François Jullien: "La tensió entre Catalunya i Espanya no es resoldrà per la força"

El títol de l’últim assaig del filòsof francès François Jullien sona provocador –La identidad cultural no existe (Taurus)–, especialment en un lloc com Catalunya, on la qüestió de la identitat –la nacional i la cultural– és objecte de controvèrsia. El pensador no només no defuig el debat de la qüestió catalana, sinó que el busca, convençut com està que aquest conflicte és el reflex d’un mar de fons molt més gran, d’escala europea, que té a veure amb el canvi de referents a què assistim en els últims temps i amb comptes del passat d’Espanya que estan pendents de resoldre. 

¿Què vol dir que no existeix la identitat cultural? ¿I la llengua, l’art, la tradició o la gastronomia del lloc on visc? ¿Això no conforma la meva identitat cultural? El concepte d’identitat cultural és un engany perquè barreja realitats que no tenen res a veure. La identitat és individual, subjectiva i idèntica al llarg del temps, és el que fa que vostè sigui qui és i jo ser qui soc, però la cultura d’una comunitat és un fet col·lectiu, objectiu i variable amb el pas dels anys. Els que reclamen la identitat cultural com un valor que s’ha de protegir no només s’equivoquen i ens confonen, sinó que posen aquesta cultura en un greu perill.

¿Quin? Entendre la cultura d’una comunitat de forma identitària acaba matant-la perquè la tanca sobre si mateixa, no la deixa créixer ni canviar, i una cultura que no es transforma acaba morint. La història està plena de casos així. Aquesta forma de pensar explica el ressorgiment del nacionalisme a Europa. Respon a una manipulació interessada.

Si no existeix la identitat cultural, ¿llavors què és la cultura d’un lloc? Davant la idea d’identitat cultural, que posa l’accent en la diferència i és excloent, jo proposo el concepte de recursos culturals, que són oberts, plurals i no pertanyen a ningú, són de qui els explora i els explota. Jo soc francès, però la cultura francesa no em pertany, de fet hi ha estrangers que aprofiten els recursos culturals del meu país més bé que els natius.

¿Quins serien aquests recursos? –Tots els que componen la cultura d’un lloc. La identitat cultural catalana no existeix, el que hi ha a Catalunya és un compendi de recursos culturals entre els quals hi ha la llengua, el paisatge, la gastronomia, la història, la relació que aquí es dona entre el mar i la muntanya, Salvador Dalí i les platges de Sitges, per mencionar-ne alguns. Aquests elements no componen cap identitat col·lectiva ni són propietat de l’entitat política anomenada Catalunya, són de qui vulgui explorar-los i activar-los.

¿I creu que es perceben així? No, per això sorgeixen els problemes. En el conflicte que avui es viu a Catalunya hi trobo a faltar una reflexió, prèvia a la política, que atengui els recursos culturals que hi ha en aquesta comunitat, molts dels quals són comuns amb Espanya i altres no, i que explori com activar-los millor per obtenir-ne un profit més gran. Aquesta feina s’hauria d’haver fet abans de plantejar el dilema de la independència, que és un fet sobre el qual no tinc opinió i que hauran de decidir els ciutadans. De fet, si s’aturen a analitzar aquests recursos culturals, trobaran la resposta de si per a Catalunya és millor independitzar-se o seguir a Espanya.

¿Quina percepció té d’aquest conflicte? Em decep veure que el debat s’ha tancat sobre la qüestió identitària i tot s’ha plantejat en termes de xoc mediaticopolític. Només es parla de la correlació de forces que hi ha entre un bàndol i l’altre, però ningú s’atura a explorar prèviament els recursos culturals que tots dos tenen en comú i els que distingeixen els uns i els altres. I en aquesta manera d’actuar, el paper dels mitjans ha sigut decisiu.

