Anar al contingut
Pròxima parada: La Història

Pròxima parada: La Història

L'estació de metro San Giovanni de Roma permet un descens de la modernitat a la prehistòria, passant per les èpoques imperial i republicana

Rossend Domènech

A uns passos de la basílica de Sant Joan del Laterà de Roma -seu papal fins al segle XIV-, s’ha inaugurat la primera estació arqueològica de la capital italiana, San Gio­vanni. Quan la línia C del metro travessi el centre històric, potser d’aquí uns anys a causa de la quantitat d’història al subsol, les arqueoestacions arribaran almenys a ser quatre, in­cloent-hi la del Colosseo i la de la ­Piazza Venezia.

Durant les obres de perforació de l’estació, a uns 20 metres de profunditat, es va descobrir la casa rural més gran -datada entre l’edat republicana i la imperial- mai trobada a Roma i també l’estany d’aigua més gran conegut, on hi ca­bien quatre milions de litres. Els estris, joies, plats i vasos no han anat a parar a un museu, sinó als passadissos i les escales de l’estació. El treball, realitzat per Belles Arts i el consorci de constructores Metro C SCPA, ha sigut lent, per les parades de les obres i l’encariment dels ­costos.

40.000 objectes

El passatger que baixa els aproximadament 30 metres per arribar a les andanes pot fer un viatge des de l’edat contemporània a l’edat imperial tardana, per anar a la republicana i acabar a la protohistòrica arcaica. Molts dels 40.000 objectes trobats durant l’excavació nodreixen el paisatge. Pinyols dels primers préssecs que van arribar a Occident, potser procedents de Pèrsia, àmfores de drenatge, altres que contenien oli, joies, canonades, testos de terracota... Tot explicat amb gràfics, vídeos i mapes (el subsol dels llocs més notables de Roma estaven planimetrats des de fa anys, però no el de les perifèries).

Al final de l’últim tram d’escales, a la planta baixa dels ascensors, apareix l’època prehistòrica. Més avall no hi ha res. Allà el viatger pot pujar al tren sense conductor que circula per l’exterior des de la perifèria sud-est de Roma, i s’endinsa sota terra al travessar la ciutat. A partir de ­l’estació de San Gio­vanni, els trens transcorreran pel centre històric barroc actual -el més gran d’Europa- fins al Vaticà i més ­enllà.

Turistes observen els tresors de l'estació San Giovanni, a Roma.  / El Periódico

La fantasia de Fellini

Durant les obres no ha passat com a l’estimulant seqüència de Roma, la llegendària pel·lícula de Fe­derico Fellini, en la qual la ­tuneladora del metro es troba de sobte dins d’una antiga sala ro­mana. La irrupció provoca l’entrada ­d’aire nou, que penetra en aquell lloc tancat des de feia segles i des­dibuixa -i al final esborra- els frescos imperials de les ­parets.

Tampoc ha passat com a l’estació de La Sagrera de Barcelona, on la construcció destinada a l’AVE va posar al descobert la finca romana més gran trobada a Espanya i la fossa d’esquelets prehistòrics mai descoberta a Europa: es va donar el temps just als arqueòlegs per filmar, emportar-se els objectes trobats i aplanar-ho tot amb ciment. Probablement per sempre. "On disminueix l’interès, disminueix també la memòria", va escriure Goethe en una de les seves màximes.

La història i la memòria no són una fantasia, com es va imaginar Federico Fellini. Exigeixen aten­cions, i això significa temps i més inversions, cosa que no va passar a Barcelona. És el que Belles Arts de Roma defineix com "la tutela ar­queo­lògica". Que a la línia C de Roma ja acumula, per si mateixa, un sobrecost de 1.108 milions d’euros.

2.100 milions d’euros

Un quilòmetre de metro a la Roma central costa 514,4 milions d’euros, segons Cityrailways, mentre que la mitjana a París o Los Angeles oscil·la entre els 120 i els 150 milions cada mil metres. Les línies de Barcelona, en el trajecte entre l’aeroport i La Sagrera (34 quilòmetres), han costat 16.000 milions d’euros.

