EL FINAL D'UNA ERA DE LA MÚSICA MODERNA

Els vells rockers es jubilen (o això diuen)

Ens han deixat Bowie, Cohen, Prince, Lou Reed, Michael Jackson, Joe Cocker, i el desgast dels materials, sumat a l’efecte ‘revival’, precipita gires de comiat de grans noms del rock i la música popular. Adéus que a vegades s’eternitzen. ¿Últim vals, o penúltim?

zentauroepp38873262 eric clapton performs at ericclapton s crossroads guitar fes170623202114

zentauroepp38873262 eric clapton performs at ericclapton s crossroads guitar fes170623202114 / Charles Sykes

8
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Després d’anunciar la seva separació, als anys 80, els Eagles van assegurar fent broma que es reunirien només «el dia que l’infern es congelés», però, anys després, noves motivacions, en paral·lel a la dringadissa de la caixa registradora, van tornar a llançar a la carretera als creadors de Hotel Califòrnia. I com ells, tants altres: on vaig dir blanc ara dic negre. Però, ¿fins quan? El desgast dels materials i el mateix fi del cicle vital embolcallen ara en el crepuscle les carreres essencials de la música moderna, els pioners que, als 60 i 70, van establir les bases de la cultura pop: The Who, Eric Clapton, Deep Purple, Aerosmith i uns quants més oficialitzen o comencen aquest any la retirada.

    

¿Ens els hem de creure? Bé, encara que el repàs als currículums dels grans de la música aconsella prudència (abunden els concerts de comiat que al final no ho van ser) i convé anar cas per cas, tot trajecte vital té el seu punt d’expiració. Fins i tot en un món, el del pop, en què s’ha jugat a camuflar les edats i l’envelliment, mostrant estrelles instal·lades en una eterna joventut. Però, caiguts en els últims anys alguns mites bigger than life, que trencaven escales i semblaven sobrehumans, com Michael Jackson, David Bowie o Prince, s’imposa l’evidència: amics, la mort va de debò i ningú se n’escapa.

 

   

En matèria de bandes de rock, totes van descobrir fa temps que la seva marca era més poderosa que qualsevol de les seves individualitats, i per això Mick Jagger va haver de fer marxa enrere en el seu somni de convertir-se en estrella multimèdia en solitari i accedir al retorn dels Rolling Stones, el 1989, amb Steel wheels, per establir les bases de les seves futures i lucratives gires mundials. El 27 de setembre actuaran a l’Estadi Olímpic barceloní i, encara que Jagger i Richards rondin els 74 anys, ningú s’atreveix ja a parlar d’«última vegada». Però aquest tour final arribarà i, segurament, no es farà esperar ­gaire. 

Falsos comiats

De fet, els Stones, encara que tinguin fama del contrari, són una excepció en el folklore dels falsos ­adéus: mai han anunciat una gira amb el reclam de Farewell tour, a diferència, per exemple, de la seva amiga Tina Turner (això deia el subtítol de la seva gira Foreign affair, que va passar el 1990 per la Monumental, expedició a la qual van seguir quatre més fins al seu aparent comiat el 2009). I, fora de l’àmbit del rock, hi ha els estridents casos dels ja traspassats B. B. King i Chavela Vargas, artistes que van aprofitar els seus últims anys d’activitat anunciant gires d’adeu que quedaven desmentides l’estiu següent. 

    

Els retirs precipitats, corregits al cap d’un temps, són un clàssic del rock des que, el 1973, David Bowie va anunciar el seu concert al Hammersmith Odeon, de Londres, amb els Spiders from Mars, com l’últim de la seva carrera. Bé, una mica abans, el 1970, Joni Mitchell va presentar el seu recital del Royal Albert Hall com el del seu retir. I Cream, el grup d’Eric Clapton, Jack Bruce i Ginger Baker, va immortalitzar el seu Goodbye, disc i pel·lícula, el 1969, i va complir, encara que el 2005 el trio va oferir concerts de reunió a Londres i Nova York. Última oportunitat, ja que Bruce va morir el 2014 i Clapton ha anunciat recentment la seva impossibilitat de seguir tocant. Un cas flagrant: The Who, que només set anys després del seu Farewell tour del 1982 van tornar a fer-ne de les seves, i segueixen fins avui.

    En un sentit invers, els Beatles representen la conservació impol·luta d’un somni. Separats el 1970, quan creativament seguien en un punt àlgid (quatre anys enrere van oferir el seu últim concert), la mort de Lennon, una dècada més tard, va posar les coses extremadament difícils als que desitgessin fantasiejar amb les segones parts. En el seu cas, no va significar no, i la ja tardana trobada de Paul McCartney, George Harrison (mort el 2001) i Ringo Starr es va limitar a completar a l’estudi un parell de cançons que Lennon havia deixat inconcluses, Free as a bird i Real love, per a la sèrie Anthology. Sortir de gira amb el nom dels Beatles hauria sigut un disbarat, encara que amb els anys, i salvant distàncies, hem assistit a polèmiques reconstruccions de bandes que havien perdut líders carismàtics: aquells The Doors of the XXI Century que, tres dècades després de la mort de Jim Morrison, va tirar endavant el teclista Ray Manzarek, aquell Creedence Clearwater Revisited que John Fogerty va portar (sense èxit) als tribunals o, a una escala més gran, les refundacions de Queen amb Paul Rodgers o el jove Adam Lambert reemplaçant l’irreemplaçable Freddie Mercury. The Band es va acomiadar el 1976 amb The last waltz, però va tenir una altra vida posterior sense Robbie Robertson.