¿Els mitjans? ¿A què es refereix? No ens enganyem: a l’Europa d’avui els mitjans són el primer poder. Això és una cosa que no hem elegit els europeus, però és així. L’anàlisi política ha quedat superada per l’espectacle politicomediàtic, i el conflicte català no s’ha salvat d’aquest signe dels temps. Als mitjans els interessa la polarització perquè els dona protagonisme i els aporta diners, però el seu paper no hauria de ser fomentar aquesta percepció extremista, sinó introduir reflexió i posar el focus en els matisos, en els territoris intermedis, en tot el que hi ha a la meitat dels binomis del sí o del no, d’independència o unitat. 

¿I creu que no s’ha fet? No. El conflicte s’ha plantejat en termes de xoc entre extrems irreconciliables i la solució s’ha fiat al fet que hi hagi un vencedor i un vençut, però així no s’arreglarà mai aquest problema, que té arrels més profundes. Podrà semblar que s’ha solucionat per un temps, però les aspiracions del bàndol perdedor quedaran soterrades esperant el moment de tornar a la superfície. La tensió entre Catalunya i Espanya no es resoldrà per la força ni obligant els ciutadans a elegir sí o no a la independència, sinó apel·lant a la cultura, reflexionant sobre qui és cadascú i on vol ser. 

¿Té alguna idea de per què patim aquests problemes en aquest país? Espanya arrossega la condemna de no haver resolt determinades qüestions del passat en el seu moment. Després del franquisme, aquí es va decidir girar full i partir de zero, però tinc la sensació que va quedar alguna cosa soterrada sense arreglar, i que ara reapareix. Quan sento parlar de república de Catalunya no només sento independència, també sento república, i això està dient alguna cosa en termes polítics i històrics.

¿Quin és aquest missatge? No ho sé, això ho hauran de veure vostès. A França vam resoldre els nostres comptes pendents amb el nostre passat, tant amb la segona guerra mundial com amb la Revolució. Però hi ha una cosa clara: els conflictes històrics, si no se solucionen, amb el temps acaben tornant. I el conflicte català està parlant d’un problema del passat que no estava resolt.

Per gairebé la meitat dels catalans, la solució passa perquè Catalunya sigui un país independent. ¿Què li sembla aquesta idea, en termes de filosofia política? En els temps que corren, plantejar la creació d’un nou Estat és un anacronisme vinculat a una concepció de nació ja caducada. La gestió política avui és transversal, no local. Hi ha tanta gent defensant la causa ecològica a Barcelona com a París o a Madrid. Per tant, ¿quina és la nació de l’ecologisme? ¿De quina independència parlem si avui depenem dels mercats de capitals més que dels nostres propis governs? 

Doncs a Europa els nacionalismes van a l’alça. El nacionalisme respon amb apel·lacions identitàries als reptes que planteja la globalització, però això equival a deixar que ens governi la por. Davant d’això, la solució no pot ser la separació i l’exclusió, sinó identificar els recursos culturals que ens uneixen a tots els europeus i activar-los. Seguir reclamant independències avui dia equival a viure en una bombolla. Les banderes i els himnes estan molt bé per al Mundial de futbol, però la sobirania ja descansa en un altre lloc. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Una bandera uneix molt. ¿Com contrarestar aquest poder d’atracció? La bandera apel·la a l’emoció, però les emocions són variables, canvien amb el temps. El que passa ara mateix a Catalunya està connectat amb fenòmens que estan tenint lloc a tot Europa i que tenen a veure amb els canvis de paradigmes als quals assistim a gran velocitat. Això no va de banderes, és un tema de més escala. I encara que té l’aspecte d’una crisi, també és una oportunitat. Fins i tot per a Espanya.

–¿A què es refereix? Crec que a Espanya no s’ha pensat encara què significa ser espanyol en els temps que corren. ¿Quins són els recursos culturals del que és hispànic? ¿Hi són només a Espanya? ¿I què passa a l’Amèrica Llatina? ¿Per què no s’exploren els recursos culturals hispànics que es comparteixen amb aquella comunitat? La crisi catalana és una oportunitat perquè catalans i espanyols reflexionin sobre el que són i el que volen ser. I després vindrà debatre si és millor la independència o seguir units. Però esperar que un bàndol cometi un error per derrotar-lo només servirà perquè el problema s’eternitzi.