ENTREVISTA

Darío Adanti: «Franco no havia estat mai més present que ara»

Dibuixa des que era petit. Té 46 anys i la seva mare li retreu viure com si fos un adolescent, envoltat de ninotets. Ara, torna a Barcelona amb 'Mongolia, el musical', on l'humor és com Déu mana: sense límits. Diu que és ateu i d'esquerres.

7
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

Quan Darío Adanti era al parvulari, els seus mestres es van adonar que era disgràfic (dislèxia escrita) i confonia, per exemple, abril amb haver. Els seus pares -una secretària de l'ambaixada de l'Índia i un comercial de Coca-Cola l'habilitat del qual amb les matemàtiques el va convertir en el cervell informàtic de la multinacional- el van enviar a una logopeda «guai, competent i progre». Per corregir el seu defecte, li va fer copiar mil vegades els tebeos que tant estimava. Alehop. Acaba de néixer un historietista. Un dibuixant. Un ésser humà amb l'humor (i la cultura) per bandera. Cofundador de la revista Mongolia, Adanti arriba a l'entrevista suant com un pollastre, com qualsevol autònom multitasca en ple estiu. Necessita alguna cosa freda per combatre la calor i demana una Coca-Cola amb molt de gel. «No posis això perquè l'esquerra és molt fanàtica i com s'assabentin que en pren...».

Las claves de la noticia

  • Es va passar els estius de la seva infància al poble dels seus avis, al sud de la Pampa. S’avorria mortalment, així que va fer de la Biblioteca municipal la seva segona llar. 
  • Va aprovar el duríssim examen per estudiar  direcció de cine a la millor escola de l’Argentina. Però no hi va anar perquè ja estava treballant de meritori en rodatges.  
  • Els rodatges, amb jornades laborals infinites, no el van entusiasmar. Llavors ja feia fanzins i, arran de la crida de diverses revistes d’humor, va optar per treballar «en pijama» des de casa. 
  • El 2012  funda, amb Edu Galán, Fernando Rapa, Eduardo Bueno, Gonzalo Boye i Pere Rusiñol, la revista satírica ‘Mongolia’. En paper. Amb molt d’humor.

Ha vingut sol. L'esperava amb un advocat. Últimament, els humoristes han d'anar molt amb compte amb el que diuen. En aquests cinc anys hem après a jugar amb l'ambigüitat de la llei i el Codi Penal. Sabem que hi ha coses que són impossibles, com l'apologia del terrorisme o burlar-se de les víctimes.

Quan van fundar 'Mongolia' van comptar amb un soci advocat.  Sí, el llest en aquest sentit va ser Pere Rusiñol, que venia del periodisme i sabia que seria necessari. Els altres som gent que fem humor i no se'ns hauria ocorregut mai una cosa així. Hem tingut demandes, però no han arribat mai enlloc excepte una que tenim ara amb Ortega Cano.

¿En quin moment està? Això, això. Ens va demandar per un cartell que vam fer titulat Estamos tan a gustito. Es va enfadar. Li va semblar que ens en rèiem del seu drama.

Ell només anava passat de copes i va matar un home al volant. És clar, però el més greu és que vam fer un cartell.

Un accident és que t'exploti una roda. Però si agafes el cotxe borratxo… No el vam posar en un cotxe sinó en un ovni que s'havia estavellat. És sàtira. La sàtira no és perquè la gent se'n rigui. Et pot ofendre i sacsejar, però et fa reflexionar. La sàtira utilitza recursos de l'humor per exercir l'opinió política o social.

El dia 21 de juliol desembarquen a Barcelona amb el (renovat) musical de Mongolia. ¿La revista no et permet viure i han de fer bolos? La revista ens permet viure, però és una empresa petita. Som com una botiga de cupcakes de Malasaña. Quan vam començar a presentar la revista ens va veure Alejo Stivel, de Tequila, i ens va dir que això no era una presentació sinó un xou i que l'havíem de fer bé. Edu Galán i jo som fans de la comèdia. Tinc 46 anys i vaig pujar per primera vegada a un escenari en fa tres o quatre. No crec que en pugui tornar a baixar. La meva mare diu que visc com un adolescent.

¿Què és 'Mongolia, el musical'No volíem comèdia clàssica, però tampoc stand up. Fem barreges de personatges, des de gihadistes fins a capellans o guàrdies civils. També hi ha petits moments de diàlegs, fent de fatxes o progres o el que som: ateus d'esquerres. Tot recolzat amb audiovisual. Primer va ser el musical, després l'1.0, després el 2.0. Sempre va canviant, ho anem renovant.

El seu últim llibre, 'Disparen al humorista' (Astiberri), s'havia de dir  ('A qué le llamamos humor'. ¿Què és l'humor? .Després de l'11-S de l'humor, que va ser el que va passar amb Charlie Hebdo, no tenia cap altra opció que explicar-ho. Algú més llest i més famós que jo deia que és el més universal dels fenòmens culturals i socials perquè no hi ha poble que no en tingui, ni tan sols una tribu perduda de l'Amazones. La comèdia va néixer amb els grecs i tenia un punt de catarsi. El nostre musical també en té, és un acte catàrtic.

