Els mil 'oficis' dels actors

A la maleta de l’actor hi ha ales per sobrevolar el món en la pell de qui sigui. Fins i tot més enllà del guió. Pot interpretar i improvisar tants oficis, caràcters i vides com la ment sigui capaç d’imaginar. ¿I fora d’escena? ¿Quines passions cultiven i disfruten els professionals de la interpretació mentre no actuen? Després de parlar amb alguns d’ells, hem descobert com, entre bolos i pel·lícules, van escrivint el guió de la seva vida omplint buits amb activitats, retribuïdes o no, fins que arriba el pròxim contracte. 

L’estiu del 2009 l’actor Fèlix Pons havia acabat de rodar la seva interpretació del doctor Jacobo Muñiz a la sèrie Hospital Central (Tele 5) i s’embarcava en un avió amb destí a Londres. S’havia inscrit a la Saint Martin’s School, la prestigiosa escola d’art on seria alumne d’escultura i pintura.

Van ser tres setmanes. Suficients per carregar les piles d’una afició que l’actor català deixa fluir tantes hores com pot al seu taller del Poblenou. És un espai a l’interior d’una nau industrial que comparteix amb un altre artista. «Depèn del dia, em puc passar aquí de quatre a vuit hores», diu Pons. «Sempre vaig tenir el dubte de dedicar-me plenament a les belles arts. Em sento creador abans que una altra cosa, ho porto a dins».

Per això, va començar la carrera d’Història, però de seguida va entrar a l’Institut del Teatre.  I la feina com a actor no li ha anat gens malament. A més, el 2013 va dirigir el seu primer espectacle, La tardor barcelonina. Però, seguia sentint que li faltava alguna cosa, i va començar a compaginar el treball d’actor i director amb la seva vocació com a artista plàstic. En la seva última exposició de pintura, a l’Espai Mallorca de Barcelona, va exposar quadros inspirats en les teles de llengo, típicament mallorquines. És cotó amb línies de traç irregular, després d’immergir-les en tint. «És la primera mostra amb què em vinculo a Mallorca, la terra del meu pare», diu.

Exposició a Tailàndia

L’art són vasos comunicants pels quals Pons circula. «Quan no actuo, ni dirigeixo, ni produeixo, genero espectacles diversos. Ara preparo un recital concert sobre el poeta i boxejador Arthur Cravan, al mateix temps que treballo en una exposició que faré a Tailàndia», exposa l’actor. I, per deixar ben clara aquesta permeabilitat entre arts per les quals tan còmodament es belluga, serveixen d’exemple les seves classes a l’Escola Massana de la qual primer va ser alumne. Ara ell imparteix les classes del curs que porta per nom: Arts visuals i noves dramatúrgies.

Atrevir-se

Nedar, anar a comprar al mercat i cuinar acaben d’omplir les hores de l’actor quan no està actuant. «Les coses has de fer-les quan les sents. Quan pinto o preparo una escultura, el que menys em preocupa és com sortirà, l’important és que li estic concedint l’espai perquè en surti alguna cosa. El que es porta a dins, s’ha de deixar sortir. T’has d’atrevir», conclou.

L’actriu Maria Molins per fi es va atrevir a apostar per una cosa que, com Fèlix Pons, també havia portat sempre a dins, però a la qual no havia dedicat ni temps ni atenció: la veu.  «Jo havia cantat alguna vegada, però de manera molt anecdòtica. I em vaig preparar tot un any amb la professora de cant Ruth Bellido. Després de 20 anys de treballar com a actriu, em vaig posar com a repte cantar», explica.

Entre bolo i bolo

Tot va començar en els seus dies de sequera laboral. Buscava estones per cantar, i per escriure, i avui amb això puja a escena. «Era un projecte que tenia al cap feia cinc anys. Cabaret (A) és un espectacle realitzat amb Bárbara Granados. Jo vaig escriure els textos i ella va compondre les melodies. I el Festival Grec ens el va comprar. El vam estrenar i ens van sortir molts bolos. El 12 de desembre fem una actuació benèfica a la Sala Muntaner, per recollir fons per a la investigació del càncer de mama, amb l’associació Àgata», explica. Maria Molins demostra que la feina és com una dinamo, com més n’hi ha, més n’arriba. Aquest és un dels anys més fructífers de la seva carrera professional: ha sabut donar corda també a la seva afició de cantar. Està a la pel·lícula de Sílvia Munt Vida privada, inspirada en la novel·la de Josep Maria de Sagarra. I ara roda una pel·lícula dirigida i escrita per Julio Medem. Però en el temps lliure, el seu cant ja no para mai, tampoc a la dutxa del gimnàs, la vàlvula d’escapament i plataforma per estar en forma. Els cursos de cuina i l’intercanvi d’anglès-castellà amb una professora d’anglès en una cafeteria van ocupant el seu temps, també, entre bolo i bolo i entre rodatge i rodatge.

