PERFIL

Ringo Starr: l'últim de la fila

El músic britànic acaba de ser distingit per Isabel II amb el títol de sir, un honor tardà per al bateria que 'va caure', per casualitat, als Beatles

zentauroepp41483542 os adjunto el original de ilustraci n sobre  ringo starr   p180105181543

zentauroepp41483542 os adjunto el original de ilustraci n sobre ringo starr p180105181543 / OS ADJUNTO EL ORIGINAL DE ILUSTRACION SOBRE RINGO STARR

4
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

Sa graciosa majestat britànica s’ha pres el seu temps per atorgar-li el títol de sir a Ringo Starr, nascut com a Richard Starkey al Liverpool del 1940 i famós per haver format part del grup musical més popular de tots els temps, els Beatles. Però no es tracta de veure cap mostra de menyspreu en aquesta demora: la reina, probablement i com gairebé tothom, es va oblidar que Ringo seguia viu fins que un secretari o secretària –posem-hi Nigel o Fiona, per utilitzar un parell de noms típicament britànics– li va dir una cosa així com: «¿I si fem Ringo Starr sir, que ja té una edat? ¿Que qui és Ringo Starr? ¡El bateria dels Beatles! ¿Mèrits musicals? Bé, majestat, més aviat escassos. De fet, tota la seva contribució a l’obra del grup es redueix a dues cançons de to tavernari i una mica patxanguer: Don’t pass me by Octopus’s garden. A vegades, Lennon i McCartney el deixaven cantar, però sempre el material més humiliant i groller: With a little help from my friends, Act naturally, Yellow submarine… ¿Que si el públic el respecta com a músic? Doncs, diguem-ne que se li té carinyo. De fet, hi ha certa unanimitat a l’hora de considerar-lo el típic tio que està al lloc adequat en el moment precís: a Ringo li va tocar la loteria quan Lennon i McCartney es van cansar d’aguantar un tal Pete Best i li van oferir el càrrec a ell. Faci feliç aquest ancià, majestat, i nomeni’l sir. És un gran anglès. Pensi que va votar a favor del brexit…».

No em sembla una exageració afirmar que a Ringo Starr mai ningú se l’ha pres seriosament. Amb els Beatles exercia, al mateix temps, de bateria, bufó i mascota. El productor George Martin es va buscar un altre bateria per al primer senzill del grup, Love me do, i li va endossar a Ringo una pandereta perquè s’entretingués i se sentís mínimament útil. 

 

¡Li va tocar la loteria!

Abans dels Beatles, el nostre home tocava en un grup de Liverpool anomenat Rory Storm & the Hurricanes, del qual ningú se’n recorda avui dia, encara que va obtenir certa glòria a nivell local. Si Lennon i McCartney no arriben a fixar-se en ell, farts de la irresponsabilitat permanent i falta de professionalitat de Pete Best, Ringo no hauria passat mai a la història i seria un músic oblidat més. ¡Però a l’home li va tocar la loteria! I jo crec que s’ho mereixia després d’una infància espantosa: als 6 anys, acabats de  divorciar els seus pares, va tenir una peritonitis que el va deixar en estat de coma durant 10 setmanes; als 13, una pleuresia el va mantenir dos anys en un hospital, on, almenys, va aprendre a tocar el tambor. En l’adolescència, va passar per alguns grups de skiffle –subgènere oblidat la principal estrella del qual va ser Lonnie Donnegan, molt influent entre totes les bandes del Mersey Beat–, va acabar amb els Hurricanes i va guanyar la grossa al ser fitxat a Hamburg per Lennon i McCartney. A partir d’aquí, l’únic que va haver de fer va ser, com en la cançó de Buck Owens que ell mateix versionaria, actuar amb naturalitat.

Amb els Beatles exercia, al mateix temps, de bateria, bufó i mascota

A partir d'aquí, l'únic que va haver de fer va ser, com en la cançó de Buck Owens que ell mateix versionaria, actuar amb naturalitat.

Poc dotat per a la composició musical, es va limitar a fabricar dues cançons per als Beatles, com deia Nigel, el secretari, i a interpretar algunes d’alienes que es prestaven al seu to de veu i es podien confondre amb el gènere musical preferit de Ringo, aquell vodevil britànic que tant agrada als borratxos de pub quan porten unes pintes a sobre. Quan els Beatles es van dissoldre, Ringo, per no ser menys, va començar a publicar discos. El millor que es pot dir d’ells és que resulten agradables d’escoltar, i el pitjor, que no aporten res destacable a la història de la música. El primer, Sentimental journey (1970), ja va ser tota una declaració de principis: mentre Lennon i McCartney s’esforçaven a donar el millor de si en els seus primers passos en solitari, Ringo ens va  encolomar una sèrie de versions de clàssics britànics i nord-americans amb la seva veu de nas habitual. El seu intent més lloable de fabricar un àlbum decent data del 1973, amb Ringo, que contenia l’estupenda Photograph i una versió molt graciosa del You’re sixteen de Johnny Burnette.

Notícies relacionades

 

Dona de cine

El seu pas pel cine tampoc es pot definir com a gloriós, encara que li va servir per conèixer la seva segona i definitiva dona, Barbara Bach –de la primera, Maureen Tigrett, se’n va alliberar el 1975–, durant el rodatge d’El cavernícola (1981). El 1988, tots dos van passar una temporadeta en un rehab de Tucson, Arizona, per deixar la beguda. I, per cert, el fill gran de Ringo també toca la bateria. I sembla que molt millor que ell.