Lucía Lijtmaer: "La veta de mercat són les nostres vagines"

Té un arbre genealògic més barrejat que la sala d'espera d'Ellis Island el 1892 (cosa que explica la diabòlica j al mig del seu cognom). És periodista pop i anticapitalista. També feminista, de l'Escola Caitlin Moran per a Noies Cabrejades amb Propensió a la Hilaritat. Porta el sentit de l'humor de sèrie, però no té por de desenfundar quan s'ha de plantar cara al dolent. Escriu per a molts mitjans i sempre és a molts llocs, sovint en esdeveniments simultanis, fet que ha originat teories sobre la seva sobrenatural capacitat d'omnipresència. El seu últim llibre és un manual divertidíssim i militant que planteja el feminisme d'una manera natural i pràctica, gens tou ni encarcarat.

-El Dia del Cop al Cap és el moment en què s'adquireix consciència de viure en un món injust per a les dones. ¿Com va ser el seu cop?

-Era una reunió informal de feina. Primer em van dir on havia de seure, una cosa que vaig naturalitzar però que no és gens natural. Una mica més tard em van fer callar. Vaig veure que la meva opinió era menys important que la de la resta del grup: tot homes. Em vaig adonar d'una cosa que ja intuïa: que les dones érem de segona classe. Que en cultura, per més que ho intentem, les dones no serem mai tan guais com els homes. A mi sempre m'ha fet por molestar. Però, és clar, això de no molestar de sobte entrava en contradicció amb la violència. Fer callar algú és un acte de violència.

-¿Recorda com pensava abans d'aquell moment?

-Jo creia que les feministes eren pesades, gent que sempre s'estava queixant… Recordo que els deia a amigues militants que per què havien de parlar de «les seves cosetes». Jo era una fervent creient en la meritocràcia. Creia que el feminisme estava superat, i que nosaltres aconseguiríem arribar a la meta per mèrit propi. «Si som bones, triomfarem». Una idea neoliberal que no té en compte res del teu entorn ni la teva realitat social. Jo no veia la idea més àmplia: que no estava en igualtat de condicions.

-Proposa intercanviar enunciats. Col·locar la paraula "negre" en alguna frase referida a les dones per adonar-se que resultaria molt ofensiu.

-A mi, m'agrada unir conceptes de gènere i classe. En el fons van junts. Les coses que diuen Salvador Sostres o Pérez-Reverte sobre les dones i sobre el proletariat serien impensables si fessin referència a la raça. Tots aquests discursos s'estan radicalitzant: contra les dones, contra la classe obrera… Veus que defensen barbaritats escudant-se en el fet que estan «oprimits», que hi ha una censura de «correcció política» (els homes blancs de classe alta estan oprimits, pel que es veu). Però escoltes els alcaldes del Front Nacional del sud de França i allò cala entre una població polaritzada. El que passa és que aquesta gent no hauria de tenir un púlpit per parlar. Igual que els masclistes. ¿Per què hem de suportar un discurs d'odi?

-Per una altra banda, el discurs d'alguns mitjans és més insidiós i pervers que el d'un alcalde del Front Nacional. Parlo, evidentment, de 'Friends'.

-La majoria de 'sitcoms' acaben en matrimoni i nadó. Hi ha comptades sèries que dibuixin una alternativa que no sigui parir o casar-se. Que dues ties estiguin en un bar prenent un còctel, parlant de qualsevol cosa que no sigui homes, és radical.

-Un es pregunta com van permetre que es filmés 'Thelma i Louise'.  Encara que, naturalment, hauria sigut més radical si en lloc de follar-se Brad Pitt haguessin parlat de llibres.

-O follat entre elles [riu]. 'Thelma i Louise' és una raresa. L'experiència femenina sempre és femenina, mai és universal. És un gènere en si mateix: «pel·lis de dones». La veta de mercat són les nostres vagines. Quan parlem de genèric parlem d'homes que fan coses. 'Dos hombres y un destino' no és una pel·lícula «masculina», però no deixen de ser dos homes tota l'estona, fent coses d'homes. Però com que no és de dones, és tot un «clàssic» [riu].

-Si una noia escriu un llibre que parli d'«haver degollat tota la població de Huelva», a la portada hi haurà un gerro amb flors i un filtre pastel.

-Si ets noia i escrius llibres, encara que siguin de ciència-ficció, sempre són «sobre tu mateixa». Mai li pregunten a Philip Roth, que ha escrit moltes vegades el mateix llibre vivencial, si va «d'ell». No. El que escriu és «universal». Siri Husvedt deia que quan va escriure un llibre sobre infidelitat tothom li preguntava si estava bé amb Paul Auster. Si ets dona no és ficció. Ets veta de mercat. Fa poc, Errejón va dir que era «el dia d'estar amb el col·lectiu de les dones». Algú li va recordar que no som un «col·lectiu», sinó la meitat de la població.

