PERFIL

Hassan Rohaní: el xeic diplomàtic

L'actual president d'Iran -país que acaba de ser castigat per un terratrèmol que ha segat mig miler de víctimes- s'ha convertit en una de les figures més rellevants des de la caiguda del xa

zentauroepp40979278 mas periodico  hassan rouhani  por tassies171117163427

zentauroepp40979278 mas periodico hassan rouhani por tassies171117163427

4
Es llegeix en minuts
Kim Amor
Kim Amor

Periodista

ver +

L’arribada del clergue reformista Hassan Rohaní a la presidència de l’Iran el 2013 va suposar un descans per a molts iranians desitjosos de viure en un país amb més espais de llibertat, després de passar vuit anys sota la pressió de l’ultraconservador Mohammad Ahmadinejad. Posar en marxa reformes a l’Estat persa no és una tasca gens fàcil, entre altres raons perquè el poder real descansa en l’aiatol·là Ali Khamenei, de 78 anys, el verdader home fort del règim, molt poc amic de canvis.

    

Rohaní, de 68 anys, és un clergue de ment oberta al món i d’aspecte bonàs. Va néixer el 1948 a la ciutat de Sorkheh, al nord de la província de Semnan, en el si d’una família «religiosa i revolucionària», segons les seves pròpies paraules. Ja de molt jove, als 13 anys, va ingressar al seminari de la seva ciutat i temps després va prosseguir els seus estudis de l’islam a la ciutat de Qom, coneguda com el Vaticà xiïta, branca de l’islam que professa la immensa majoria dels iranians. «No podem portar la gent al cel per la força, a cops de flagell», va dir en una ocasió Rohaní. «No hem d’interferir en la vida de les persones fins a aquest punt. S’ha de deixar que cadascú elegeixi el seu propi camí cap al cel».

    

Malgrat formar part del sector més moderat, Rohaní –doctor en Dret per la Universitat Caledònia de Glasgow– no deixa de ser un home del règim, sempre fidel als principis revolucionaris que van acabar amb la dictadura prooccidental del xa de Pèrsia, el 1979, i que constitueixen l’essència de la República Islàmica. L’exambaixador britànic a Teheran sir Richard Dalton l’ha definit com un home «del centre amb excel·lents vincles amb totes les parts de l’espectre polític de l’Iran».

    

Al llarg de la seva llarga carrera política ha ocupat càrrecs de notable rellevància. Va ser diputat del Majlis (Parlament) molts anys, on va encapçalar el comitè de Defensa i el d’Afers Exteriors. Durant la guerra amb l’Iraq (1980-1988) va ocupar la comandància de la Força Aèria i al llarg de 16 anys va ser el secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional.

Hàbil negociador

Però, sens dubte, el càrrec de més rellevància el va obtenir a partir del 2003, quan va ser nomenat cap negociador del dossier nuclear, un tema en extrem delicat que sempre ha estat supervisat pel totpoderós aiatol·là Khamenei. 

    

Rohaní va demostrar ja llavors les seves habilitats diplomàtiques i el seu pragmatisme. Amb la finalitat d’arribar a un acord va oferir paralitzar l’enriquiment d’urani, encara que la seva proposta va caure en sac foradat.

    

La seva experiència d’hàbil negociador de llavors –va ser cessat el 2005, quan va començar la presidència d’Ahmadinejad– li va servir, i molt, deu anys més tard. Va ser el 2015, sota la seva presidència i amb Barack Obama a la Casa Blanca, quan es va aconseguir l’històric pacte nuclear que ha permès a l’Estat persa eludir les sancions –que han durat 13 anys– i tornar a la comunitat internacional. Des d’aleshores a Rohaní se’l coneix com el «xeic diplomàtic».

    

«Si el que busques són respostes positives de l’Iran, no li parlis amb el llenguatge de les sancions sinó amb el llenguatge del respecte», va dir en plena negociació. Quan es va firmar l’acord va dir: «Una nova etapa ha començat. Ara podrem concentrar els nostres esforços en altres assumptes». Tants anys de sancions havien deixat l’economia del país en situació molt crítica i el desbloqueig ha permès l’entrada de capital fresc i inversions. 

    

La bona gestió de Rohaní va tenir el seu premi en les últimes eleccions presidencials, celebrades el mes de maig passat, quan va obtenir, per segona vegada consecutiva, una important victòria en la primera volta al derrotar tots els candidats conservadors i en aquesta ocasió de forma aclaparadora: 57,13% dels vots. 

    

El president iranià –que carrega amb una tragèdia familiar personal quan el seu fill gran va morir de forma violenta, no se sap si va ser assassinat o es va suïcidar– reivindica la igualtat entre l’home i la dona, defensa la llibertat d’expressió i ha demanat la posada en llibertat també dels presos polítics. Després de saber-se els resultats de les eleccions no va dubtar a afirmar: «Mantindré les meves promeses». Però una cosa són els desitjos i una altra de molt diferent la realitat. 

Presó i repressió

El sector ultraconservador, amb Khamenei al capdavant, té una enorme influència i poder al país. Les presons segueixen plenes de dissidents i opositors, entre ells Mir Hussein Musavi (en arrest domiciliari), un dels líders de Moviment Verd, la revolta popular que va esclatar el 2009 com a resposta a la reelecció d’Ahmadinejad en uns comicis que l’oposició va qualificar de fraudulents. També hi ha periodistes entre reixes i no cessen les execucions. Els mitjans de comunicació i internet estan controlats.

Notícies relacionades

    

Massa obstacles difícils de salvar. També els va tenir l’altre president reformista que va dirigir l’Iran, Mohammad Khatami, que va estar al capdavant del país del 1997 al 2005. El seu mandat va despertar grans expectatives que després no es van complir. Un perill del qual no està exempt Rohaní, i més tenint a la Casa Blanca Donald Trump, que, pressionat per Israel, pretén deixar l’acord nuclear en paper mullat. Una possibilitat que, si s’arribés a produir, reactivaria el sector més dur del règim. 

Temes:

Iran