"¡No canvieu de llengua quan parleu amb nosaltres!"

Catalunya és oficialment una comunitat bilingüe, terme que en realitat queda desbordat, rebentat, per la quantitat de llengües que cada dia se senten parlar al carrer, l’escola i la feina. Així que obrin pas a la marroquina Sumaya Benyahya, la romanesa Loredana Barbu, la xinesa Jiajia Wang Liu, l’italià Marcello Belotti i la pakistanesa Komal Naz, que venen disposats a brindar-nos una immersió de xoc a la rebotiga de les principals comunitats lingüístiques que conviuen juntament amb el català i el castellà. Un avís: en la conversa hi afloren algunes misèries, moltes de curiositats i, sobretot, la voluntat de rebentar bombolles culturals amb conversa i relació.

–Marcello: En realitat, tothom és plurilingüe. ¿Que potser hi ha cap terra en la qual es parla una llengua o un dialecte? Així que, quan vam arribar, tampoc ens en vam estranyar gaire. 

–Komal: De fet, jo vaig arribar del Pakistan amb 12 anys i tres llengües: l’urdú, el panjabi i l’anglès. Al cap de dues setmanes, ja vaig començar el col·legi i, al cap de poc, el curs es va acabar i jo vaig passar al següent sense parlar ni una paraula de català ni castellà. Em feia mal el cap. Em passava vuit hores a l’institut parlant o bé en anglès o fent sorolls i gestos. Al meu país era la primera de la classe i aquí em sentia inútil. Cada dia, a l’arribar a casa, tirava la motxilla al sofà i li deia a la meva mare: «No hi vull tornar. ¡Parlen un idioma àlien!». Al cap de sis mesos, vaig començar a entendre’l bastant, però em feia por parlar. I ara sovint també, encara que m’acabo tirant a la piscina.

–Jia: Jo vaig arribar de la Xina amb 8 anys i, al cap d’uns mesos compartint aula amb altres nens estrangers, fent dues hores de català a la setmana, vaig passar a les classes ordinàries sense entendre l’idioma. Tenia la sort que venia amb molt bona base i, com que a la Xina, des de petits, ens ensenyen a memoritzar, vaig començar a retenir-ho tot. Memoritzava el que fos. Els animals vertebrats. La conjugació dels verbs. A la mitja hora d’acabar l’examen, ja no me’n recordava de res. Els professors flipaven. ¿Com pot ser que treguis tan bones notes i, quan parlo amb tu, no puguis seguir la conversa? Crec que no va ser fins al cap de dos anys que ja vaig poder comunicar-me amb els meus companys de forma normal. 

–O sigui, que la vostra immersió en el català i el castellà va ser una mica campi qui pugui.

–Jia: Al final, crec que depèn més de la teva voluntat, del teu esforç i de les ganes que tens de jugar i parlar amb els companys, que de l’escola. L’ajuda, realment, és molt puntual.

–Komal: A més a més, la immersió lingüística, a vegades, acaba sent una teoria. Durant la meva escolarització, només practicava el català amb la professora de llengua i el vaig acabar parlant perquè havia de fer exposicions orals. No obstant, des que fa dos anys vaig començar a treballar, m’he motivat molt. Tenia la teoria, però poca pràctica. A vegades costa agafar-ne.

–¿En quin sentit?

–Komal: En el meu entorn es parla castellà. Fins i tot a la universitat, les meves amigues, que entre elles conversaven en català, amb mi canviaven de llengua. I mai ens havíem qüestionat per què. 

–Jia: A mi em passa igual: amb els meus amics, quan faig l’esforç de començar la conversa en català, fàcilment canvien al castellà. I després em diuen: «¡ai, perdona!».

–Marcello: Quan això em succeeix a mi, insisteixo amb el català. ¡No canvieu de llengua! ¡Que semblem el gat i la rata! Jo acostumo a començar amb el català, però m’adapto al meu interlocutor. Al capdavall, les llengües serveixen perquè ens comuniquem, no per crear fronteres.

–¿Percebeu que parlar català us obre portes?

–Marcello: No tant com això, però la gent ho agraeix. Ho notes. A les botigues. Al carrer. En un sopar entre amics. Per aprendre, a mi em va ajudar molt l’edició catalana d’aquest diari. El llegia cada dia al metro amb un llapis a la mà i després buscava a casa les paraules que no em quedaven clares.  

