Les dones marquen el pas a la televisió

Explicava la guionista i comediant Tina Fey en les seves memòries que alguns dels seus companys en el programa 'Saturday Night Live' orinaven en tasses i gerres cada vegada que els feia mandra anar al lavabo i després les deixaven fermentar a la prestatgeria o a la taula que tinguessin més a mà. No només això, a vegades la potinga incloïa una fina capa d’escopinades. ¿Què? ¿Han vomitat ja? Fey, que és una dona dura, també va aconseguir captenir-se el dia que va descobrir la marranada. I amb el pas dels anys, fins i tot ha arribat a rendibilitzar-la. Cada vegada que se li requereix «¿quina diferencia hi ha entre humoristes homes i dones?», ella dispara: «Que els homes orinen en tasses». I també treu a col·lació les miccions quan se li pregunta per la presència femenina a la tele dels anys 90. Vint anys enrere, ve a dir, aquella marranada era la prova de càrrec que, a les sales de guionistes i en general als despatxos, les dones més aviat rebien tractament de planta exòtica.

L’anècdota ve al cas perquè, encara que s’ha de suposar que els temps han erradicat els vells costums urinaris i les 'writers rooms' quarteràries, la veritat és que la paritat és una cosa encara llunyana en la ficció televisiva nord-americana –de fet, avui dia, a la cuina de les sèries amb prou feines hi ha un 28% de dones–. Malgrat això, la gala dels premis Emmy, celebrada dilluns passat, es va apanyar per escenificar una mena de canvi de guàrdia. És a dir, un drama amb protagonista femenina, 'El cuento de la criada' –una distopia patriarcal i totalitària en què la vida i els úters de les dones estan al servei de l’elit–, va arrambar el premi gros, una cosa que no passava des de 'Homeland' (2012) i abans que això –atenció al salt de llagosta– des de la vuitantera 'Cagney & Lacey'. La seva directora, Reed Morano, es va emportar una estatueta que no lluïa a la vitrina d’una dona des que Mimi Leder la va guanyar amb 'Urgencias'. I també van tocar podi la minisèrie 'Big little lies' –sobre les violències i misèries que pateixen un grup de mares de vides aparentment perfectes–, i la comèdia 'Veep', un tutorial malforjat de com no ser vicepresidenta, presidenta i candidata als Estats Units. En resum –i salvant la paròdia– una orla farcida de personatges femenins forts i divergents, de resistència a les opressions i de fraternitat.

Donat que les sèries de televisió han passat a ocupar l’espai de representació que al segle XX va tenir Hollywood i que cada gir de guió es discuteix com si fos un cataclisme, una pregunta sobrevola el sector. ¿Per què precisament aquest any han arrasat les històries femenines? Obre foc l’escriptora Silvia Nanclares, coautora de 'Sexo, mujeres y series de TV': «La ficció televisiva nord-americana està molt integrada en la realitat social del país, el diàleg de les trames amb els problemes candents és molt directe. És més que probable que aquest reconeixement de la indústria tingui a veure amb la reacció misògina i antifeminista de l’era Trump, que requereix una resistència forta des d’un mitjà tan poderós com la televisió, que es cola pràcticament a cada casa».

A rebuf del sector editorial

És cert que, com manté Jorge Carrión a 'Teleshakespeare', les sèries rastregen la història contemporània i documenten i discuteixen el present del moment. I al cap d’uns anys en què es va treure a passejar aquella romeria d’antiherois que vorejaven la quarantena, de classe mitjana, carismàtics i turmentats que afrontaven una vegada i una altra «les infinites variants del poder i el combat masculí» –la descripció és de Brett Martin, notari del fenomen a 'Difficult Men'–, sembla que el periscopi dels temps canvia de direcció. Per a la guionista i productora Virginia Yagüe, presidenta de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIM), els premis només aconsegueixen «reafirmar el fet que s’estan abordant històries en les quals les dones capitalitzen el relat, com ja ha passat en el món editorial, perquè són consumidores actives i necessiten sentir-se reconegudes en els conflictes i les històries».

Al capdavall, les dones són les que veuen més televisió tradicional i també les que més s’abonen i segueixen les noves plataformes. I aquesta afició femenina, d’acord amb les paraules de Concepción Cascajosa, professora de Comunicació Audiovisual a la Universitat Carles III de Madrid, s’ha erigit en un dels principals 'fets diferencials' del mitjà. La majoria de les 10 pel·lícules de l’any de l’American Film Institut –seguint l’inventari fet per la investigadora– tenen protagonista masculí. I, en canvi, al fer-se la mateixa llista amb els programes de televisió, resulta que més de la meitat són històries de dones. «Entenc que els Emmy –afegeix Cascajosa– són la coronació d’aquesta tendència i el resultat que aquests programes han aconseguit entrar en el radar crític». 