¿Podem riure de tot? Sí. La història és que, igual que en el periodisme, s'ha d'explicar per què, per a què, quan i on. És el context el que et marca. Pots riure de tot, ara bé: on, quan i per què és un altre tema.

¿Podem riure del nen Aylan, el nen sirià que va aparèixer mort en una platja turca i la imatge del qual ens va trencar l'ànima? És una pregunta difícil. Jo no ho faria perquè no hi guanyo res, però no puc censurar qui ho faci. Jo prefereixo fer sàtira i disparar cap amunt, cap a les elits. La gent es va tirar al damunt de Charlie Hebdo quan van fer un acudit d'Aylan. Però la portada tenia un rerefons al darrere, i era la hipocresia de la classe mitjana benpensant francesa que es commou amb la mort d'un nen, però quan l'immigrant creix i viu en un suburbi parisenc, en la seva opinió, es fa un malfactor.

Digui un acudit que no li faci gràcia. És complicat. Home, els acudits simples sense metàfores ni voltes sobre temes com el masclisme o el racisme no em fan gràcia fora que sigui un superacudit. Sarah Silverman, una humorista que m'encanta, en té un de boníssim: ¿Què és un negre que viatja freqüentment en avió? I tot l'auditori calla. I ella contesta: «El pilot, racistes de merda».

El Gran Wyoming i Dani Mateo tenen un front judicial per mencionar el Valle de los Caídos. Acolloneix. Molt. Franco fa més de 42 anys que és mort. I és ara quan la monarquia l'ha anomenat dictador. Han necessitat tot aquest temps. Franco no havia estat mai més present que ara. Mai s'havien fet tants judicis. Això de la tuitera Cassandra va ser ridícul. El PP, en comptes de treure's de sobre tota aquesta morralla franquista, l'està avalant i recolzant. És molt perillós i fotut. El PP ha vist que Trump va guanyar. Que a França gairebé guanya Le Pen i que els partits d'ultradreta estan creixent, així que ha dit: ¿Què fem dissimulant i fent-nos els liberals demòcrates?

Vostè va viure 12 anys en una dictadura. Li tallaven els cabells quan tocava el coll de la camisa i teixia bufandes als soldats. Me'n recordo del meu pare amagant llibres d'anarquisme i socialisme. Fins i tot els de Nietzsche. No era un home especialment d'esquerres, però sí que era un lector voraç i molt culte.

Un pensa que no podem tornar a aquesta situació. Es pot repetir perfectament. La segona guerra mundial va ser pitjor que la primera.

A Twitter cada dia hi ha algú a qui apedregar. Ja sigui Fernando Trueba o Miren Gaztañaga, víctimes dels «pajilleros de la indignació» com els anomena Juan Soto Ivars, autor d''Arden las redes' (Debate).  (Un llibre excel·lent. Pot caure qualsevol, sí. El que es diu a les xarxes es converteix en l'opinió pública. És perillós perquè el que funciona és el narcisisme i no la reflexió. Opinem de tot tota l'estona.

Notícies relacionades

¿Per què fins i tot l'humor ha de ser políticament correcte? Així no s'hauria publicat mai Lolita i hauríem cremat els llibres d'Houellebecq. Això és una espècie de feixisme molt estrany. ¿Què volem? ¿Un món desigual i pervers però que sembli un món feliç en el qual ningú s'agredeix i tot és guai? Som llepafils amb coses que no són importants. ¿Com és que no sortim al carrer per la reforma laboral i en canvi ho fem pel que opini Trueba? ¿Estem bojos? Ens ofèn un llibre, però no ens ofèn que gran part dels membres del Govern tinguin algun paper en trames de corrupció. No ens ofenen els éssers humans que estan morint al Mediterrani, el que ens ofèn és que algú faci un acudit sobre els refugiats. Estem perdent el nord com a societat. Com més burgesos som, més ens ofenem per bestieses. Els nostres avantpassats van lluitar pel vot de la dona, per tenir vacances i sanitat pública. Ells van anar a hòsties i els van calar foc, però a nosaltres ens ofèn la paraula negre.

Quan va néixer 'Mongolia', un lector els va retreure no donar tot el seu contingut gratis a internet. La resposta seva va acabar amb un «menja'ns la polla, que és gratis». En aquella època contestàvem sempre amb un insult. Vam tenir problemes per la correcció política. Ens deien marichulo. Tampoc podíem dir «fill de puta» perquè deien que ens ficàvem amb les prostitutes. El liberalisme ha guanyat l'esquerra perquè si ara l'esquerra té por d'ofendre amb les paraules malament rai. L'esquerra abans acollonia. Paraven una empresa o el carrer o un país. de tota manera, ara no s'ha de dir fill de puta. Patètic. Som una esquerra respectuosa, així no es va enlloc.