–Sumaya: Doncs jo fa 15 anys que soc aquí i encara em costa vèncer la por al ridícul. ¿Sabeu què? És per riure, però acabo practicant amb el meu gos. «¿Per  què fas això?» «¿Vols menjar?».    

gonya. I això, per exemple, passa molt a l’escola on faig mediació. Molts professors han interioritzat que als pakistanesos no els preocupa l’educació dels seus fills pel fet que no assisteixen a les reunions. Però quan he començat a diagnosticar el problema, he detectat que, sovint, el col·legi només disposa del telèfon dels pares, que acostumen a treballar moltíssimes hores i tenen poca disponibilitat. Quan finalment contacto amb les mares, m’expliquen que no s’atreveixen a anar a les reunions per por de no entendre res i fer el ridícul. Així que, en lloc d’arribar fins a la causa del problema, sovint tendim a etiquetar. Etiquetar sempre és més fàcil.

–¿Amb quins prejudicis topen?

–Loredana: quan la gent s’assabenta que soc romanesa, noto que, d’alguna manera, posen un límit, una barrera. Com si no s’esperés res de bo de nosaltres.

–Sumaya: A l’escola, m’expliquen les mares, els nens d’origen marroquí a vegades acaben jugant entre ells, se’ls deixa de banda. «Els moros», arriben a anomenar-los.

–Això que expliqueu és bastant lleig.

–Marcello: ¡Però per desgràcia passa a tot el món! Els marroquins roben, els italians som mafiosos i els andalusos no treballen. ¡Ja n’hi ha prou! ¡Punt!

–Loredana: Exacte, però també hi ha una part bona, perquè la meva experiència és que, amb la relació i l’idioma, els prejudicis van caient. Jo vaig arribar fa un any i mig amb certa base de llengua castellana: a casa meva, veien telenovel·les sud-americanes i em vaig quedar amb molts termes. Mariposa. Agua. Tomar el sol. ¡M’encanta aquesta frase! ¿Com es pot beure el sol? Ángel salvaje [riu], que era el títol d’una sèrie. Al cap de poc, em vaig anar adonant de la semblança entre el romanès i el català, i em vaig assabentar que hi ha gairebé 3.000 paraules que són idèntiques, i frases que es construeixen de manera molt semblant. Quan ho vaig explicar a la meva feina, la gent va al·lucinar. Dels prejudicis inicials han passat a fer bromes –«¿així que sabem parlar romanès?»– i a rebre’m cada matí dient-me bon dia en la meva llengua: «buna dimineata».

–Sumaya: Doncs d’aquestes paraules que comentes, Loredana, potser 1.000 també són compartides amb l’àrab. Un exemple: azúcar, sucre, en català i francès, i suker en àrab.

–Marcello: I zucchero en italià.

–¿De quina manera cuiden la seva llengua materna?

–Jia:  Quan vaig arribar, jo ja tenia la base del xinès. Des del primer curs de primària, cada setmana ens feien un examen escrit de memorització de paraules,

de símbols, i apreníem la cal·ligrafia amb pinzell. Això em va permetre seguir amb la llengua. A més, a casa vèiem la televisió xinesa, un canal de difusió molt important. La generació dels meus avis no anaven a l’escola i només coneixien el seu dialecte i una mica de xinès oficial. A través de la televisió, el Govern pretenia que la gent aprengués a llegir, de manera que totes les notícies i les sèries estaven subtitulades. Per tant, encara que no estudiéssim xinès a l’estranger, miràvem molt la tele i apreníem. Avui dia ja no es fa.

–Marcello: ¿Saps escriure xinès? És complicadíssim.

–Jia: Millor amb ordinador que escrit. Ho sé escriure gairebé tot, perquè reconec els caràcters d’haver mirat tanta televisió. El meu vocabulari de lectura és molt més ric que el d’escriptura, però practico i aprenc d’amics xinesos que han vingut a estudiar un màster. Tenen un vocabulari riquíssim. Nosaltres parlem molt amb frases fetes, com amb haikus. A l’escola et fan aprendre els poemes dels poetes clàssics i exercites molt la memòria perquè és una llengua molt mecànica, tot són jeroglífics i imatges. Aquí tot va de la A a la Z, però en xinès hi ha milers de dibuixos, i si no te’ls aprens, no saps ni llegir ni escriure.

–¿I com es cultiva l’urdú i l’àrab en la distància?