La "paràlisi" del cine 

¿Recorden l’actriu Jessica Chastain, quan des del jurat  de Cannes va lamentar el paper de comparsa decorativa i 'aguanta-abrics' que es donava als papers femenins al cine? Doncs Cascajosa dispara encara més fort. «Davant la flexibilitat i la diversitat de la televisió, el cine sembla que visqui una paràlisi», diu l’especialista, que manté que tant els films de gran pressupost com els d’autor són territori hostil per a les cineastes perquè «no s’hi confia» i per l’hegemonia masculina de la crítica i els jurats. «A vegades, quan veig alguna pel·lícula molt alabada pels crítics, tinc la sensació que s’ha quedat atrapada 30 anys enrere, per la manera com representen les dones i la violència masclista. Crec que és per alguna cosa que el públic, especialment el femení, prefereix veure sèries».

És cert, diran, que la televisió també abusa d’aquests tics. Sovint, els personatges femenins han servit per ajudar els protagonistes o recordar-los els límits que no poden traspassar, per provocar-los reaccions o per expendre escenes sexuals. Fins i tot s’ha tirat de violació per convertir la víctima en una persona més agradable (sí: parlem de Claire Underwood a 'House of Cards') o s’ha abusat de la malaltia mental per justificar comportaments erràtics que en un personatge masculí no haurien requerit cap comunicat mèdic. Tot i així, també és veritat que des que les noves plataformes van començar a presentar una fam ferotge de continguts –i es va mirar més enllà d’aquells senyors poderosos i enfadats que sempre volien més però que mai calmaven els seus turments–, un grapat de creadores han disposat de més canals per sacsejar la zona de confort dels teleespectadors amb un nou ordre del dia de conflictes i personatges. 

La 'cap' Jenji Kohan

«Crec que el punt d’inflexió va ser 'Mad men', que va tenir una audiència amplíssima i comptava amb guionistes que havien llegit feminisme per documentar-se en els conflictes dels seus personatges femenins», apunta Nanclares, que afegeix en la seva selecció de crèdits disruptius Lena Dunham i el seu 'Girls', «una puntada a un munt de coses que se suposa que havia de tenir i no tenir una sèrie feta per dones»; la fornada de «superhumoristes» de 'Saturday Night Live', com Tina Fey i Amy Phoeler, «i com a colofó, 'Orange Is The New Black', que ha obert encara més camí amb les identitats sexuals i els problemes racials i que ha sigut creada per la deessa de la ficció Jenji Kohan».  Per cert, que fins i tot Matthew Weiner, creador de 'Mad men', lamenta que Kohan «rarament rebi tractament de pionera quan ha anat 10 anys més avançada que tots» i ha parlat abans que ningú de violències, «de justícia, del món trans i de privilegis» i opressions de gènere, classe i raça.

Paritat el 2077

Notícies relacionades

El nou 'top ten'

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

La influència d’aquestes creadores que redefineixen cànons i marquen el pas de la televisió és molt potent. No obstant –preparin-se per a la galleda d’aigua freda–, l’última comparativa històrica del Center for the Study of Women in Television and Film (amb dades de les cadenes generalistes) recorda amb tossuderia que tan sols el 23% de les persones que estan al capdavant de la creació i la dirección executiva són dones, tot just quatre punts més que el 1997. En major grau sí que ha augmentat el gruix de guionistes (del 20% al 35%) i directores (del 8% a 17%), però ¿saben què? A aquest ritme de tortuga coixa, la paritat darrere de les càmeres s’assolirà el 2077. «Per això és necessari que la recerca d’històries femenines obri la porta a un nombre més gran de showrunners i directores», apunta Cascajosa.  

En el que hi ha consens és que l’empenta femenina... continuarà, com es diu en l’argot del ram. I Virginia Yagüe explica per què. «En un món construït sobre estructures patriarcals que perpetuen la desigualtat, el conflicte envers les dones està garantit –afirma–. I si assumim que aquest és la base del relat, arribarem a la conclusió que, narrativament parlant, la dona constitueix un món de conflictes meravellós per explorar. I encara més quan es donen per fet les nostres llibertats i drets i, de manera paradoxal, se’ns neguen. Tant de bo que estiguem arribant a aquella fase en què la nostra maduresa ens digui que aquestes són les històries sobre les quals hauríem de treballar». En efecte, sembla que hi ha tema per a estona.