Eli Pariser: "L'algoritme de Google està modelant el món"

Si està llegint aquesta entrevista després de revisar els seus comptes de Facebook i Twitter, fer un cop d’ull a les notícies destacades de Google i visitar altres plataformes d’informació on line, i a aquestes hores pensa que té una idea certa del que passa al món, descarti-ho, s’està autoenganyant. El que aquestes webs li ofereixen no és la realitat, sinó una versió construïda a la seva mida a partir de la informació que aquests gegants d’internet han recopilat sobre els seus gustos, les seves compres, la gent amb qui parla i les pàgines que freqüenta. El que l’activista i expert en internet Eli Pariser va advertir el 2011 en el seu llibre 'El filtro burbuja' (Taurus) va camí de convertir-se en una perillosa profecia complerta: la xarxa ens està aïllant perquè només ens explica el que volem sentir. 

Vostè marca el moment zero d’aquesta perversa mutació d’internet a finals del 2009. ¿Què va passar en aquell moment? Google va anunciar que a partir de llavors personalitzaria el servei que oferia als seus usuaris. Anteriorment, si vostè i jo posàvem una paraula qualsevol al buscador, tots dos rebíem el mateix resultat. Des d’aleshores, el que algú troba a internet quan tecleja un terme no té res a veure amb el que troba algú altre. El resultat depèn de tot el que el buscador sap sobre aquella persona, els vídeos que ha vist anteriorment, el seu historial de navegació, els llocs on ha estat

La personalització se’ns va vendre com una gran idea que ens facilitaria la vida. I és cert que té aspectes positius. Si ara mateix escric la paraula pizza al cercador del meu mòbil, em serà d’utilitat saber on hi ha restaurants italians a prop, no que em parli de la història de la pasta. Però això es torna més perillós quan es tracta de notícies de la vida real o d’opinions de caràcter polític. 

¿Quins efectes té en aquests àmbits? El que la xarxa ens explica determina cada vegada més la idea que ens fem sobre el que passa. Però si totes les notícies i opinions que rebem estan filtrades a partir de la base del que aquestes empreses saben de mi, acabaré assabentant-me únicament d’esdeveniments i creences que tenen a veure amb mi, però mai coneixeré res que sigui contrari a la meva manera de pensar. Això és gravíssim, perquè la meva percepció del món acabarà distorsionant-se, es tornarà més tancada.

¿I això està passant? Cada vegada més. La personalització no només la practica Google. Els últims anys tots els gegants d’internet, com Facebook, Twitter, Apple o les webs de notícies on line, han anat acumulant ingents quantitats d’informació sobre cada un de nosaltres, els nostres gustos i els nostres hàbits, i a partir d’aquestes dades han anat personalitzant els seus serveis. Sembla perfecte, però ningú parla del costat perillós que això té. Li explicaré la meva experiència a Facebook, que va ser el que em va moure a portar a terme aquesta investigació.

¿Què li va passar? Jo soc d’ideologia progressista. Per enriquir la meva formació política i saber què pensa la gent del meu país, inclosos els que no opinen com jo, vaig començar a agregar al meu perfil persones de dretes. Al principi m’arribaven els seus missatges, però Facebook va descobrir que no solia clicar els seus enllaços tan sovint com ho feia en el cas dels meus amics d’esquerres, i a poc a poc, gairebé sense adonar-me’n, les notícies conservadores van anar desapareixent del meu timeline. Facebook va entendre que no eren rellevants per a mi, però l’única forma d’aprendre i créixer com a persones és enfrontar-nos al que és diferent de nosaltres.

Se suposava que internet havia vingut per comunicar les persones i poder enriquir-nos amb aquest intercanvi.Fa temps que internet va deixar de tenir aquesta funció per convertir-se en un mirall dels mateixos usuaris, als quals contínuament torna les seves opinions, els reafirma en les seves creences i els fabrica mons personalitzats fets a la seva imatge i semblança. Això és molt temptador, perquè a tots ens agrada que ens diguin que tenim raó, però podem acabar perdent la perspectiva de la realitat si no contrastem les nostres opinions amb pensaments diferents dels nostres, dels quals mai ens assabentem si Google i Facebook ens els amaguen.

