Emir Kusturica: "El 90% de les pel·lícules d'èxit són una idiotesa"

És cert que Emir Kusturica ja no és aquell director que va guanyar dues vegades la Palma d’Or de Cannes –per El pare en viatge de negocis (1985) i per Underground (1995)–, però al mateix temps és rotundament fals: En la Vía Láctea, el primer llargmetratge de ficció que dirigeix des de Prométeme (2007), posseeix els mateixos ingredients que gairebé totes les seves pel·lícules: la guerra dels Balcans, notables dosis de fantasia, molt slapstick –algunes de les seves escenes són pur cartoon–, trompetes i acordions que sonen sense parar i una història plena de romanticisme: la d’un lleter que travessa el front en bicicleta cada matí, i que veu con la seva vida es posa de cap per avall amb l’arribada d’una misteriosa dona italiana. 

–El procés de producció d’En la Vía Láctea va ser del tot inusual. Vostè primer va rodar un curt, i va desenvolupar la resta de la pel·lícula a partir d’ell. ¿Quins reptes va comportar aquest mètode?

–El curt, que coincideix amb la seqüència final de la pel·lícula, mostra un home que transporta pedres muntanya amunt. Per ser sincer, desenvolupar una pel·lícula sencera a partir d’aquesta simple imatge va ser la dificultat creativa més gran que he afrontat en tota la meva carrera. No tenia ni idea de com començar una pel·lícula pel final. Però els àrabs escriuen de dreta a esquerra i els xinesos de dalt a baix, ¿no? Va ser un procés molt difícil però meravellós. 

–També molt llarg, ¿no és així? Completar la pel·lícula li va costar més de tres anys.

–Sí, i en aquest període no vaig canviar la idea original el més mínim. El temps mai ha sigut un problema per a mi. En aquest cas vaig decidir que volia filmar tota la pel·lícula en exteriors perquè la naturalesa tingués un paper protagonista. S’havia de rodar a l’estiu, però va resultar que l’estiu del 2014 va ser un dels més plujosos de tota la història de Sèrbia. Es va haver d’esperar mesos i mesos que tornés el sol. Com dic, no hi va haver més remei que prolongar el rodatge.

–¿Com va mantenir la motivació entre els actors i la resta de l’equip?

–Oferint-los una tassa de te cada matí i escoltant constantment les seves idees sobre com es podia millorar la pel·lícula. És el que he fet sempre. He rodat 10 pel·lícules, totes elles amb equips grans, i en tota la meva carrera només unes quantes persones m’han deixat tirat enmig del rodatge. Soc un director esgotador, ho sé. Però per les meves pel·lícules ho dono tot, em sacrifico. I els meus equips s’encomanen aquesta entrega.

–¿Per què va decidir protagonitzar la pel·lícula vostè mateix?

–No em va quedar cap més remei: havia comès l’equivocació de protagonitzar el curt. No m’agrada actuar, no vaig disfrutar de l’experiència i no penso repetir-la. Anar canviant durant tot el rodatge d’un costat a l’altre de la càmera és duríssim. I el treball se’n ressent. Ara respecto encara més Chaplin i tots aquells directors que protagonitzaven les seves pròpies pel·lícules. No entenc com podien fer-s’ho per avaluar el que estaven fent com a actors.

–Tenir Monica Bellucci com a companya de repartiment devia resultar-li d’ajuda.

–El que més m’enorgulleix d’haver treballat amb ella és que em va permetre besar-la. Faig broma, per descomptat. És una actriu molt valenta. Al principi ella tenia prevencions a l’hora de rodar algunes escenes d’acció, i jo li deia: «Monica, segur que Sandra Bullock no tindria por de fer-ho». També li deia que no hi havia res a témer, que jo era el seu James Bond. Va funcionar.

–En la pel·lícula, la guerra dels Balcans està present però sempre des d’un segon pla. No se’ns donen detalls que ens permetin entendre-la, ¿per què?

–¿Vostè creu que les guerres poden entendre’s? Jo no. A més la meva idea era que les explosions i els trets funcionessin com a teló de fons d’una cosa més profunda: les relacions i el patiment humans. A més, ¿què s’ha d’explicar de la guerra a aquestes altures? Des dels anys 90 totes van del mateix. Primer va ser l’Iraq i després Sèrbia, i des d’aleshores les guerres no han deixat de succeir-se; i en última instància totes es basen en el benefici econòmic. 

