ENTREVISTA

Woody Harrelson: "Molts actors no van rebre prou amor de petits"

L'actor texà estrena 'Tres anuncios en las afueras', on encarna el xèrif d'un poble de l'Amèrica profunda

zentauroepp32681232 file   in a thursday  nov  5  2015 file photo  woody harrels180104172140

zentauroepp32681232 file in a thursday nov 5 2015 file photo woody harrels180104172140 / Joel Ryan

7
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Fa 30 anys que fa pel·lícules, però mai tantes com ara. Només en l’últim any l’hem vist donant vida a un aterridor líder militar –a La guerra del planeta de los simios–, al 36è president dels Estats Units –a LBJ–, a un divorciat neuròtic –a Wilson– i al turmentat pare de l’escriptora Jeannette Walls –a El castillo de cristal–, i aviat estrenarà Solo: A Star Wars story, en què encarna el mentor de Han Solo. Ara arriba als cines a bord de Tres anuncios en las afueras, magnífica barreja d’intriga policial i comèdia negra en què dona vida a un xèrif acusat de no fer prou per resoldre l’assassinat d’una adolescent. 

–El seu personatge a Tres anuncios en las afueras

–És el que més em va atraure de la pel·lícula. En moltes, la distinció entre el bé i el mal és massa fàcil: els bons només són bons, els dolents, només dolents. Però aquí tots els personatges són éssers fotudament defectuosos però capaços de generar empatia. ¿I no som tots així en el món real? És a dir, és cert que al llarg de la meva vida he conegut més d’un paio que era un absolut malparit, però la majoria de la gent té coses bones i coses dolentes. 

–No és el primer policia al qual vostè dona vida al llarg de la seva carrera. ¿És cert que en els seus anys de joventut va voler dedicar-se professionalment a la defensa de la llei? 

–Sí, vaig pensar a ser policia i després vaig decidir que volia ingressar a l’FBI. Fins i tot vaig planejar  formar part dels serveis secrets. Però, meditant-ho bé, si m’hagués dedicat a això el meu rendiment hauria sigut lamentable. ¿M’imagines a mi protegint el president Trump? Suposo que deixaria via lliure als seus agressors perquè fessin amb ell el que els donés la gana. 

–Ara que esmenta Trump, ¿fins a quin punt creu que Tres anuncios en las afueras

–Qualsevol pel·lícula que retrata un món ple d’odi funciona com a mirall dels Estats Units. Dit això, em resisteixo a assumir que el meu país està en un estat tan moralment ruïnós. No crec que el 50% dels americans siguin racistes, per molt que els resultats de les eleccions ho puguin donar a entendre. Per un altre costat, jo visc a cavall entre la costa est i la costa oest, i allà la gent és més progressista. L’Amèrica que hi ha al mig, entre Califòrnia i Nova York, és diferent. 

 

–¿Diferent com?

–¿Com explicar-ho? Potser es preocupen menys per ideologies i altres consideracions racionals que pel que els dicten el cor i les necessitats bàsiques. Durant l’última campanya electoral, Hillary Clinton pronunciava frases com: «Les coses són millors ara del que ho eren abans», i la gent pensava: «Aquesta dona només diu mentides». En canvi, Trump deia: «Jo cuidaré de vosaltres. Se n’han endut les vostres fàbriques, però jo les faré tornar». Va dir el que la gent necessitava sentir, encara que fossin mentides. És un paio llest. També és un xenòfob, i un maníac amb impulsos genocides, i un narcisista, i l’ésser humà més deplorable que he conegut mai. 

–¿Quan el va conèixer?

–Fa molt temps. El meu amic Jesse Ventura, a qui Trump volia reclutar quan va pensar a presentar-se a les eleccions presidencials del 2004, em va trucar llavors i em va proposar que l’acompanyés a sopar amb Trump i la seva nòvia a la Trump Tower. Jo no tenia res millor que fer, així que vaig acceptar la invitació. Passats amb prou feines quatre minuts de sopar jo ja no podia aguantar aquell estúpid ni un minut més. Em vaig excusar, vaig sortir a la terrassa i em vaig fumar un bon porro per aclarir-me les idees sobre com sobreviure la resta de la vetllada. Pensant-ho bé, és terrible: tinc un president amb qui ni tan sols vaig ser capaç d’aguantar un sopar. 

«Trump és un paio llest. També és un xenòfob, i un maníac amb impulsos genocides, i un narcisista, i un ésser deplorable»

–¿Se n’aniria a sopar amb Hillary Clinton?

