Candela Serrat: "Hi ha massa incendis per afegir-hi llenya"

Ser filla d’un mite en vida –i estar centrada, convé afegir– té el seu grau de dificultat. Més encara si aquest mite va ser veu de l’antifranquisme i avui rep pals de cert independentisme –a Twitter: «nazi en el Mediterráneo», «botifler», «ets la vergonya de Catalunya»–, i els unionistes intenten utilitzar un dels seus himnes com a banda sonora d’una manifestació. Però Candela, la petita dels tres fills de Joan Manuel Serrat, es guarda els escarafalls i rectifica el rumb de la conversa cap al seu nord: el teatre.

–¿Indignada?

–Trista. Però preferiria no dir més.

–¿Ni una paraula?

–Estic d’acord amb el que va dir el meu pare a Xile. Em quedo amb això, més que amb els efectes que ha causat. La majoria dels efectes s’han produït perquè no han escoltat bé el que va dir. La seva declaració era molt clara i es van quedar només amb una part. M’hauria agradat que se’l respectés.

–¿Quina és la seva pàtria?

–Jo soc de Gràcia, del Poble-sec, de Barcelona, de Madrid, de Londres, de Menorca. Cada lloc forma part de mi.

–Bé, però, ¿on es refugia en cas de fragilitat?

–En qualsevol lloc on estiguin la meva família i la meva parella. La meva pàtria és la gent a qui m’estimo.

–¿Com va de consciència?

–El que un veu a casa, marca. Però no m’he sentit arrossegada a seguir la seva estela. M’han ensenyat a pensar i he tingut la llibertat per formar les meves opinions i prendre les meves decisions. I sento que, com a figura pública, encara que en un grau molt més petit que el meu pare, tinc una responsabilitat. Si tens el poder que la gent t’escolti, has d’aprofitar-ho per a coses que siguin útils.

–Aprofiti per dir-hi la seva sobre la qüestió catalana

–Estem en un moment tan alterat que és difícil donar una opinió. S’ha de filar molt prim, manejar bé el coneixement. Estic al cas de tot el que passa, però no crec que la meva opinió ajudi en res. Hi ha massa incendis per afegir-hi llenya.

–En el terreny del desig, ¿què voldria que passés?

–Que la gent s’escoltés l’altre, que s’establís una elemental comunicació. ¿Això és demanar massa?

–Sembla que sí.

–Digui’m il·lusa, però crec que ens en sortirem.

–Esperem que sí. ¿Davant de quina cosa no calla?

–La injustícia és el que em posa més nerviosa.

–Viu a Madrid. ¿Alguna injustícia per ser qui és?

–On visc des de fa anys, per Malasaña, no sento cap pressió. No m’increpen ni m’assetgen, si es refereix a això.

–No exactament.

–No soc gens activa sobre el tema a les xarxes socials. Sí que em fan preguntes, i en la manifestació pel diàleg vaig sentir diferents punts de vista. Però res més.

–A part de filla de Joan Manuel Serrat, ¿què més s’ha de saber?

–Soc una actriu nascuda a Barcelona, criada en diferents llocs del món, que no para de treballar en projectes que cada vegada em fan més il·lusió.

–Asèptica definició. En el seu perfil de xarxes posa: ‘tastadora de crispetes’.

–Ah, aquesta és la meva essència. Com ho és ser fan de la sèrie 'Doctor Who'. He sigut molt punky i ara més aviat soc friqui. 

–Això sona més estimulant.

–He tingut la sort de créixer en una gran varietat cultural, d’anar investigant, descobrir altres llocs, altra gent, altres llengües. A casa dels meus pares sempre vam veure molt cine i vam escoltar molta música de tot arreu.

–Una formació multiculti.

–I ens van inculcar que, com deien els Monty Python, som un puntet en l’univers.

–¿A la seva mare, Candela Tiffón, què li deu?