–¿Es pot parlar dels Balcans sense fer-ho de la guerra?

–A mi em resulta molt difícil. La regió sempre ha sigut l’epicentre de l’antagonisme entre Europa Occidental i Europa de l’Est, i això ens ha acabat convertint en un poble essencialment tràgic, i atrapat en un cercle viciós. Les guerres no resolen els problemes que les desencadenen, només generen nous pro­blemes que condueixen a noves guerres. 

–¿No aprenem res?

–Res. Han passat dues dècades des del conflicte que va destruir els Balcans i la gent segueix morint massivament a tot el món. És descoratjador. Per una altra part, ¿com podria servir de res? Estem tan contaminats pel capitalisme que l’únic que ens importa és la data de llançament del nou model d’iPhone. No esperem res més, ni volem res més, ni ens recordem de res més. I, mentrestant, canvia l’ordre dels factors però les conseqüències són les mateixes. 

–¿Què vol dir amb això exactament?

–Ara es parla d’humanitarisme i d’intervencionisme democràtic, però al final una guerra és una guerra, les bombes són bombes i els morts són morts. Les organitzacions humanitàries, que van per allà donant lliçons de moralitat, es financen amb els mateixos fons que les guerres. Els mateixos grups de poder estan darrere de totes dues. La guerra és el que mou algunes de les economies més importants del món, i per això es permeten bombardejar altres països i propagar la democràcia amb bombes. Fixi’s en l’expresident dels Estats Units Barack Obama. Ell, tot un premi Nobel de la pau, va ordenar l’assassinat de 27.000 persones amb drons. Ell va ser qui va començar la guerra a Síria. Tot Europa n’està pagant les conseqüències. Però, bé, què sé jo. Només em dedico a fer pel·lícules. 

–Hi ha qui l’acusa de fer sempre la mateixa pel·lícula.

–I no m’importa. També han dit això de Scorsese, i d’Almodóvar. Parlo del meu món. I el meu món són els Balcans, un lloc del tot únic. En cap altre racó del món la barreja cultural entre Orient i Occident afecta tant les vides de la gent. Jo sempre dic que, si els Balcans fossin una obra de teatre, serien un Shakespeare protagonitzat pels germans Marx.

–¿Per què ha passat tant de temps des del seu anterior llargmetratge de ­ficció?

–Quan arribes a la meva edat és molt difícil trobar qui et pagui les pel·lícules. No importa com siguis de bo, els inversors donen per fet que t’has fet vell i estàs acabat. Això és el que li va passar a Fellini. A més, les meves pel·lícules sempre han sigut fruit de la passió, i amb la vellesa la passió es perd. Aquesta pel·lícula m’ha servit per comprovar si jo segueixo tenint-la. 

–¿I?

–No crec que sigui capaç de fer una altra pel·lícula com En la Vía Láctea, les forces físiques m’estan fallant. I ja no disfruto fent cine, l’únic que em complau és comprovar que la gent respon positivament davant les meves pel·lícules. Competir en festivals, per exemple, em resulta insuportable. Entre si competeixen els esportistes, però els artistes no hauríem de fer-ho. Jo ho he fet una vegada més amb aquesta pel·lícula, però crec que serà l’última. I no sé si d’aquí 10 anys seguiré en aquest negoci, sincerament. Prefereixo passar el temps cultivant fruita orgànica.

–¿Creu que el cine ha canviat massa?

–Sens dubte. Fa 25 anys servia per millorar el món, i per plantejar interrogants existencials, polítics i històrics. Avui només és útil per vendre crispetes. El 90% de les pel·lícules que tenen èxit són una autèntica idiotesa. Per això, no el trobaré a faltar. Tampoc crec que a mi em trobin a faltar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿I què hi ha de la música? ¿El seu treball amb la banda de rock No Smoking Orchestra el motiva més?

–La nostra música està dissenyada per curar la gent i donar-los felicitat, i per fer que les seves vides siguin més suportables. Vaig començar a treballar amb la banda fa 30 anys, era un moment molt fosc de la meva vida. Gràcies a la música vaig descobrir que l’art pot funcionar com a teràpia, i que cap altra forma artística és tan efectiva en aquest sentit com la música. Quan pujo a l’escenari intento portar el públic a la catarsi, i moltes vegades ho aconsegueixo. Les pel·lícules no aconsegueixen aquestes coses.