la interpretació, va ser la seva condició de seductor contumaç, que li va proporcionar alguns èxits de gran mèrit (pensem en Brigitte Bardot, Anne Parillaud, Dalida o la nostra Bárbara Rey, gran devota de la reialesa del cine i de l’altra). El principal, en la meva modesta opinió, és haver estat uns anys amb una de les dones més atractives de tots els temps, Romy Schneider, l’emperadriu Sissí que no va aconseguir mostrar-se com la gran actriu que era fins que Andrzej Zulawski li va oferir, a principis dels 70, el paper protagonista de la commovedora L’important és estimar. Qualsevol que hagi vist La piscina notarà que saltaven espurnes entre ells.

El 1964, Delon es va casar per primera i última vegada en la seva vida. L’elegida va ser una jove actriu francesa nascuda al Marroc i que es deia Nathalie Cánovas (cognom que va canviar ràpidament pel del seu flamant marit). La cosa va durar uns quatre anys i va donar temps a fabricar un fill, Anthony. El 1987, després d’una llarga etapa amb Mireille Darc, Delon s’uneix a la model holandesa Rosalie Van Breemen, amb qui té dos fills més i de qui se separa el 2002. Pot ser que la seva amante més peculiar i poc previsible fos la model i cantant alemanya Nico, que va conèixer abans que ella entrés a formar part de The Velvet Underground, la banda de Lou Reed i John Cale apadrinada per Andy Warhol. Formaven una parella estranya, el seductor francès i la teutona depressiva, però van tenir un fill, Christian, a qui Delon no ha volgut reconèixer mai per motius que només ell coneix. En qualsevol cas, quan Nico va rebentar a Eivissa fa uns anys, el nostre home no es va deprimir com amb Mireille Darc; més aviat va guardar un silenci molt rellevant.

Passat estimulant

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Alain Delon ha rodat un munt de pel·lícules. La majoria poden ser ignorades tranquil·lament, però hi ha unes quantes obres mestres, sobretot al principi de la seva carrera. L’acostament de Volker Schlöndorf a l’obra de Marcel Proust, Un amor de Swann (1984), potser no ho era, però veure Delon, el gran seductor heterosexual, interpretant el més que ambigu baró de Charlus tenia la seva gràcia (als 60 van córrer rumors sobre la possible homosexualitat de Delon a partir de l’interès de Visconti per ell, rumors que l’actor mai es va molestar a desmentir o confirmar).

A vegades només cal una presència per triomfar en el cine. Va ser suficient per a Gary Cooper o Robert Mitchum, i ho va ser per al senyor Delon. Malgrat fer-se ciutadà suís el 1999 –a efectes financers, segons sembla–, França li va concedir la Legió d’Honor el 2005. Potser està a les últimes, però el seu passat és molt més estimulant que el de la majoria dels éssers humans que conec, incloent-me a mi mateix. Crec que, si jo hagués arribat a mantenir una relació sentimental amb Romy Schneider, arribaria a vell amb grans coses per recordar i m’aniria a dormir a la nit convençut de tenir uns somnis meravellosos. Llàstima que haver tingut una gran vida –incloent-hi haver assolit la condició d’estrella sense ser un gran actor– no li serveixi a Delon per sortir de la seva melancolia i encaixar amb serenitat el seu ocàs.