De La Cubana a guia turística

Així és com també Ota Vallès, que durant 10 anys va ser membre de La Cubana, va deixant fluir la seva passió: guiar visites al patrimoni històric de Terrassa, la seva ciutat. «A més de la meva formació actoral en dramatúrgia, vaig fer Història de l’art, i mai he deixat de fer coses vinculades amb l’art. Només ho vaig aparcar les temporades llargues de gira. Però sempre m’hi tenen de reserva», apunta la intèrpret. «M’agrada moltíssim comunicar-me amb la gent, expressar-me, i explicar coses m’encanta».

Ota Vallès també imparteix classes d’interpretació a nens i adolescents en escoles de teatre i de tant en tant a adults. Però adora baixar al carrer –viu ben a prop del castell cartoixà i les esglésies de Sant Pere de Terrassa– i trobar-se amb persones interessades en la història d’aquells murs. «La gent també m’explica moltes coses, es crea un diàleg interessant, és una cosa molt agraïda», diu.

Passejar a cavall

La vida d’un actor és un abric reversible. I el de Josep Julien es capgira a pagès. Un cop finalitzada la temporada al Teatre Condal amb l’obra Los vecinos de arriba, i amb un peu a la tele a través de la sèrie Com si fos ahir (TV-3), mentre valora altres projectes, experimenta la creació de contes. «Durant uns anys vaig escriure guions. Vaig fer unes quantes peces i vaig guanyar algun premi. Però la meva escriptura ha anat derivant a la narrativa», explica. «Després de més de 25 anys de carrera, fa temps que vaig aprendre que, en períodes de calma de treball, de tu mateix en pot sorgir treball», comenta Julien. «Me’n vaig adonar durant una temporada que vaig passar un any i mig sense treballar. Vaig tenir la sort d’organitzar-me i portar-ho amb molta dignitat. Vaig escriure el monòleg d’El bon pare. Va sorgir de la teòrica inactivitat. Allò em va demostrar que no tenir feina és una oportunitat, per això ara li he perdut bastanta por a l’atur», admet. I ho fa entre les vinyes de Torrelavit, on disfruta de llargues passejades amb el seu gos i a vegades també dalt d’un cavall. «Acompanyo la meva filla a fer-ho, que ho fa molt bé. Jo només passejo». Són les seves maneres de meditar i relaxar-se. «En una zona tan rural, la terra la tens a prop vulguis o no. I a mi el camp de cultiu em fa pensar també en el treball orgànic de l’artista», comenta.

Cultivar l'hort

A Miquel Sitjar li encanta viatjar a la seva infància menjant pèsols i altres verdures que ell mateix produeix. «Compartim amb uns amics una masia al Montseny, i a mi el que més m’agrada és treballar a l’hort, em desestressa moltíssim. I puc menjar tomàquets, faves, pèsols i mongetes, carbassons o cogombres com els que feia 20 anys que no menjava», revela. «També experimento. Provo a veure si em surten bons melons, per exemple», afegeix l’actor, que ara puja a escena al Club Capitol amb la impactant comèdia Sota teràpia.

Doncs bé, quan no està actuant, ni cuidant el seu hort, pot ser que estigui polint alguna fusta. «Soc molt amanyat. M’agrada molt fer coses amb les mans. Ara faig mobles de jardí, pinto, aïllo, feines de la casa, per fer còmoda la masia», diu Sitjar. També fa classes de teatre a adults a l’escola Complot Escénico i a joves al centre Més que teatre del Masnou. «Això m’aporta estabilitat en aquesta professió tan inestable i em resulta molt gratificant», acaba dient Sitjà.

En el cas de l’actor Xavi Sáez, l’activitat no va sorgir d’una afició, sinó de la necessitat de treballar, cosa que el va portar a descobrir l’ofici de zelador. Entre els 20 i fins i tot més enllà dels 30 anys, sempre va tenir el seu pla B, per als temps morts del teatre. «Mentre estudiava i entre obra i obra vaig fer de tot: vaig treballar en una gossera, vaig ser xòfer i vaig fer de cambrer», recorda. La seva mare havia sigut infermera a l’Hospital de la Vall d’Hebron i l’informava de quan obrien la borsa de treball per convocar zeladors. «Vaig estar a traumatologia molt temps. També em vaig enfrontar amb la mort, has de portar a la nevera els cossos, i això et fa reflexionar sobre la fragilitat de la vida», rememora. «En un hospital, un actor també pot aprendre moltíssim,  perquè veu tota mena de personatges», diu. «El primer any em sentia molt útil canviant-li el coixí a un pacient amb tetraplegia. Però al cap d’un temps m’enfilava per les parets. Volia ser actor. I em vaig posar al màxim amb això, però les meves hores de zelador no les oblido», assegura l’actor, que ara actua a La Villarroel a La calavera de Connemara.