-Revistes femenines. ¿Qui escriu les parides de 'Marie Claire'? Vostè diu que són dones a qui «els toca fer-ho», i això em sona una mica al «només complia ordres» dels judicis de Dachau.

-Al mateix temps, tinc diverses amigues redactores, i veig el que estan fent des de dins perquè no sigui així. Col·locar segons quins articles en aquestes revistes és molt complicat, i ho estan aconseguint en alguns casos. Però moltes abandonen, i amb fàstic. ¿Per què les periodistes sempre acaben en revistes femenines? Perquè són un dels pocs llocs on poden pujar. No volia culpar les treballadores. El problema són els anunciants, la direcció… El problema és el capitalisme. Un cop dit això, hi ha dones que no estan conscienciades. Moltes creuen en aquests discursos de bellesa i en aquests cànons.

-Les dones no conscienciades perpetuen un discurs d'opressió. 

-Sí. Però intento no demonitzar-les, perquè llavors perpetues el vell «mira que tonta». És molt fàcil odiar-se entre dones. Tot està preparat, i tu estàs dissenyada, per tenir por de la tia que tens al costat: perquè et robarà el nòvio, perquè et prendrà la feina… Tampoc és qüestió d'anar-se'n a l'altre extrem. El concepte de solidaritat femenina s'hauria de revisar. A mi, que Cristina Cifuentes digui que és feminista, mentre està desnonant dones solteres maltractades… No m'ho empasso.

-Gwyneth Paltrow i les 'yummy mummys', 24 hores al servei de l''über-maternitat', també costa d'empassar.

-Gwyneth Paltrow és la primera estrella de Hollywood que compra i ven el discurs aspiracional. Existeix un model de dona, però no existeix un model d'home. El model de dona és algú com ella. El capitalisme et ven que si no ets feliç és perquè no ets com ella. Perquè no tens el forn de llenya toscà i la crema de caviar i…

-…I les operacions de baixos.

SEnD[Riu] Sí. Per alguna raó, el teu cony no està mai bé. I el súmmum de tot això són les mares mormones. 25 anys i 5 fills. ¿Com em pots vendre que això és feminista? Parir no és feminista. No és un triomf del feminisme. Es planteja com una opció personal («jo he decidit quedar-me a casa i criar») que hem de respectar. I la respectem. Però que no ens venguin que la gran conquista social del 2010 va ser quedar-te a casa i fer magdalenes. No em sembla casual que ningú optés per tocar la bateria o aprendre defensa personal, sinó per fer cobrellits [cara de fàstic].

-M'irrita la dictadura de la bellesa femenina. Van néixer així, per l'amor del cel. La bellesa té zero mèrit.-Moltes dones entren en el feminisme quan comença a decaure el seu atractiu físic o poder sexual. Deixen de ser «desitjables». Ens ensenyen que això és el nostre motor de vida: atraure. Jo em pregunto si comprem aquest discurs a tot arreu. Per exemple: Pussy Riot. ¿Haurien tingut tanta visibilitat si no semblessin supermodels? Però la culpa va ser de l'atenció mediàtica. El concepte de «grassibona» també és un mal mediàtic. El «fofisà» ha d'estar només sa, però la «grassibona» ha d'estar bona. Explicar fins a quin punt això t'afecta és un exercici d'honestedat crucial. Caitlin Moran diu que totes volem ser una versió més prima de nosaltres mateixes.

-Lamenta que a finals dels 90 hagués d'estar tot el dia parlant de sexe.

-Jo al tema de follar li puc trobar un deix polític, amb això del postporno, els cossos no normatius… El que em sembla el dimoni és la idea de consum. És a dir: el sexe com a capitalisme. Que de sobte hagis de parlar de certes coses amb gent que no coneixes de res, i que això suma punts de modern, i que a sobre és feminista. Es va llançar aquest missatge perquè volien vendre'ns coses. La promiscuïtat sexual no és sempre lliure. Sovint és una imposició comercial.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-El troleig a la xarxa és 100% masclista.

-Twitter ho permet tot. T'hauries de carregar algú perquè et tanquessin un compte. És natural: la cúpula dirigent de Twitter, en el seu 90%, està formada per homes blancs anglosaxons de classe alta. La seva rea­litat no entén l'abús. Owen Jones diu el mateix: parla-li a algú de l'establishment, que va d'Eton al Parlament o la banca, sobre ajudes socials. Twitter perpetua el problema oferint impunitat completa als masclistes o racistes. Després venen les amenaces físiques, i tothom fa els ulls grossos. És un mal endèmic d'aquest país.