Retorns frustrats

Crida l’atenció que un dels grups que en la seva reunió, o gira a la vegada que retrobament i comiat, gestionaria xifres amb més zeros, i que segueix resistint-se ad eternum, sigui un nom associat al pop més frívol i comercial. Parlem d’Abba, quartet al qual han arribat a oferir 1.000 milions de dòlars per un tour. En canvi, bandes que abanderaven certa ètica punk, antilucre, com The Velvet Underground i Sex Pistols, van sucumbir a les ofertes, per no parlar de tantes i tantes bandes de rock alternatiu que refloten al circuit de festivals. Altres retorns que han sigut temptejats sense èxit per la indústria són els de Led Zeppelin i Pink Floyd, mentre que es conserven en el territori del que és improbable els de Talking Heads (objecte del desig número u del Sónar) i The Smiths, que el 2009 van rebutjar una oferta que pujava fins a 50 milions de lliures (57 milions d’euros). 

    

En el món dels cantautors, un referent d’actitud va ser el lapidari concert final de Jacques Brel, el 15 de maig de 1967 a la localitat de Roubaix (França), que va ser anunciat com a tal. L’autor de Ne me quitte pas tenia només 38 anys, però desitjava concentrar les seves energies en l’obra discogràfica i en el cine. També per a Lluís Llach era aviat per deixar-ho, però, 10 anys després del seu últim recital a Verges, el març del 2007, quan tenia 58 anys, manté la paraula. I tot apunta que l’adeu als escenaris (i als discos) a què s’ha compromès Raimon, després de la seva tanda de 12 recitals el maig passat, és fiable. 

El negoci de l’últim ‘tour’

Sí, anunciar una última gira és una bona jugada financera: precipita l’ansietat col·lectiva i les ganes de veure un artista de referència abans que sigui massa tard. I en els últims anys hi ha hagut autèntics professionals de la perpetuació d’aquest ritual de l’adeu. Molt particularment en el camp del rock dur i el metal. Per exemple Kiss, que ja el 2000 van oficiar un Farewell tour per mig planeta que, per a sorpresa dels seus fans, va donar peu a nous itineraris i fins i tot un parell de discos. «No ens queden més muntanyes per escalar. Volem retirar-nos amb estil», va dir llavors Gene Simmons posant-se melodramàtic. «¿Per què tornem, pels diners o pels fans? Per les dues coses», va replicar anys després el seu col·lega Paul Stanley.

    

Altres de semblants són Judas Priest i Scorpions. Els primers es van afartar de vendre entrades del seu Epitaph tour (2011-12) amb el reclam de l’última gira. Van al·legar cansament i inquietuds que es proposaven desenvolupar en solitari, però, al final, el camí es va aclarir després de la marxa d’un dels membres històrics, el guitarrista K. K. Downing. Des d’aleshores, els autors de Breaking the law han seguit girant i gravant: el 2014 van llançar Redeemer of souls i ara ultimen un nou treball. Pel que fa a Scorpions, el 2011 van anunciar tour de comiat, així, amb totes les lletres, un itinerari que ha estat viu durant un lustre. «Després del Farewell tour ja no vull tornar a parlar de gires de comiat ni vull fer prediccions», va resoldre amb alegria Rudolf Schenker davant les preguntes de la premsa. El seu és un cas de gira que no s’acaba mai, ampliant mercats i tocant en llocs que mai havien somiat de poder veure’ls: aquest estiu, Scorpions actuaran, per exemple, a Torrelavega (12 de juliol) i Mèrida (14).

Ídols transversals

Però, encara que s’entestin a estirar les seves vides escèniques tant com el mercat els ho permeti, parlem d’una generació d’artistes que a poc a poc va tocant a la seva fi. Una generació que va establir els paràmetres de l’star system del rock i de la moderna cultura popular, ídols totals, transversals, amb els quals s’identificaven capes extenses de públic. 

Notícies relacionades

    

Els Beatles, Bowie, Cohen, Pink Floyd, Deep Purple. Qui era jove el 1972 molt probablement seria simpatitzant, o fan, d’algun d’ells. O de tots. Aquesta capacitat d’establir vincles emocionals a gran escala i duradors està en dubte a aquestes altures del segle XXI, quan els gustos estan tan fragmentats i tot va tan ràpid, quan les grans carreres poden ser supersòniques per entrar al cap de poc temps en crisi i ser substituïdes per nous fenòmens. Altres temps, una altra classe de reptes i de lideratges, i el nostre deure és resistir-nos a la melodia complaent que qualsevol temps passat va ser millor.