Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

L'Esteban, la Campanario i els estereotips perillosos

La televisió a vegades propaga i legitima patrons nocius

Lucía Etxebarria

L'Esteban, la Campanario i els estereotips perillosos
L'Esteban, la Campanario i els estereotips perillosos

/

Potser vostès recorden el programa 'Lo que necesitas es amor', que presentava Jesús Puente, quan el concepte «violència de gènere», ni s’havia encunyat, i que mirava de reconciliar parelles. La dona anava al plató, i allà estava la seva exparella. A vegades feien coincidir parelles enganyant una de les parts, convencent-la que anava a un altre programa: 'El juego de la oca'. La dona deia: «és que em va clavar una bufetada estant embarassada i em va tirar a ­terra i després...». «Ja, estimada», deia Jesús, «però ell n’està penedit, mira el vídeo que ens envia…».

Recordo un cas d’una noia aterrida que va intervenir per telèfon i li va explicar al presentador que el tipus l’havia tirat per l’escala i gairebé la mata. Puente va mirar al tipus i li va dir que hauria de millorar la seva actitud. Textual. El 1998 una dona es va negar a participar en aquest programa. El seu marit la va apunyalar. Ella va sobreviure. Uns anys després aquell mateix home va assassinar la seva nova nòvia: Susana Carrasquer.

Svetlana va ser assassinada pel seu marit després de tornar amb ell, perquè ell l’hi va demanar de genolls. A Teodora, Ricardo li va demanar perdó i ella el va acceptar. Unes setmanes més tard el seu cadàver va aparèixer al maleter d’un cotxe. Ricardo l’havia matat. Les dues reconciliacions havien tingut lloc a 'El diario de Patricia'.

Aquesta introducció serveix per explicar com la televisió a vegades propaga i legitima estereotips nocius i perillosos. Per exemple, recentment amb el culebró Esteban-Campanario, he llegit i he sentit barbaritats tan grosses que m’ha semblat convenient refutar-les.

En primer lloc, que algú ingressi en un centre psiquiàtric no és un descrèdit. Ni feia falta que la ingressada es prengués tanta feina –al principi– a ocultar-ho. Simplement, prova que té diners per pagar-lo (100 euros/dia). Tant de bo jo, o qualsevol dels que em llegeixen, en les múltiples vegades en què hem estat ansiosos o deprimits haguéssim pogut prendre’ns una cura. Una de cada quatre persones al món patirà una malaltia mental al llarg de la seva vida, segons l’OMS. Més val no agafar-s’ho de broma.
 

Després hi ha el cas d’atacar María José Campanario perquè «s’inventa» la seva malaltia. La fibromiàlgia existeix, no és un conte de ningú. Simplement, de moment, no s’ha pogut conèixer la seva etiologia principal. Per acabar-ho d’empitjorar, en molts casos està mal tractada. A les malaltes (perquè solen ser dones, se sospita que la malaltia té un component hormonal), a vegades se’ls recepten analgèsics molt potents contra el dolor i barbitúrics per ajudar-les a dormir. De manera que el quadro s’agreuja i degenera en depressió, quan la malalta desenvolupa tolerància i descobreix que no només li segueix fent mal, sinó que a més a més és dependent d’unes substàncies altament addictives.
 

Seguim amb la perla «el cas de Campanario és una malaltia, però el cas de Belén amb les drogues era vici». Doncs no: l’addicció és una malaltia crònica. Que en molts casos era preexistent al mateix consum de droga (deficiències en certs neuroreceptors, per exemple). És una malaltia que presenta  components socials, biològics i psicològics entrellaçats i que requereix una atenció permanent i constant. Belén seria una víctima de la seva addicció, no una responsable.  
 

«Belén ja està curada de les seves addiccions». Doncs no. I és molt perillós fer-nos creure que una és addicta, entra en una clínica, la toquen amb una vareta màgica i, ¡pam!, es cura. L’ingrés a la clínica és el primer pas, però Belén serà una addicta tota la vida. Addicta en rehabilitació, potser, però addicta. Això vol dir que Belén no es pot beure ni una copa de xampany per cap d’any, ni fumar-se un porro una tarda. Belén pateix una vulnerabilitat que respon a condicions biològiques i psíquiques. El tipus de receptors cerebrals de Belén no són com els d’altres persones, i per tant el seu risc de recaiguda és molt alt.
 

O sigui, que ni Campanario és una farsant, ni Belén una viciosa, ni tampoc està curada. És trist que mitjans amb l’abast per educar i per erradicar estigmes perillosos i propis d’ignorants, no facin sinó propagar l’estigma i la ignorància. És trist que tingués tanta raó Machado: A Espanya, de cada deu caps, un pensa i nou envesteixen.