–Així, de sobte, diria que TOT. Però no seria just perquè tant ella com el meu pare es van implicar en la nostra educació. Ella és la fortalesa. En molts moments ha fet diversos papers: mare, pare, filla. Ha cuidat moltes persones. I ens ha empès a no instal·lar-nos. A veure món. A investigar qui som.

–¿Li agradaria tenir una parella com el seu pare?

–¿Què vol dir?

–Algú en permanent gira i ovació, un tòtem de la progressia als dos costats de l’Atlàntic...

–Encara que hi ha hagut detalls que no han fet fàcils les coses, la meva mare ha tingut una parella que l’ha fet molt feliç, i nosaltres, un pare fantàstic. Tant de bo jo tingués aquesta sort.

–Marina San José [filla d’Ana Belén i Víctor Manuel], Carmela Martínez [filla de Joaquín Sabina] i vostè es dediquen al món artístic. ¿Van fer un pacte o què?

–¡És que som molt bones amigues! Ens coneixem des de petites.

–¿Feien obretes juntes?

–No. Però la Marina va començar a estudiar abans que jo i té a veure amb les ganes que em van entrar d’investigar en aquest món.

–Ser actriu.

–Honestament, el meu cas no va ser un amor a la professió. Em vaig enamorar de Shakespeare i em vaig plantar a Londres perquè vaig creure que era on millor podien explicar-me l’autor. La intenció de ser actriu es va anar definint a poc a poc.  

–El seu pare va transitar una època espinosa. ¿Què tal la seva?

–És una època amb canvi climàtic, d’ascens de la ultradreta, de desplaçament de refugiats... Però de tant en tant veig motius per a l’esperança.

–Digui-me’n un.

–Per exemple, aquestes actrius valentes que han sortit a denunciar els abusos de Harvey Weinstein. 

–¿Aquí passa com a Hollywood?

–Ni jo ni les meves companyes ho hem patit, gràcies a Déu. Però sabem que existeix –t’arriben moltes coses a les orelles– i és important denunciar-ho i erradicar-ho.

–¿El feminisme està entre les seves causes?

–Les grans categories, com feminisme, identitat, llibertat, tenen molts matisos. 

–Li costa definir-se, noto.

–Encara que no s’ho cregui, m’agradaria ser una mica menys impulsiva. Fa un temps vaig prendre la decisió de no parlar sense tenir prou coneixement, i a vegades segueixo sense aconseguir-ho.

–¿De què parla sense dubtar?

–De cine i de teatre.

–Doncs anem al teatre. ¿Hi ha alguna frase d’Incendis que li sembli especialment encertada?

–Una que diu Núria Espert –compartir escenari amb ella és un somni fet realitat– al final de la funció: «On hi ha amor no hi pot haver odi». M’agradaria que ens definís. És moment de reposar, escoltar molt, pensar.

–Té 30 anys. Època de deixar-se anar.

–Crec que en cap etapa de la meva vida he sigut tan prudent com ara.

  

–Doncs la veiem al cuixé.

–¿A mi?

–Amb la seva parella, Daniel Muriel.

–Fem una vida molt discreta.

–A Harper’s Bazaar se’ls veu en un front row.

–Estàvem asseguts a la desfilada d’Ailanto [els bessons Iñaki i Aitor Muñoz], que són amics, a la Fashion Week Madrid. En cap moment vam passar pel photocall ni vam posar per a les càmeres. 

–¿No té un costat frívol?

–Fa anys que intento no participar en aquest món del cor. De fet crec que no n’he format part mai.

–¿Algun paparazzi a les portes de casa seva?

–¡I ara! En el terreny personal no soc un tema gaire interessant.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–Bé, no viu amb un anònim torner fresador, sinó amb una estrella de La que se avecina

–Una s’enamora de qui s’enamora. Jo no promociono la meva vida privada, però tinc molt clar que tampoc penso quedar-me tancada a casa.