Anar al contingut

PERFIL

Xavier Sardà: un animal televisiu

A falta d'uns mesos per fer els 60, entra a la galeria de les grans figures de la petita pantalla: l'Acadèmia de Televisió espanyola l'acaba de premiar per la seva trajectòria

Txerra Cirbián

Xavier Sardà: un animal televisiu

Qui li anava a dir a Xavier Sardà que abans de fer els 60 es convertiria en una d’aquelles figures de la petita pantalla a qui premien «en reconeixement a tota una vida lligada al mitjà televisiu», després de les moltes garrotades rebudes per part de la crítica, que l’acusava d’expenedor de teleporqueria. I sobretot ara, que lidia en la batalla política dels periodistes d’opinió i com a tertulià en diferents cadenes de televisió.

Però és que aquesta trajectòria, que encara activa en temps present, es remunta a un xaval que amb 18 anys escrivia cròniques musicals i amb 20 ja treballava a Ràdio Nacional. Un jovenet capaç de convertir-se, amb un gir de veu, en un avi rondinaire anomenat senyor Casamajor. Un home que abans de fer els 30 va arribar a dirigir 'La bisagra', de RNE, i que amb 34 va fitxar com a col·laborador de l’Hoy por hoy d’Iñaki Gabilondo, a la cadena SER, on després obriria La ventana. El salt a la tele es va produir en la dècada dels 90 i va ser lògic: tenia 32 anys quan va succeir Ignacio Salas com a presentador d’aquell 'Juego de niños' de TVE (1990) ple de 'gallifantes'. I després arribaria un programa de vídeos domèstics, 'Betes i films', apadrinat per La Trinca, per a TV-3, cadena autonòmica on va repetir amb 'Tot per l’audiència' i 'Sembla mentida'. El salt a les televisions privades va arribar amb Todos somos humanos, aquell programa de pífies televisives presentat al costat de José María Carrascal a Antena 3, el 1996. 

I l’any següent, Tele 5 el va fitxar per moderar 'Moros y cristianos', programa en què dos grups de contertulis s’enfrontaven verbalment sobre temes d’actualitat. ¿Els sona? Un format base d’innombrables espais de tertúlies.

De Galindo a Boris Izaguirre

Quan Tele 5 va cancel·lar 'Esta noche cruzamos el Mississippi' i el seu presentador, Pepe Navarro, es va passar a la competència d’Antena 3 amb 'La sonrisa del pelícano', espai de molt breu existència, la cadena de Mediaset va confiar en Sardà per cobrir el flanc nocturn amb un 'late show' que seria el més longeu de la televisió espanyola.

Menys sensacionalista i amb un humor més suau i tou que el de l’espai de Navarro, Sardà va aconseguir augmentar i consolidar les audiències, amb un esquema mil vegades repetit: entrevistes als personatges famosos del moment, col·laboradors carismàtics, com el petit Martí Galindo, el desenfadat Boris Izaguirre, el periodista Manel Fuentes, els humoristes Mariano Mariano, Paz Padilla i Carlos Latre, entre molts altres, i tertulians de tot pelatge: de Cristina Almeida a Celia Villalobos; del pare Apeles a Loles León; de Javier Nart a Empar Moliner, que comentaven l’actualitat.

«A 'Crònicas' parlàvem de la guerra, imitàvem ministres, tocàvem temes socials i també de cor», raonava Sardà en una entrevista, però a partir de l’any 2000 va entrar en una guerra diferent, que imposava la mateixa Tele 5 com a sinergies de grup: parlar d’altres programes i 'realities' de la cadena, i comptar amb la presència dels seus concursants com a contertulis.

El progressiu deteriorament de qualitat del programa va fer efecte en les audiències, que van portar Sardà a deixar-ho el 2005. Perquè sempre ha tingut les coses molt clares: «'Crónicas' era el programa que volia el públic, però fet com jo volia. La gràcia és haver fet televisió popular, sense complexos, tècnicament impecable».

Potser per això, va aconseguir que, al mateix temps, el seu espai fos criticat com a teleporqueria però obtingués diversos premis: un Ondas, dos guardons de l’Acadèmia de la Televisió i fins a sis TP d’Or. Potser per això, li deia amb certa ironia a Núria Navarro: «Al marge de ser el rei de la teleporqueria, m’imagino que tinc credibilitat».

Sardà va guanyar diners amb 'Crónicas', molta pasta. La suficient per no preocupar-se de treballar en allò que no li agradava. «És que no tot és qüestió de diners. Estic interessat a fer coses que em vinguin de gust», assegurava quan va apostar per 'El pla Sardà', per a Betevé, la tele municipal de Barcelona, quan la dirigia el seu amic Àngel Casas. 

Tenaç tertulià

Per aquesta raó, després de dos anys de descans després de 'Crónicas', va tornar a Tele 5 amb els viatges de 'Dutifrí' (2007), el concurs 'Tú sí que vales' (2008), el 'talk show' 'La tribu' (2009), de breu vida, i una llarga llista d’espais, gairebé un per any (Infiltrados, '¡Usted perdone!', 'El gran debate', 'Abre los ojos... y mira'), que li han servit per no arnar-se. L’últim, 'ADN Max', per a DMax, centrat en la ciència i la tecnologia.

Però en el que Sardà ha sobresortit últimament ha sigut com a tenaç tertulià, defensant posicions que a vegades li han valgut garrotades d’un costat i de l’altre. «Em cau bé la gent progressista, tolerant i civilitzada de Catalunya i d’Espanya. Però aquí soc un espanyolista i allà, un catalanista de merda», assegurava el 2011: «L’única opció [per al problema català] és un canvi constitucional i fer un Estat federal».

Des del 2014, la seva presència en programes com 'Al rojo vivo' i 'La Sexta noche' han sigut habituals. I aquests últims dies, amb la situació de Catalunya en el seu punt més candent, han corroborat que Sardà no s’amaga: té credibilitat i sap què vol. Entre altres coses, viure bé, pilotar la seva avioneta i seguir a la tele, perquè ell continua sent un enorme animal televisiu. 

0 Comentaris
cargando