Jay Asher: "Parlar del suïcidi juvenil ajuda a combatre'l"

En els plans de Jay Asher no figurava convertir-se en un expert en l’adolescència, però l’èxit assolit el 2007 per la seva novel·la 'Per 13 raons', que furgava en les raons que mouen una noia de 15 anys a treure’s la vida després de patir un quadro de 'bullying', l’ha portat a mantenir des d’aleshores una infinitat de trobades amb menors de mig món en les quals ha pogut identificar les ferides interiors que amaguen els nois d’avui en dia. L’obra, reeditada ara en català per Estrella Polar i en castellà per Nube de Tinta, i convertida en sèrie de televisió per Netflix, ha tornat a posar el focus sobre un assumpte controvertit, el del suïcidi juvenil, cada vegada més present als noticiaris.

¿Què el va portar a escriure aquesta novel·la? Un familiar va intentar treure’s la vida a la mateixa edat que la Hannah, la protagonista. Abans d’això mai m’havia plantejat escriure sobre un tema així. De fet, en aquesta època escrivia llibres d’humor. Però nou anys més tard, després de mantenir llargues converses amb ella i de comprendre les raons que la van portar a prendre aquella decisió, vaig pensar que hi havia una història per explicar. El llibre no va sobre la seva experiència, però va ser ella qui em va inspirar. 

El món adolescent és complex, de vegades opac. ¿Què va descobrir sobre aquesta etapa de la vida quan es va haver de documentar? La protagonista havia de ser una noia, i això no era un detall menor. Abans de començar a escriure, vaig fer seure davant d’una taula la meva dona i algunes amigues seves i els vaig demanar que em parlessin dels seus anys d’institut. Em va sorprendre descobrir com els havien afectat els rumors que circulaven sobre elles al centre escolar. A aquella edat, el que la gent diu de tu pot condicionar-te molt la vida, sobretot si ets noia. De fet, tot el que li passa a la protagonista de la novel·la comença amb un simple rumor, i això que a l’època en què està ambientada encara no hi havia telèfons mòbils als instituts.

¿En quina mesura la irrupció d’aquests aparells ha canviat el panorama? De forma determinant. Les xarxes socials han complicat la vida als adolescents, han portat noves pors a les seves vides. Quan jo anava a l’institut, el que passava entre les seves parets es quedava allà. Ara, qualsevol rumor, foto o vídeo que neixi al centre escolar es pot propagar a fora sense límits, les fronteres del bullying han desaparegut. Se suposava que els mòbils havien de facilitar-nos la comunicació, però avui els nois pateixen més en silenci que abans.

L’adolescència sempre ha sigut una edat complicada. ¿Ara és diferent? Tots hem tingut 15 anys i coneixem els dubtes que t’assalten en aquest moment. De sobte, et toca afrontar responsabilitats per a les quals no estàs preparat i vius sensacions que desconeixies. T’enamores, et desenamores, les hormones se’t disparen... L’adolescència sempre ha sigut un còctel emocional viscut en forma de drama, però avui els mòbils i les xarxes han donat una dimensió social a aquest drama.

Aquests invents han arribat per quedar-s’hi. ¿Què recomana? En les trobades que he mantingut amb adolescents de tot el món, molts dels quals m’han escrit per explicar-me què han sentit al llegir la meva novel·la, m’he adonat que no existeix una fórmula màgica per tractar l’assetjament escolar ni per educar els menors en l’ús dels mòbils i les xarxes socials. Cada cas és diferent. L’única recomanació que faria és: parlem-ne. Pares, professors, monitors, parlin amb els adolescents, interessin-se per les seves preocupacions, estiguin atents al que els passa.

¿Creu que això no es fa com s’hauria de fer? En els últims anys, molts nois m’han escrit per donar-me les gràcies i dir-me: llegint el seu llibre, per primera vegada m’he sentit escoltat i comprès. ¿Què deu passar en els seus entorns escolars i familiars per sentir que algú com jo, que no els coneix de res i que viu a milers de quilòmetres, els ha ofert l’atenció que ningú els prestava? ¿Com deu ser el silenci que els acompanya?