Viatjar, caminar, llegir

Aprendre a relaxar-se és de les primeres coses que Mercè Sampietro admet que va aprendre a fer en èpoques en què la feina disminuïa. «Com penso que li deu passar al 90% dels actors, jo el primer que faig quan acabo un projecte és preocupar-me per si n’arribarà un altre aviat», apunta l’actriu que ja ha tancat el seu llarguíssim compromís amb La Riera (TV-3). Ara roda a Madrid una sèrie de televisió que s’emetrà a partir del mes d’abril. Per a ella, viatjar a ciutats com Londres, Nova York o Buenos Aires forma part dels seus plans per capgirar una època amb menys feina. «I mirar pel·lícules de cine i sèries, això m’encanta. Però també caminar, llegir, entretenir-me cuinant i perdre el temps, seure a la terrassa de casa a prendre el sol», afirma. «Dues vegades a l’any procuro fer una desintoxicació fent dos dies de dejuni. Encara que m’agradaria cuidar-me més, i fer algunes classes, per exemple, de pilates», afegeix l’actriu i veïna de Sant Andreu. Cuidar-se i relaxar-se, tasques quotidianes i molt casolanes ajuden a compaginar temps de menys activitat professional.

L’actriu Annabel Totusaus ho sap bé. Ella va agafar afició a la costura i ara no hi ha qui la desenganxi de la seva màquina de cosir. «He fet algun curs de costura a l’Escola de la Dona. Curiós, perquè allà on aprenia a cosir amb la màquina, em van ensenyar abans teatre», explica. Això va ser abans d’entrar a formar part de la companyia teatral La Cubana quan tenia 29 anys. 

Prement el pedal

¿I què cus Totusaus? Una miqueta de tot, i tot el que li fa gràcia. «Puc fer una bossa, o unes bermudes, però també roba per a les obres de teatre en què treballo», explica. L’última roba per a un muntatge que ha cosit han sigut les fundes per guardar l'esconografia de l’obra Dos familias, amb Pau Sastre i Eduardo Telletxea. És una obra sobre l’acollida de menors que ara va sortint de gira. I fins que no s’estreni Llibertí, de Joan Lluís Bozzo, al Teatre Poliorama, a mitjans del mes de febrer, Annabel Totusaus podrà prémer el pedal costurer. «He cosit molt, m’ajuda a evadir-me. Si t’enganxes a una afició, et dona tranquil·litat, perquè l’actor es posa molt nerviós si no veu res a l’horitzó», admet l’actriu, que s’ha comprat una bicicleta per passejar pel costat del mar al Maresme, on viu.

I l’addicció que és per a Totusaus cosir, ho és per a l’actor Roger Coma fer pa. «Visc en un barri, el Born, que està fatal de forns. Tenia un llibre a casa per aprendre a fer pa, però no li havia fet cas, fins que vaig descobrir uns vídeos tutorials i m’hi vaig enganxar», explica. S’hi va posar molt seriosament. «Em llevo abans de les cinc del matí, preparo la massa i torno al llit», diu. «És addictiu perquè vas tastant tipus de llevat», diu. «No havia tingut mai cap hobby. I ara en tinc un, i té molt a veure amb la moda de fer-te les coses tu mateix», explica. «Vaig començar amb un llonguet comú i des del primer dia em va sortir bo. I això és una putada perquè llavors et segresta. Això em fa feliç». 

Entre obra i obra, reciclatge

L’esperit creatiu que porta intrínsec la professió d’actor ja determina la majoria de vegades que, en moments en què no hi ha un contracte en marxa, els actors i les actrius se les enginyen per crear-se ells mateixos la feina o, senzillament, per reciclar-se. L’actriu Annabel Totusaus, per exemple, va posar en marxa una companyia de teatre, Dos Familias, amb dos actors més: Pau Sastre i Edu Telletxea. «Ho vam fer en una d’aquelles èpoques d’impàs entre contractes, i també pensant en tots els altres moments en què estaríem d’impàs». Les opcions B sense deixar la interpretació, de la mà de projectes personals, són les primeres que s’activen quan no es té feina, i se solen alimentar de sinergies i amistats de l’entorn escènic.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Des de l’Associació d’Associació d’Actors i Directors Professonals de Catalunya (AADPC) es promouen aquestes sinergies. A més a més d’una borsa de treball, organitzen activitats, com classes d’anglès o tallers per reforçar habilitats escèniques, que fan diana en aquell continu reciclatge professional. L’associació compta amb més de 1.300 socis, als quals s’encarrega de promocionar, amb iniciatives com les Lectures dramatitzades. Les organitza cada any l’AADPC conjuntament amb les fundacions Aisge i Romea. El seu objectiu és proporcionar feina al sector i servir d’aparador per incrementar les possibilitats de contractació de les actrius i actors associats.

A més a més, també proporciona un material gràfic que els actors i els directors poden utilitzar per ampliar i potenciar el seu currículum i donar visibilitat als seus projectes. Encara que és una xifra difícil de valorar exactament, per la temporalitat que comporta el treball en la professió d’actor, des del mateix sector s’estipula que a Catalunya hi ha uns 3.000 actors i actrius professionals. No tots tenen la sort d’enfilar un contracte amb un altre contracte i d’alguna manera es veuen obligats –per obligació o per devoció– a donar corda a la vida fora d’escena.