–Per dir la veritat, en general no crec en els líders polítics. Penso que vivim en un món completament corrupte en què els governs estan formats per homes de negocis que estan comprats per altres homes de negocis, i cap d’ells pensa ni per un instant en la gent. Hi ha excepcions, és clar; Salvador Allende en va ser una. Però la majoria de líders són uns pocavergonyes. I això serà sempre així. Ens anirà millor si ens resignem a seguir aguantant. 

–Ha parlat dels seus desitjos juvenils de defensar la llei. ¿Quan els va substituir pels de dedicar-se a la interpretació?

–Suposo que vaig comprendre que els models en què m’havia fixat per desitjar convertir-me en policia o en membre del servei secret eren actors. Però recordo un moment d’epifania més concret que vaig tenir quan anava a l’institut. Jo era a la biblioteca, a la meva, i un company se’m va acostar i em va dir: «Ei, Woody, fes la teva imitació de l’Elvis». L’intèrpret nat que hi ha en mi es va deixar portar i es va posar a imitar l’Elvis allà al mig. Vaig començar a cantar, i després vaig pujar a una taula i em vaig posar a moure la pelvis com el Rei. Em pensava que em farien fora de la biblioteca, però en canvi la gent va començar a aplaudir i a corejar. I quan vaig acabar se’m va acostar Ronda Rogers, que era una noia guapíssima que per descomptat estava fora del meu abast i em va dir: «Woody, soc la vicepresidenta del club de teatre, i crec que t’hi hauries d’apuntar». Ho vaig fer. I no vaig trigar a sortir amb ella. Això em va fer voler ser actor.

 

–Des que es va presentar al setembre al Festival de Venècia, Tres anuncios en las afueras

–Gens ni mica. Aquesta vida que tinc és per si mateixa un premi. L’únic que m’importa és que la gent vegi les pel·lícules que faig. Pel que fa a la resta, no tinc en absolut ego.

«L'excés d'egos és la gran plaga de Hollywood. Ho sé perquè fa 30 anys que estic en aquest negoci i n'he vist de tots colors»

–No tothom a Hollywood pot dir el mateix, ¿veritat?

–És cert. De fet, l’excés d’egos és la gran plaga de Hollywood. Ho sé perquè fa 30 anys que estic en aquest negoci i n’he vist de tots colors. Així que et fas famós, de sobte et veus envoltat de gent que no et coneix de res però tot i així t’inunda amb el seu amor, i és fàcil que això et confongui. Deu ser que molts actors no van rebre prou amor de petits, no ho sé. En tot cas, uns quants elogis hipòcrites no mitigaran aquestes mancances.

–En els últims dos anys ha rodat 10 pel·lícules. ¿Que no descansa mai?

–Sí, és cert que he estat treballant massa. No sé com ha passat. Fas una pel·lícula que connecta amb el públic, i de sobte el teu telèfon comença a sonar. Però sé que no durarà gaire. Quan la gent veu la mateixa cara massa sovint, s’avorreix.

 

–¿Pot explicar alguna cosa sobre Solo: A Star Wars stor

–Podria, però acabaria mort. Mai en la meva carrera m’havia trobat amb tant secretisme. Ni tan sols em van proporcionar un guió convencional. Em van donar un e-reader que estava encriptat amb una clau llarguíssima. I cada vegada que sortia del set havia de fer-ho tapat amb una manta. En tot cas, he de reconèixer que m’ho vaig passar molt bé. I no diré res més. M’esgoto només de pensar en la quantitat de vegades que hauré d’esquivar aquesta mena de preguntes durant els pròxims mesos. 

–¿Com es porta amb la premsa?

–Bé, però no he arribat mai a saber lidiar amb les preguntes personals. Algú em va donar un bon consell per esquivar-les: «Simplement assenteix i contesta el que et doni la gana relacionat amb la pel·lícula que estiguis promocionant». Però no ho sé fer. Sigui el que sigui el que se’m pregunta, jo contesto. No tinc res a amagar. Soc un hippy i m’agrada anar descalç. Poca cosa més. 

–En una entrevista va dir que el sexe i les drogues el van fer més llest.

–¿Això vaig dir? Mare meva. Però bé, l’escriptor William Blake va dir: «El camí de l’excés condueix al palau de la saviesa». Si això és cert, llavors jo dec ser savi. Extremadament savi.

Notícies relacionades

–¿Es penedeix d’alguna cosa?

–Bé, era molt jove quan em va arribar la fama. Vaig beure massa, em vaig entregar a certs vicis amb massa alegria, i vaig tenir diverses topades amb la policia. Vaig fer un munt d’estupideses. Així que, efectivament, em penedeixo de moltes coses. I no en penso parlar.