¿I què passa amb l’entorn assetjador? ¿Què porta un jove de quinze o setze anys, presumptament ben educat, a fomentar el rumor, a participar en la burla i formar part d’aquest acarnissament? Xafardejar està en la condició humana. Els adults també ho fem. Veiem les notícies dels famosos i burxem en els detalls més morbosos de les seves vides. Però quan això passa amb persones pròximes, i sobretot a aquestes edats tan delicades i mitjançant eines de comunicació viral com les que hi ha ara, hi ha riscos que no es tenen en compte si ningú en parla. Una vegada més, l’única solució és parlar-ne. És incòmode, però això no ens pot portar a posar-nos de perfil i dir: «Ja s’ho faran els adolescents amb els seus problemes». Perquè el bullying avui és més perillós que abans.

Parlem d’assumptes incòmodes: ¿què mou un xaval de 14 anys a voler treure’s la vida? Hi ha moltes raons. De vegades hi ha problemes mentals que es podrien tractar per evitar el fatal desenllaç. Altres vegades, hi ha situacions d’assetjament que deixarien de causar dolor si sortissin a la llum. I en altres casos, simplement, hi ha menors que no saben desfer-se del dolor que porten a dins. 

I l’única solució que troben és el suïcidi. Els estudis revelen que els suïcides, en la seva immensa majoria, no volen morir, l’únic que volen és deixar de patir. Darrere de cada suïcidi adolescent hi ha un menor que no ha sabut demanar ajuda. La decisió és seva, però el seu entorn familiar i escolar també és responsable de no haver vist que malament que estava per dir-li: «Parlem d’això que et causa tanta por i tant de dolor». Molts nois no demanen ajuda perquè es pensen que no els entendran. 

Si parlar de suïcidi és incòmode, mencionar el suïcidi juvenil és un tabú. ¿Comprèn que sigui així? Si el suïcidi és una tragèdia, quan el protagonista és un menor la tragèdia és doble. A vegades, amb massa lleugeresa, el descrivim com un acte d’egoisme, però no ens adonem del patiment que hi ha al darrere. El suïcidi juvenil s’acostuma a amagar per respecte als familiars, perquè no és fàcil per a un pare assumir que el seu fill s’ha tret la vida, però si no es parla de les raons que l’han motivat, aquesta plaga no s’aturarà. Actualment, el suïcidi és la primera causa de mort entre menors a Europa i la segona als Estats Units.

Per contra, existeix la idea que parlar del suïcidi provoca que n'hi hagi més casos. Una idea basada en prejudicis falsos. Els estudis revelen que tothom que té instints suïcides, quan descobreix que no és l’únic que ha sospesat treure’s la vida, de sobte pensa: «Escolta, doncs potser jo no soc tan estrany com em pensava, pel que sembla hi ha més persones amb problemes com els meus». Per això s’ha de parlar d’aquests problemes. Del bullying, de les agressions, dels trastorns mentals. Exterioritzar-ho els allibera de sentir-se desesperats. Parlar del suïcidi juvenil ajuda a combatre’l.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Quina explicació troba a l’aparició de fenòmens com Balena Blava, el joc viral que fomenta el suïcidi entre joves de tot el món? La seva naturalesa on line el vincula a l’ús de les xarxes socials, que estan canviant la forma de relacionar-nos, però a sota hi ha un impuls humà que té a veure amb la necessitat que senten els nois perquè els prestin atenció. Per a molts, avui el tresor més preat consisteix a tenir un nombre elevat de likes, que tothom sàpiga el que estan fent. Necessiten rebre aquest feedback positiu, i per aconseguir-lo poden acabar fent qualsevol cosa si així se senten protagonistes. En el fons, només estan cridant: «Presteu-nos atenció». 

Vostè és pare d’un nen. ¿El preocupa pensar en la seva adolescència? Com a qualsevol pare. Em considero una persona oberta i dialogant i a casa procurem parlar de tot. El meu fill ara té 6 anys, intentaré que aquesta bona comunicació segueixi sent clara i fluida d’aquí 10 anys, però no puc assegurar el futur. A la meva mà està deixar-li clar que pot parlar amb mi de qualsevol assumpte que el preocupi. Es tracta d’estar allà per acompanyar-los en aquest difícil trànsit que és l’adolescència.