¿Tan perverses són aquestes companyies? El model de negoci dels gegants d’internet consisteix a vendre publicitat personalitzada. Per això volen saber-ho tot sobre els usuaris. Viuen d’aconseguir que vostè es mantingui actiu en les seves webs i faci clic sobre els continguts que els ofereixen. Òbviament, això ho aconseguiran més fàcilment si li mostren informació que l’entreté, el reafirma i el fa sentir-se bé. Pensen que estarà més actiu en aquest entorn que si s’enfronta a continguts que posen en dubte les seves creences o fa que es qüestioni  les seves idees. 

Però la gent no entra en aquestes pàgines pensant en interessos tan rebuscats. La gent entra a Google pensant que hi trobarà la veritat absoluta, però en realitat no ho és. Google ens explica el que ja volem sentir i ens reafirma en la nostra manera de ser, però ens impedeix conèixer altres punts de vista. Això, a la llarga, pot tenir greus conseqüències. La forma de classificar la informació que té l’algoritme de Google pot fer que milions de persones acabin mantenint una determinada opinió o la contrària. L’algoritme de Google està modelant el món. 

¿Els seus efectes ja es noten? Bé, els últims temps estem assistint a fenòmens polítics destacables. S’haurà de veure quina part de responsabilitat hi tenen internet i les xarxes socials. En les passades eleccions nord-americanes, Facebook va portar a terme l’experiment de recordar als usuaris que havia arribat el dia d’anar a votar. Una cosa tan innòcua com un recordatori electoral pot haver influït en el resultat final, encara que no crec que la victòria de Trump hagi sigut deguda a això. Hem d’estar atents a com s’utilitzen les nostres dades. Els gegants d’internet cada vegada són més responsables de la percepció de la realitat que té la gent. 

¿Com es pot contrarestar aquest efecte de la xarxa? Fan falta figures de referència que facilitin l’intercanvi d’opinions i ajudin a eliminar reserves i a entendre el que pensa diferent de tu. També és necessari que hi hagi àmbits que fomentin el diàleg entre persones diferents. Per exemple, el món dels esports és molt útil, perquè entre els seguidors d’un equip de futbol hi ha gent de dretes i d’esquerres, d’una opinió i de la contrària. L’objectiu és aconseguir que la gent pugui intercanviar idees i abandoni les seves pròpies bombolles d’opinió.

Vostè va llançar la seva advertència el 2011. ¿Des d’aleshores s’ha corregit l’aïllament que denuncia al seu llibre o ha anat a més? Els últims anys, les empreses d’internet han avançat en la seva obsessió per acumular dades dels usuaris i personalitzar els serveis que ofereixen. Per exemple, el timeline de Twitter abans era cronològic i ara dona més rellevància als missatges dels tuiters amb qui més interactues. L’únic consol que ens queda és que les xarxes socials no són encara el principal agent de creació d’opinió, que hi ha molta gent que segueix informant-se per altres vies.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿S’atreveix a fer un pronòstic de com evolucionarà aquest efecte d’internet? Si alguna cosa ens ensenya la història és que el futur no està escrit. Ara mateix no es veuen senyals que invitin a l’optimisme, però en el passat ja hi va haver altres moments en què la gent va prendre consciència ètica de la seva situació. Fa cent anys el periodisme practicava el groguisme i distorsionava la realitat, però després hi va haver un toc d’atenció i la premsa va canviar de rumb i es va dedicar a explicar la veritat, no a intoxicar. No veig per què això no pot passar també a internet.

¿I a curt termini? A curt termini el més urgent és que la gent prengui consciència que el que li expliquen les xarxes socials i internet no és la realitat. Hem d’afrontar aquesta pregunta: ¿Som nosaltres els que fem servir aquestes eines o són elles les que ens fan servir a nosaltres? Avui la resposta no està clara.