–Komal: Jo, la veritat, sento enyorança de no haver pogut seguir estudiant urdú i m’agradaria perfeccionar-lo. La meva mare és professora i a vegades m’ajuda amb els treballs de traducció i mediació. M’agrada molt llegir poesia, i també procuro mirar pel·lícules i sèries. ¿Però sabeu què passa? Tinc una amiga que va arribar fa poc del Pakistan per fer un doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona i es riu de mi perquè diu que utilitzo un registre molt culte. Com si aquí estigués parlant el castellà cervantí. 

–Sumaya: jo vaig començar a valorar més l’àrab clàssic des que soc aquí. Llegeixo llibres, novel·les, consulto el diccionari, l’Alcorà, on sempre descobreixo paraules noves... La gramàtica és molt difícil. És un idioma molt ric. 

–Komal:  Tan ric que crec que hi ha més de 500 paraules per dir lleó.

–Jia: ¿Voleu una curiositat? El meu nom es pronuncia jiá. I hi ha 12 paraules amb diferent escriptura que sonen igual.

–¿Com perceben que aquí s’acull la seva llengua materna? ¿Com una riquesa? ¿Com un destorb?

–Marcello: Jo em sento molt privilegiat. La cultura italiana aquí és molt estimada.

–Sumaya: Des de la meva arribada, he notat un augment de l’interès per l’àrab. Fins i tot tinc amics catalans que l’estudien a l’Escola Oficial d’Idiomes. La veritat és que, amb l’àrab clàssic i l’anglès, pots anar arreu del món.

–Jia: El xinès també s’ha posat molt de moda. En aquest sentit, entenc que el més atractiu és la combinació dels idiomes en què te’n pots sortir. Parlar català, castellà, xinès i anglès et converteix en un perfil professional interessant.  

–Komal: Jo, la veritat, no vaig pensar mai que l’urdú em proporcionaria feina i, en canvi, m’han vingut a buscar gràcies a ell. En mediació, realment, és difícil trobar persones que parlin tan bé l’urdú com el català i el castellà.

–¿I de quina manera creuen que s’hauria de fomentar i cuidar el plurilingüisme?

–Komal: En general, falten recursos, encara que hi ha algunes iniciatives interessants. Al districte de Ciutat Vella, per exemple, s’ha començat un projecte que consisteix que els pares aprenguin català mentre els nens estan amb una professora d’urdú. I em sembla una idea molt bona que posa en valor la convivència i la llengua. Jo vaig estudiar primària al Pakistan, però els que neixen aquí moltes vegades no estudien la seva llengua materna. I, a més, passa una altra cosa: comencen a parlar molt tard perquè tenen molts idiomes al cap. Sovint venen amb dos de casa (com, en el meu cas, l’urdú i el panjabi). A l’escola es troben amb dos més. I, amb l’anglès, ja en són tres. O sigui, que pràcticament neixen amb cinc llengües.

–Marcello: Això és com un entrenament constant per al cervell, però els primers anys poden resultar complicats, es creen moltes interferències.

–Komal: Però com que durant els primers anys som com esponges, s’hauria d’introduir la lectoescriptura de la llengua materna. A vegades, a amics meus que van arribar de petits del Pakistan els he de fer la transcripció de l’urdú a l’alfabet llatí. ¡I escriuen per WhatsApp amb lletres llatines! La meva germana, que era més petita que jo quan vam venir, l’únic  que sap escriure és el seu nom. I això és una llàstima. Nosaltres som la primera generació, però tots els que vindran després, si no fem alguna cosa, perdran la llengua, i d’aquesta manera també una part de nosaltres mateixos.

–Sumaya: Una cosa semblant passa amb l’àrab clàssic, l’estàndard. Hi ha famílies en les quals els pares sí que el parlen perquè el van estudiar a l’escola, però els nens, que van néixer aquí i parlen català i castellà, no entenen les notícies quan viatgen als països d’origen de les seves famílies. Fins i tot hi ha pares que tampoc ajuden que els seus fills parlin el dialecte marroquí, la llengua familiar.

–¿Per què?

–Sumaya: Suposo que consideren que no cal. Però a vegades sembla que se n’avergonyeixin. Al capdavall, les classes altes del Marroc parlen en francès.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–Komal: Al Pakistan, en una sola frase, et poden dir tres o quatre paraules en anglès. L’herència colonial, suposo. Però al marge d’això, crec que anem en la bona direcció. A les escoles, per exemple, percebo un interès creixent per enderrocar aquests murs per conèixer i conviure amb els que són a l’altre costat.

–Loredana: Amb cada intercanvi d’aquesta mena, estem tots una mica més a prop.