Dit d’una altra manera, els quatre quilòmetres de metro que travessaran el centre urbà romà costaran, segons càlculs actuals, 2.100 milions d’euros, sobre un cost total de la línia C de 4.100 milions. Serà la quarta línia de metro més cara del planeta, després de les de Nova York, Colònia (Alemanya) i Panamà. I això no només per les aturades causades per les troballes arqueològiques i els aqüífers no calculats, també pels contenciosos judicials, habituals a Itàlia, que encareixen les obres i endarrereixen l’ampliació del transport públic. La línia arqueològica C de Roma es va iniciar el 2001 i es troba aproximadament a la meitat. La construcció de la línia més moderna de Tòquio, de 40 quilòmetres, es va portar a terme en 13 anys.

"Baixant les escales ja se sap que som a Roma", diu Rossella Rea, arqueòloga i directora especial per als béns arqueològics de la ciutat, que està molt contenta amb la singular parada de metro, aconseguida gràcies a una complexa xarxa de protagonistes. Rea subratlla que l’estació no ha sigut transformada en un museu, sinó "en un espai per explicar aquest lloc, que va des de la prehistòria fins a la urbanització". Un reclam no només per als passatgers que la travessin amb pressa, sinó per als turistes.

Escales que porten a les andanes, travessant la Història. / El Periódico

Veïns conformes

L’any passat, els residents a la zona de San Gio­vanni, que durant llargs anys han patit el viacrucis de carrers tapiats, cruïlles tancades i bastides mastodòntiques, van ser convidats amb les seves famílies a visitar l’estació per compensar-los. "Totes les molèsties han valgut la pena", va ser el comentari de més consens.

Perquè l’estació és bonica, encara que ja han començat les compara­cions i les benintencionades picabaralles entre el metro de Roma i el de Nàpols, ciutat destacada sovint en les cròniques de successos, però que, segons els historiadors, amb una lentitud i eficiència digna dels Borbons que la van governar, està acabant de construir el que potser serà el metro més bell d’Europa. Cada estació és una obra d’art o un museu en el qual han participat artistes de tot el món i la col·laboració econòmica dels fons europeus.

"El problema de la construcció
del metro de Roma no són les vies, són les boques d'entrada", segons Belles Arts

Les guies acostumen a il·lustrar que Roma no compta amb una xarxa de metro que abraci tota la ciutat, com les 10, 15 o 20 línies d’altres capitals, perquè les ruïnes antigues que hi ha al subsol ho impedeixen. "Ho compliquen, però no ho impedeixen", expliquen a Belles Arts. Segons els enginyers que treballen en les constructores, "el problema no són els trens o les vies, traçades a 30 metres o més avall de la superfície, on no hi ha res, ni tan sols vestigis del paleolític, sinó les boques d’entrada i sortida". Aquestes han d’anar des de la superfície fins als trens i és en aquests nivells de terreny on Roma està plena de ­passat.

Després de l’estació de San Giovanni del metro C, vindran les del Colosseo i Piazza Venezia. Aquesta última plaça semblava la millor opció per col·locar-hi les boques d’entrada, i també la més pràctica per als passatgers que es desplacessin a la Fontana de Trevi, la ­Piazza di Spagna, el Corso, el Panteó o la ­Piazza Navona. Però les excavacions van treure a la llum que hi havia una mansió del segle ­XVIII i, més avall encara, una foneria de vidre, un taller d’artesania, i així fins a arribar a unes habitacions del segle I.

Tota aquella riquesa arqueològica va fer impossible practicar una obertura sense causar destrucció, de manera que Belles Arts i les constructores van can­viar la ubicació, fet que provocarà encara més allaus de vianants travessant una plaça que ja per si mateixa està saturada. "¡Ai, aquests administradors!", segurament dirien aleshores els romans, mentre que tot haurà depès només de la "tutela arqueològica".

El paradís perdut

L’estació següent a la de San Giovanni serà, camí del Colosseu, la de Via Amba Aradam, en la qual les excavacions han evidenciat el que alguns han qualificat com "la Pompeia de Roma", perquè tot va ser destruït -i d’alguna manera conservat- a causa d’un incendi: frescos, sales, cases, esquelets de gossos i gats, un sòl de taules mai vist fins avui pels arqueòlegs, una caserna militar sencera...

Això, novament, ha suposat l’aturada immediata de les obres, nous endarreriments i més sobrecost. Potser tenia raó Marcel Proust a l’escriure que "l’únic paradís és el paradís perdut".

0 Comentaris
cargando