Els fills dels nostres fills

Tots solem dir que volem un futur magnífic per als nostres fills. Molts fan un pas més i afirmen desitjar-ho també per als seus nets. No obstant, quan arribem als besnets, la cosa es comença a diluir. Aquests descendents els sentim massa remots i la seva felicitat sembla importar-nos una miqueta menys. I si parlem del món d’aquí, posem per cas, mil anys, la nostra empatia amb els seus habitants disminueix substancialment, gairebé fins a arribar a zero.

  

Aquest estiu he tingut molt temps lliure i he ideat un argument incontestable que demostra que, si estimem els nostres fills, hem de desitjar el bé dels que hi viuran d’aquí uns quants mil·lennis. Seré molt fred en la meva demostració, com convé a qualsevol raonament científic. M’explicaré el millor que pugui. Aviam:

Imaginem una persona, a qui anomenarem «A», que té un fill, al qual anomenarem «B». Naturalment, «A» vol que «B» sigui feliç sempre. Al seu torn, «B», per ser feliç, necessitarà saber que el seu fill «C» també ho serà. Tenim, per tant:

PREMISSA 1: perquè «A» sigui feliç, ha de saber que «B» ho serà.

PREMISSA 2: perquè «B» sigui feliç, ha de saber que «C» ho serà.

CONCLUSIÓ: perquè «A» sigui feliç, ha de saber que «C» ho serà.

Com que als éssers humans ens agrada bastant reproduir-nos, «C» tindrà al seu torn un fill, al qual anomenarem «D». Això ens porta a dir que:

PREMISSA 1 (conclusió anterior): perquè «A» sigui feliç, ha de saber que «C» ho 

serà.

PREMISSA 2: perquè «C» sigui feliç, ha de saber que «D» ho serà.

CONCLUSIÓ: perquè «A» sigui feliç, necessita saber que «D» serà feliç.

¿Se n’adonen, oi? No fa falta ser una fura del raonament deductiu per veure amb claredat que podem anar allargant la cadena de descendents fins on ens vingui de gust. Per exemple, «D» tindrà un fill, anomenat «E». Com que «D» no podrà ser totalment feliç si no ho és «E», i com que «A» necessita de la felicitat de «D», deduïm que perquè «A» sigui feliç, ha de ser-ho també «E».

I per descomptat «F» i «G» i «H», i totes les lletres de l’abecedari. ¿Què demostra tot això? Molt senzill. La seva felicitat, estimat lector, depèn, encara que vostè no ho sàpiga, de l’alegria de viure d’un nen que naixerà d’aquí set mil anys. O de cinquanta mil. El raonament, com hem vist, no té límit temporal. La nostra felicitat, la seva, la meva, la de tots, depèn de la felicitat futura.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Ja sé que aquesta argumentació freda i lògica sembla no quadrar gaire bé amb el món dels sentiments, però no se m’ha acudit una altra manera de demostrar el que tantes persones amb poder (o sense) no tenen gaire en compte; que la nostra alegria està connectada, de manera invisible, a l’alegria futura, amb un fil prim i transparent. 

    Ah, i si vostè no té fills, no es preocupi ni se senti exclòs d’aquest article, perquè estic convençut que vostè, amable lector d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, deu estimar els fills d’algú. H